Vaig obrir els ulls a la ciutat de Giza, on em vaig veure envoltat per un gran grup de gent estranya amb roba que mai havia vista i que seguien de prop a un jove amb una bandera. Al meu costat hi havia un home d’uns trenta anys, vestit amb una roba pareguda a la que solia recordar d’Egipte, del vertader. Aleshores vaig decidir apropar-me.
Li vaig preguntar en quin any estàvem i ell em va mirar d’una manera peculiar. −Al 2024 −em va contestar, i en aquell moment se’m va caure l’ànima als peus. El 2024. 2-0-2-4. No era capaç de saber quant de temps havia passat des del meu naixement.
Després d'agafar un poc d'aire em vaig dirigir a una espècie de botiga que havien col·locat a l'esplanada de les meues benvolgudíssimes piràmides. En ella hi havia una espècie de manuscrits que no vaig poder llegir perquè l'escriptura havia anat canviant al llarg dels segles. Malgrat això, si que vaig poder observar les imatges que hi havia en el seu interior, les quals em van deixar atemorit. Xiquets esquàlids , gent ferida o armada, explosions. Com podia ser possible que tots els problemes que teníem a Egipte s'hagueren intensificat en lloc de reduït? Tan poc havia pogut evolucionar la humanitat que no arribava a comprendre que als únics que tot això perjudicava era a ells mateixos?
Vaig poder sentir un poc de la conversa que mantenia la família situada al meu costat esquerre, “esclata la guerra entre Gaza i Israel”, “Ucraïna continua resistint davant la devastadora invasió russa”. Ells semblaven llegir-ho sense cap reacció emocional, com si allò fora completament normal. Doncs per a mi no ho era, i apostaria que per a la gent que va viure de prop eixes situacions tampoc ho seria.
Crec, que va ser en eixe moment que vaig entendre perquè els déus m'havien portat allí. No era cap classe de càstic ni res semblant, m'havien manat allí amb la finalitat que intentara ajudar la Humanitat a salvar-se d'aquell destí, però què podia fer jo?
En la meua època, pot ser que fora considerat com una entitat pròxima als déus, però si en aquells dies, malgrat tot el poder que posseïa no era respectat ni pel meu propi poble, qui m'anava a escoltar ara?
Vaig decidir deixar eixe dilema per a més tard i em vaig concentrar en la primera part del meu llarguíssim pla. Per a començar a obtindre resultats, el primer de tot era aconseguir que la gent deixara de mirar-me d'aquella manera estranya i irrespectuosa, així que em vaig posar rumb cap a alguna botiga on puguera aconseguir una cosa més “decent” per a posar-me. Vaig entrar en el primer lloc que vaig veure i vaig agafar tota la roba que tenia posada una espècie de persona de plàstic. Les persones de voltant se'm van quedar mirant i just quan vaig començar a llevar-me la meua roba algú em va colpejar l'esquena i va dir en un suau murmuri: −Senyor, els emprovadors estan al final del corredor. −Sense tan sols saber que era un emprovador, em vaig dirigir on m'havia indicat eixa xica. Pel que semblava, els emprovadors eren una espècie d'estances individuals perquè la gent puguera despullar-se, cosa que em va semblar estrany perquè abans solia fer-ho en una habitació amb mínim uns vint esclaus mirant-me.
Una vegada que vaig acabar de posar-me la roba, vaig arreplegar el meu vestit de faraó i vaig eixir d'aquell cubiculum vestit amb les meues noves peces. A mesura que avançava, vaig notar com la gent ja no se'm quedava mirant i vaig entendre que per fi m'estava adaptant a la que seria la meua nova vida. Tot això va ser just abans que començara a sonar una espècie d'alarma en el mateix instant que creuava per la porta de la botiga. De seguida vaig tornar a ser el centre d'atenció i cinc persones, totes vestides iguals, es van apropar on estava.
−Senyor, no pot anar-se sense pagar −em van dir.
Pagar? Quina cosa? No entenia res del que estava passant i vaig veure com aquelles persones s'anaven apropant més i més d'un mode agressiu. Va ser ací quan vaig decidir eixir corrent d'aquella botiga i va ser en eixe moment quan vaig fugir per primera vegada de la llei, i us advertisc que no seria l'última.
