Des de menut m’han criat per a creure en la vida després de la mort. El més enllà, ho anomenen, un lloc on seràs recompensat per les teues bones accions i castigat per les dolentes. El meu pare sempre em va dir que calia pregar i mostrar la meua fe pels déus perquè foren benèvols i justs el dia del meu judici final, que no posara en risc la meua ànima i que em concentrara en dedicar la meua vida als éssers divins.



Des de menut, no se m’ha donat bé acatar les ordres del meu pare. Cada nit, després de pregar, em preguntava si calia malgastar una vida sencera, tractant d’aconseguir-ne una millor. Potser tenien tan clar que el més enllà fora com tots deien?Tal vegada tenien una prova que existia? Egipte al complet, des de faraons fins a esclaus, tenien una fe cega cap a una idea purament teòrica, i per alguna raó, jo em negava a acceptar-ho. Així doncs, vaig decidir emprar el meu temps en una cosa, al meu parèixer, més productiva: reconstruir Egipte.



Clarament, no em referisc a contruir edificis ni temples, sinó reconstruir Egipte moralment. La meua civilització està tan centrada en la idea dels déus i el més enllà que s’han oblidat del present i ha deixat que el vertader Egipte es vaja enfonsant a poc a poc. Abans era un país d’alegria i felicitat, on tots podien viure la seua vida de la manera que ells desitjaven, mentre que ara tenim esclavitud, guerres, pobresa, fam, discriminació, entre moltes altres coses. Aquesta situació es deu en gran mesura a la meua família: la línia successòria dels faraons dels últims 600 anys.



El meu pare, Abdel IV era el faraó d’Egipte, el que em convertia, el seu primogènit, Bomani I en el pròxim rei del nostre gran imperi. Aquesta idea no agradava a ningú, perquè com bé ja he dit, la meua forma de pensar no era molt popular. Fins i tot el meu pare em repetia, quasi a diar,i que mai estaria preparat per a succeir-lo, i que si per ell fora, faria rei a qualsevol altre dels meus 14 germans. Aquesta possibilitat solia aterrir-me quan era menut, però a mesura que anava creixent aquella amenaça em pareixia molt més plaentera.



Quan el meu pare va morir i vaig ser coronat faraó, vaig lluitar per a desenvolupar Egipte el millor que vaig poder; donant als esclaus més drets al permetre’ls viure amb les seues famílies, reduint el nombre de dones amb les quals es podia casar un home i tractant de posar pau a totes les guerres del nostre voltant. La gran majoria d'aquests canvis va ser acceptat per gran part de la població egípcia, però quan vaig proposar deixar a banda tot allò relacionat amb les deïtats, el poble es va tornar en contra meua. Tots van deixar de respectar-me com a líder, i va ser el mateix dia que em vaig disculpar per la meua ignorància, quan em vaig vore sorprès pell més proper dels meus germans, mentre m’apunyalava a la llum de la mateixa lluna que m’havia vist nàixer.



L’última cosa que vaig veure, abans de despertar-me en aquella freda i obscura habitació, van ser els llavis del meu benvolgut germà xiuxiuejant-me que tancara els ulls. Va ser en aquell mateix instant, quan vaig comprendre la raó per la qual el poble egipci havia emprat tant de temps en pregar a les seues deïtats i per la seua vida futura.



A partir d’eixe moment, el que recorde va ser trobar-me front a una balança i veure el meu cor, tret del meu pit, trontollant sobre ella. A l`altre costat, havia una lleugera ploma que marcava clarament que el cor era més pesat. Això tan sols podia significar una cosa: malgrat les meues accions per a millorar el futur d’Egipte, com no havia seguit la voluntat dels déus, havia perdut el judici d’Osiris i seria llançat a Ammyt, el devorador dels morts.



Miraculosament, vaig tornar a obrir els ulls en un lloc diferent, un lloc que no vaig ser capaç de reconèixer i el mateix lloc on em trobe avui dia. Al principi vaig pensar que tal vegada els déus m’havien perdonat i em permetien seguir amb la meua vida, però no vaig tardar molt en adonar-me d’on estava. Em trobava en un indret pitjor del que mai havia pogut imaginar, amb molts problemes polítics, econòmics i socials i, per descomptat, molt pitjor que el meu benvolgut Egipte. Em trobava al futur.