Són les cinc de la matinada i n'Àlex i jo som a l'aeroport, ens esperava un vol de set hores amb destinació a Egipte. Un somni fet realitat per a les dues, que duim des dels tretze anys volent anar-hi. I ara, finalment, després de deu anys, ens dirigim camí a una de les set meravelles del món. Per mi aquesta experiència és més especial perquè el meu pare era arqueòleg i l'únic record seu que tenc és que, quan va marxar a aquest país, em va deixar el seu collaret.



Hem estudiat història per especialitzar-nos en Arqueologia. Hem tingut la sort de poder fer les pràctiques fora i viure noves experiències. Cosa que no tothom té aquesta oportunitat.



Des d'un dels millors grups d'arqueòlegs, el director va aconseguir contactar amb la nostra universitat i comentaren que hi havia una vacant i que estarien encantats de rebre'ns i ensenyar-nos el magnífic món de l'antic Egipte.



I, una vegada enviats els tràmits necessaris, ens van cridar per contar-nos com treballaven al campament i que cap al març ja podíem anar cap allà. L'única condició que ens impliquen al contracte és que estarà tot pagat i inclòs, però haurem de treballar, o bé quan està clarejant, o al sol post perquè és quan no hi ha turistes i és quan podem treballar millor.



Cap a les dues de la tarda vam arribar al nostre destí. En sortir de l'avió, ens dirigim a cercar l'equipatge. Una vegada llestes, ens disposem a passar per duanes i abandonar l'aeroport.



Sabeu quan per exemple aneu de viatge a un lloc on teniu familiars i us reben amb flors, globus i molta alegria? Doncs així ens van rebre a nosaltres dos homes, que són els que ens guiaran durant aquestes setmanes.



-Bona tarda, som l'Amir i ell és en Rashid. Benvingudes!

-Moltes gràcies! Jo som na Joana i ella és n'Alexandra, encara que prefereix que li diem Àlex.

-Encantades de conèixer-vos.

-El plaer és nostre. Anem cap al cotxe?



Tot d'una ens vam dirigir al vehicle, era un tot terreny grandíssim, d'aquests que darrere té els seients mirant-se cara a cara i amb la part de darrere descoberta, com en els que es va de safari.

Com hi havia un bon trajecte de l'aeroport fins al campament on ens anàvem a establir, vam aprofitar per parlar i preguntar-los el que faríem, si hi havia normes o de quina manera treballaríem.



Durant el camí parlàvem amb ells i ens contaven una mica sobre el seu país, i per on passàvem ens explicaven què era i la història dels llocs més emblemàtics. Al final això pareixia una ruta guiada, i sincerament, ho agraesc perquè ens ajudava a conèixer més aquell increïble i misteriós país.



Després d'hora i mitja al cotxe, vam arribar al campament, estàvem mortes, no havíem parat des de les cinc de la matinada. Ens van deixar davant d'una tenda de campanya i, abans de marxar, ens van dir:



-Aquesta serà la vostra tenda, entrau, descanseu i a les sis de la tarda ens trobarem al menjador perquè prengueu alguna cosa i conegueu la resta de l'equip.

-Perfecte, ens veiem després. -Va contestar n'Àlex.



Dins l'habitació trobem res més entrar un esglaó per separar la tenda del terra per no embrutar d'arena tot cada vegada que entréssim. Tenim un sabater amb seient on deixem les sabates quan entrem, tot seguit hi ha una catifa i al damunt un llit de matrimoni. Al costat del llit tenim cadascuna un petit armari per guardar les nostres pertinences. I finalment érem les dues ajagudes al llit i adormides en menys que canta un gall.



-Joana, desperta! Que ens hem adormit! Són les sis i quart!

-Ostres! Ja vaig!



Ens vam arreglar una mica per no parèixer que ens acabàvem de llevar i vam anar corrents al menjador. Sort que era al costat, si no ens haguéssim perdut.



En arribar, vam veure una taula d'unes deu persones i amb un somriure vaig dir:



-Bona tarda, perdoneu la nostra tardança. Ens hem adormit.

-Bona tarda, no us preocupeu, no passa res. -Ens va somriure una al·lota. -Em dic Daia i seré la vostra referent. Un plaer.

-El plaer és nostre! Jo som n'Àlex i ella és na Joana.

-Encantada.



Ens havien preparat un banquet per menjar i conèixer-nos. Ells sopaven a les set de la tarda i esmorzaven a les sis del matí. Al sopar teníem entre nosaltres unes eminències pel que fa a l'arqueologia, i res més començar a menjar, vam iniciar una conversa amb els presents a taula. Parlar amb tots era increïble, et contaven alguns descobriments o gestes que han pogut presenciar. De fet, els hi vam preguntar sobre com treballaríem nosaltres i ens van indicar una sèrie de normes i que justament les piràmides que coneixeríem l'endemà cadascuna tenia una història diferent, i al final totes estaven unides.



Mentre xerràvem se'ns havien fet les nou i nosaltres volíem donar-nos una dutxa calenta i anar a dormir per aixecar-nos amb energia l'endemà.



Vam marxar a la tenda per anar a cercar el pijama, el necesser amb les nostres coses d'higiene i una tovallola. I vam començar a caminar fins als banys.



-Què t'han paregut, Joana?

-De moment pareixen simpàtics. Ja veurem demà com ens va. Quines ganes tinc! I a tu què t'han paregut?

-Tenc un pressentiment estrany i no sé per què. Segur és perquè estic morta, millor no li don importància.

-Segur, ara amb la dutxa ens sentirem millor i tu et relaxaràs.

-Sí.



No la veia molt convençuda, alguna cosa havia hagut de pressentir per sentir-se així. N'Àlex tenia una mena de do que consistia en el fet que quan té un pressentiment, sigui bo o dolent, acaba sent vertader. Em vaig quedar preocupada i no sabia com entrar al seu cap per saber què era el que havia pogut intuir.



Després d'una llarga dutxa i de la nostra xerrada nocturna, ens vam dirigir a la nostra tenda. Allà ens esperava un llit per poder descansar com a dues reines.



El primer dia ens van venir a despertar a les sis del matí. Ens va costar molt, però ens havíem d'adaptar a la rutina. En mitja hora ens volien llestes per iniciar el nostre primer recorregut per les piràmides de Giza. Ens havien explicat que havien estat construïdes en honor a tres persones, encara que mai s'havia sabut a qui, perquè no era escrit en els jeroglífics. I, llavors, vam partir en els cotxes direcció a una nova experiència.



-Àlex, mira! -Li vaig dir mentre assenyalava el cel amb uns ulls brillants. Estava clarejant i hi havia uns colors únics, un taronja envaïa el cel blau fosc deixant la foscor darrera i donant lloc a veure els primers raigs de sol que t'hipnotitzaven i pintaven les dunes amb els càlids colors d'un magnífic regal de la natura com és la sortida de sol. L'Àlex i jo vam quedar tan meravellades que no ens vam adonar que ja érem al nostre destí.



-Noies, hem arribat. Feu via que les piràmides petites no són i només tenim fins a les deu per estar-hi. -Va enunciar na Daia.

-I això? -vaig contestar.

-Nosaltres només treballem quan no hi ha ningú, amb això em referesc a turistes. Així que fem de set a deu del matí i de sis a deu de la nit.



Una vegada dins la primera, ens van estar contant que allí treballaven quatre arqueòlegs del campament, i també ens dugueren a fer un reconeixement pels passadissos. No puc dir molt perquè quasi no vam veure res important. Al cap de dues hores sortírem d'allà i fora ens presentaren l'equip.



Passades les tres hores ens vam tornar a pujar als cotxes i marxàrem a preparar el dinar.



-Hola, noies, què, us ha agradat l'aventura? -digué na Daia.

-Ens ha encantat! -respongué l'Àlex.

-Perfecte, perquè hem deixat el millor per al final. -En acabar la frase va picar l'ullet al director i això em va resultar molt sospitós.



Ens varen deixar marxar a la nostra tenda a posar-nos còmodes i descansar mentre acabaven ells dos sols el dinar.



-Daia, estàs segura que ens puguem tornar a permetre que desaparegui algú més? El primer home que va entrar no va tornar mai més i fa tretze anys d'això. Saps que és molt arriscat enviar les dos joves.

-Ho sé, som conscient, però si ningú ho fa mai més, com sabrem què va passar? I per què arriscar-nos nosaltres quan pot entrar gent que no en té ni idea? -Ell callà.



Després de dinar, vam decidir anar a fer una volta per conèixer els voltants d'on estàvem establertes fins a arribar l'hora de marxar.



A les sis de la tarda tornàvem a estar de camí. Ara ens tocava veure l'altra piràmide i saber on treballaríem. Aquesta era diferent de la primera que havíem vist aquell matí, era més gran i tenia moltíssimes més sales.



-Joana, demà comenceu a treballar des del primer moment en què fonyem el terreny. Ara marxarem, sopeu i a dormir. D'acord?

-Perfecte, Daia, moltes gràcies.



Al final del dia estàvem mortes i amb unes ganes d'anar a dormir increïbles. Sort que érem ja a la nostra tenda llestes per anar a dormir.



-Joana, torn a tenir un mal pressentiment.



Jo me la vaig quedar mirant esbalaïda.



-Sí, però sent que alguna cosa passa al nostre voltant i nosaltres no ens n’estem adonant.

-Doncs no sabria dir-te si blanc o negre perquè jo no sent el mateix que tu. De totes maneres, demà veim que passa, et sembla?



Ella assentí amb el cap i, tot seguit, vam quedar adormides.



Tercer dia d'aquesta aventura, ens estrenàvem com a arqueòlogues en pràctiques.



-Bon dia!

-Bon dia, Àlex, què passa tan emocionada de bon matí?

-Perdona? Que avui comença la nostra aventura!

-Ah, entesos. Doncs sí! Som-hi que ens hem d'enllestir ja i marxar.



Un cop als cotxes Daia ens va estar comentant que, res més arribar, ens acompanyaria fins a la sala que ens havien adjudicat i que ja podríem començar a treballar. El que significava que ens tocava demostrar les nostres habilitats.



-Joana, Àlex, entreu darrere meu. La sala està entrant i al final del passadís. La vostra feina és esbrinar els jeroglífics i saber en honor a qui es van construir aquestes piràmides.

-Perfecte.

-Mirau. Ara que hem arribat, veis que hi ha un sarcòfag?

-Sí.

-Doncs heu d'esbrinar qui fou enterrat aquí. I ara sí, ens veiem dins d'un parell d'horetes, adeu.

-Adeu!



Les dues ens sentíem eufòriques allà dins de no poder creure'ns el que estàvem vivint tan gegant per a nosaltres.



-Ostres, Àlex, no saps com em fa de feliç estar aquí. Sempre he volgut ser arqueòloga perquè el meu pare sempre que tornava d'una expedició em parlava de totes les seves aventures i de com corria el món. Fa ja més de deu anys que va desaparèixer i sé que venir aquí era un somni seu. Així que, el viuré per ell.

-No saps l'orgull que tenc de veure't continuar endavant. Ho vas passar molt malament i ara ets aquí i més contenta que mai.



Ens vam fondre en una preciosa abraçada i, tot d’una, vàrem començar a fer feina.



-Joana, si vols inspecciona el sarcòfag i jo llegiré els jeroglífics a veure què trob.

-D'acord.



Jo vaig començar a investigar aquella tomba per obrir-la mentre ella llegia.



-Joana, corre, mira!

-Què?

-Hi ha escrita una frase que destaca per sobre de totes. Crec que posa: "La bella jeu aquí".



Dites aquestes paraules tota la sala va començar a tremolar i, de cop, el sarcòfag es va obrir. Aquest va amollar una petita ona que ens va fer caure a terra inconscients.