Vaig tardar un parell d'hores però al final vaig aconseguir que aquells vigilants de la llei deixàrem de perseguir-me per tota la ciutat. Amb la nova roba que portava ja ningú em mirava de manera estranya, si no que més bé passaven de llarg com si jo fora ù més d`entre ells. Sense gent al meu voltant observant-me vaig poder anar aprenent més sobre el futur en el que ara em trobava i pas a pas vaig anant acostumbrant-me a les seues costums.

Al caure la nit vaig adonar-me que em caldria trobar un lloc on dormir així que vaig anar a buscar un indret abandonat on poder descansar. Vaig veure una casa a les afores de la ciutat, la qual per suposat no existia a la meua época, i que es trobava mig assolada. Em vaig allotjar allí un parell de nits mentre anava coneixent i investigant sobre la meua ciutat i el meu país.

El meu plà era senzill: tenia que treballar per a guanyar allò que diuen diners i així poder comprar tot el que em calia. La veritat es que era més dur del que pensava perque això suposaria esperar molt de temps per a poder eixir de la ciutat i tractar de detindre els problemes que tenia el món actual i més encara tenint en compte que ara jo no era faraó, no era ningú… Intentat evitar aquesta frustració, vaig decidir començar poc a poc i vaig aconseguir un treball en una de les botigues de records de l`explanada de les famosísimes piràmides.

El temps avançava ràpidament i em vaig anar acostumant-me a la nova vida. Passava els dies treballant sense descans i fraternitzant amb els per a mi nous egipcis. Va ser ací que amb l’ajuda del meu company d’ofici vaig anant comprenent poc a poc la història d’Egipte . Vaig descobrir Internet, un ordinador que era com una biblioteca gegant, amb més informació que la meua benvolguda biblioteca de Alexandria. Allí podia trobar tot el que em calia e inclús vaig trobar-me a mi mateix. Vaig descobrir que el meu germà i assassí havia reclamat el meu tron tras la meua mort i que va gobernar després de mi al costat de ma mare. El poble egipci, el meu propi poble, va oblidar-me, va fer com si jo no hagués existit, va passar pàgina tan rápidament que ni tan sevol van soterrar-me dins de les piràmides perque no em consideraven digne de fe-ho. Em van soterrar a un camp prop del palau on viviem i em van possar una xicoteta làpida , que vaig trobar al costat d’on ara hi ha un restaurant de menjar ràpid.



Encara que em vaig sentir un poc ofés, vaig decidir no donar-li importància perquè havia d'aprofitar al màxim la nova oportunitat que m'havien donat els déus. Quan vaig tindre estalviat els diners suficients, vaig deixar la meua ocupació i vaig intentar aconseguir algunes influències del món polític que m'ajudaren a posar en marxa el meu projecte per a millorar el món.

Vaig tornar a un dels meus antics palaus al Caire, el qual encara és el palau actual del Rei d'Egipte, Fuad II , i vaig decidir demanar-li una audiència. Clarament me la van denegar perquè no era ningú important, així que, vaig decidir colar-me per amagatalls que coneixia de quan vivia allí. El palau estava envoltat de policies, per la qual cosa no va resultar fàcil entrar d'amagades però després de viure allí tota la meua vida vaig aconseguir entrar.

Vaig fer un volt pel palau fins que per fi vaig arribar a la sala del tron. Dins estava el que vaig suposar que era el rei, assegut en el centre de la sala llegint un periòdic. Durant una estona, no vaig poder parar de pensar en totes les diferències que hi havia entre el meu pare i ell, malgrat ser tots dos governants d'Egipte.

Quan vaig estar disposat a entrar, algú em va agarrar de l'esquena i em va espentar cap a dins de l'habitació. De sobte, em vaig trobar front al rei que em va mirar directament als ulls d’una manera misteriosa.

-I tú quí eres? Per que em sembles tan familiar?

-Això es una llarga història, començaré parlan-te del passat.