F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

El secret de les piràmides (Dama de negro)
IES Algarb (Sant Jordi De Ses Salines)
Inici: El fill del senescal d'Egipte (Anònim)
Capítol 2:  El papir d'Ani

-Àlex, Àlex! Despertat on som?



Les dos ens varem quedar pàl·lides, com si haguéssim vist un fantasma.



-Això l'època contemporànea no és. Crec que som a l'edat mitjana, concretament a l'antic Egipte.

-No em diguis que el sarcòfag era un portal per viatjar al passat. Em faig creus que pugui existir aquest succés. I es pot saber què és aquesta roba?

-Àlex, relaxa't. Sembla que si ho era, si no, no entenc com som aquí. I duim la roba que duien els esclaus.

-Joana, estimada, no és per res, però podries parlar en present? Estam literalment en l'antic Egipte!

-Hola, noies! -Ens saludà una jove que anava coberta de roba de cap a peus i a la que només li podíem veure els seus ulls.



Jo no vaig saber contestar quan em va mirar fixament amb aquells hipnotitzants ulls ametllats color marró.



-Hola! -Intervingué Àlex en veure'm ruboritzant-me i bocabadada.

-Em dic Daia, i m'agradaria ajudar-les. Pel que veig són novícies en el món de l'esclavitud. Veniu amb mi, jo vaig camí a cal faraó a demanar feina.

-Com sabem que no ens estàs mentint?

-Sé el vostre secret, sou forasteres i necessiteu d'algú per sobreviure.

-Com saps això?

-Pel moment no us ho puc dir, però confieu en mi, us ho prego.

-Joana, què en penses?

-Necessitem tornar al present i, si ella és l’única que ens pot ajudar, jo no tenc res a perdre aquí, així que prefereix confiar en algú que sap el que ens ha passat i que s'ha oferit a ajudar-nos.

-Raonan-t'ho així, estic d’acord. Molt bé, Daia, porta'ns amb tu.

-Perfecte! Ara us canviaré els noms perquè no sospitin. Àlex, tu et diràs Edna, i tu Joana, Amila.



-Moltes gràcies.

-Som-hi, que ens queda una bona estona de camí.



Després d'estar caminant unes hores, es troben davant del temple de Karnak, on viu actualment el faraó.



Pel trajecte, ella els va estar contant que es coneixia el lloc com el palmell de la mà, i que no hi hauria cap problema mentre es mantinguessin juntes.



-Al·lotes, l’última cosa que us diré: heu de donar molt bona impressió, és molt important. D'acord?

-Sí!



Una vegada dintre, es posen de genolls davant del faraó i li fan una reverència. Ell els hi respon donant un cop a terra amb el heka, que és el que per nosaltres al present es coneix com ceptre.



-Benvingudes al meu temple, què us fa venir fins aquí?

-Majestat, el meu nom és Daia, i les meves acompanyants són n'Amila i n'Edna.

-Encantades, majestat.

-Ens agradaria demanar-li feina.

-Fet, sereu les meves esclaves. Edna, tu em serviràs junt a un altre escalu, i vosaltres dos haureu de treballar ordenant-me la biblioteca.

-Moltes gràcies. -Diguérem les tres, i marxàrem amb Adom, el nou company d'Edna, a recórrer el temple.



Quan vam passar per la biblioteca, na Daia va estar observant tots els papirs possibles cercant-ne un en concret.



-Mireu, heu tingut sort i dormireu les tres juntes aquí.

-Moltes gràcies, Adom. -Digué Àlex mirant-lo amb un somriure.

-No és res. -Respongué nerviós.



Na Daia i jo ens quedàrem mirant mentre ells intercanviaven dos frases.



-Adeu noies, adeu Edna.

-Adeu.



Dins l'habitació ens quedàrem mirant-la amb un somriure que ens delatava.



-Joana! Per favor, no em miris així.

-Com no vols que et miri així si una mica més i et declares… Això que ha estat, un amor a primera vista? Perquè ha estat per ambdues parts.

-Què dius tu ara? No és cert.

-Perdoneu que em fiqui on no em criden, però la teva amiga té raó, Àlex.

-Veus! Jo no m’invento les coses.



Ens va mirar i va rodar els ulls fent-nos entendre que no volia parlar-ne més del tema.



El matí següent Àlex es llevà molt prest perquè en ser una de les servidores del faraó ha de matinar per ajudar a la cuina i servir el menjar. En canvi, nosaltres, comencem una hora després. Aquesta estona, la utilitzem per parlar del que Daia estava cercant a la biblioteca amb tanta desesperació.



-Joana, el papir del que et parlo es diu El papir d’Ani. Aquí creuen en la immortalitat i en el viatge en el temps.

-Mare meva.

-L’última faraona que va regnar va fer d’aquest escrit sobre la immortalitat un llibre amb els continguts del papir d’Ani i amb les instruccions per aconseguir la vida eterna.

-I aquest llibre, on és?

-No ho sé. L’última vegada que vaig ser-hi aquí era a un lloc en específic. Ara no hi és, algú l’ha d’haver robat o l’han mogut de lloc.

-Ostres, doncs l’hem de trobar si no ens volem quedar aquí per sempre.

-Efectivament. Encara que he de dir que qui tengui en el seu poder el llibre no podrà accedir a ell perquè es necessita una clau.

-Daia, no em diguis això que ara sí que no veig cap esperança en tornar al present.

-Confies en mi?

-Sí.

-Doncs temps al temps. Avui escorcollarem la biblioteca i cercarem la clau.

-Meravellós! Per cert, abans has comentat que l’última faraona va ser qui va crear el llibre. Saps qui era ella?

-Sincerament no. L’únic que sé es que el papir que ella va fer escriure deia que la clau la tenia ella i que, quan morís, aquesta estaria sepultada dins del seu sarcòfag. Això no vol dir que no la trobem, eh?

-Llavors ens toca esperar. Ara hem de marxar, que hem de treballar.



Avui és el nostre primer dia de feina i estic molt nerviosa, no sé com funcionen a l'hora de treballar o els costums que tenen, i per mi segueix sent l’antic Egipte.



En arribar a la biblioteca els escrives que hi havia ens explicaren com anàvem a organitzar-nos. Després d’una llarga explicació, em trob abstreta mirant la immensa biblioteca plena de prestatgeries amb papirs, llibres i cartes. I a mi, que m'encanta escriure i llegir, veure aquest espectacle em va fer voler quedar-m'hi per sempre.



Na Daia em va fer tornar en si.



-Vinga, petitona, que hem de començar a fer feina.

-Petitona? -Me la vaig quedar mirant amb la cara vermella.

-Què? No t’agrada? -Digué amollant una petita rialla.

-Doncs sí, però no m’ho esperava.



Ella em posà el braç per damunt l’espatlla fins arribar a l’altra, estrenyent-me contra ella.



El temps passa tan ràpid que ja duem gairebé tres hores organitzant papirs.



-Saps fins quina hora estarem aquí? Ja n’estic ben tipa.

-No siguis mandrosa, que encara ens queden tres hores més.

-No és per ser fluixa, és només que tants de llibres per aquí i no puc llegir-ne cap.

-Si aconsegueixes sobreviure les hores que ens queden, miro d’assolir-ne un. D’acord?

-Em pareix esplèndid.



Mentre parlem jo trob un papir que parla d’una clau i un llibre. I malgrat no entengui gairebé tot, veig que hi ha dos dibuixos fets a mà. Un d’ells em sembla familiar perquè resulta ser idèntic al meu collaret. Me’l trec i els compar. Na Daia, quan em veu, em ve corrents i l’amaga.



-Què passa?

-Amila, estàs sonada?

-Perdona?

-Com es que tens la clau per accedir al llibre de la immortalitat?

-No ho sé, en principi s’hauria d’haver quedat al present amb les meves pertinences, però ha viatjat amb mi.

-On l’has trobat?

-Me la van donar fa anys, quan era petita. Anava dins la motxilla del meu pare.

-Quants d’anys fa?

-Doncs els mateixos que quan va desaparèixer el meu pare en una expedició a les piràmides fa més de deu anys.



Ella estava al·lucinant i jo no entenia res.



-Daia, et trobes bé?

-Sí, sí. És que ara pots tornar al present.

-Com?

-Ja tens la clau, et falta el llibre. Mira el papir, aquest ho explica tot.

-Quines ganes de contar-li a n’Edna.



Ella somrigué i em donà l’esquena per acabar d’endreçar quatre coses abans de marxar.



-Àlex! Tenc boníssimes notícies.

-Jo també! Però conta’m tu primer.

-Et recordes del collaret que em va deixar el meu pare?

-Sí?

-Doncs és la clau per poder obrir el llibre i tornar a casa.

-Què dius! Quina meravellosa notícia!

-Sí! I la teva notícia?

-Adom m’ha confessat que quan em va veure l’altre dia per primera vegada, va quedar enamorat a primera vista.

-Veus, teníem raó, oi que sí, Daia?



Ella ja jeia al llit.



-Daia, estàs bé?



No em va contestar, i n’Àlex amb la mirada em va fer anar a comprovar com estava.



-Al·lotes, jo vaig ara amb Adom a fer una voltar pel temple. Fins després.

-Adéu, gaudeix.

-Gràcies, estimada.



Ella marxà i ens quedàrem les dos a soles.



-Daia, em tens preocupada, què et pasa?



Em va tornar a ignorar, i al cap d’uns segons, vaig a escoltar que plorava. Jo em vaig posar davant seva i la vaig mirar a la cara.



-No sé què et passa, però qualsevol cosa, aquí estic, vull que estiguis bé i no et deixaré sola.



Em va agafar del braç i em va dir:



-No puc dir-te el que em passa encara, tot i que no vull que te’n vagis, et pots quedar amb mi?

-És clar que sí.



Em vaig estirar al llit amb ella i la vaig abraçar, i més tard, ens vam adormir juntes.



Al matí següent, el meu cor anava a mil. Acabava de passar la nit amb una noia amb la qual em sent còmoda. No puc entendre les emocions que tenc i com les estic sentit. Crec que em pot arribar a agradar, encara que estic confosa perquè fa temps que no m'atrau ningú i em fa por. A més, ella és del passat i jo, del present; jo haig de tornar i ella es quedarà. És impossible aquest romanç, millor me n’oblido.



-Bon dia, ja estàs desperta?

-Bon dia, sí, i tu?

-Sí, com has dormit?

-Molt bé, gràcies per quedar-te al meu costat.

-Sempre estaré per tu, fins que hagi de tornar a casa.

-Tant de bo et quedessis aquí per sempre.

-Estaria genial, però tenc família i no vull separar-me d'ells.

-Ho entenc, no et preocupis. Què et pareix si millor parlem de com ho farem per trobar el llibre?

-Millor.

-Per cert, i n'Àlex?

-No ho sé. Saps si ha dormit aquí?

-No tenc ni la menor idea.

-Després li preguntaré.



En sortir de l'habitació ens tocava un dia més anar a la biblioteca. Per una part, jo volia tornar a llegir el papir d'Ani i estudiar-me'l per poder entendre més com funcionava la clau per poder obrir el llibre una vegada el tinguéssim. Per l'altra part, Daia pareixia fora de sí, com si no estigués centrada en el que estava fent. Estava estranya.



-Amila, ja sé on pot ser el llibre. Hem registrat tota la biblioteca, i no hi és en lloc.

-Quina bona notícia! I on creus que pugui ser-hi?

-A la seva habitació.

-Ai, mare.

-I com entrem allà?

-Directament no podem, però hi ha una única opció. Pot ser no t'agradi perquè és ficar la teva amiga en risc, malgrat que pot servir de molta ajuda.

-En què consisteix?

-No sé si et vas arribar a fixar quan ens vam presentar, ell no li treia l'ull del damunt a n’Àlex. Ell és un home solitari que sempre vol companyia, li és indiferent si és per passar l'estona, per prendre qualsevol cosa, xerrar o intimar. Amb això et vull dir que si ella aconsegueix poder arribar fins a la seva habitació i cercar el llibre allà, ens anirà com anell al dit.

-D'acord, doncs parlarem amb ella a la tarda.



Més tard, ens trobàrem les dos esperant-la a la nostra habitació. Quan ella entrà, nosaltres la vam fer seure.



-Hola, tot bé?

-Hola, sí, i tu?

-Sí, gràcies.

-Ens alegrem molt. -Li digué Daia.

-Per favor, seu.

-Què passa Joana?

-Àlex, hem de parlar i és important.
 
Dama de negro | Inici: El fill del senescal d'Egipte
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]