Al ferri de tornada cap a Tenerife vaig donar-li voltes al cap pensant en qui realment tenia interessos en incriminar-me, no coneixia a quasi ningú a l’illa i no havia donat motiu a cap persona per desitjar-me el mal. Després d’una estona de reflexió se'm va ocórrer una possibilitat molt remota d’una persona que tal vegada em podria haver fet això, sense pensar-ho ni un segon ho vaig posar en comú amb els meus companys de viatge.
- -Valèria, Marc, he de confessar una cosa que em va passar a Tenerife i que no us havia dit per vergonya del que poguéssiu pensar de jo. Dues nits abans de tornar a Barcelona, vaig conèixer a unes turistes a la platja, eren unes noies que estaven de viatge de final de carrera, molt amables. Ja sabeu que soc una persona bastant introvertid, però en aquell moment vaig pensar que ja era hora de viure noves experiències i de conèixer a gent nova. Entre unes coses i altres em van proposar sortir de festa per les discoteques de la zona, em va costar una mica, però vaig acceptar un pla que en principi semblava inofensiu. La veritat és que al principi va ser una nit bastant divertida, vam ballar, beure, cantar… i sense adonar-me’n conta vam anar a un lloc que a la llum del dia seria un simple bar de mala mort, però ja sabeu el que fa la nit. De sobte em vaig adonar que aquelles noies anaven bastant perjudicades, les vaig contar i em vaig fixar en el fet que en faltava una. Després d’uns minuts inquietants vaig veure com se n’anava amb un home cap als lavabos, i a tot això ella ni s’aguantava dempeus. Ràpidament, vaig anar cap a ella, la vaig apartar del senyor i me la vaig intentar endur, aquell boig em va seguir i em va empènyer i no sé si va ser per l'alcohol, la por o l’adrenalina, però vaig pegar-li un cop de puny a tota la cara. Ens en vam poder anar a temps, però ell em va dir que les pagaria cares.
- -Mare meva Marc! Per què no ho havies dit abans? No hi ha una confessió més clara que un mató dient que les pagaràs cares!
- -Sense cap dubte hem d’anar a aquell bar, em conec bastant bé la zona de festa, el trobarem sense cap problema.
La veritat és que després d’aquella conversa em vaig llevar un pes del damunt, tenia bastant por que em jutgessin, mai he estat una persona molt agressiva, des de ben petit he intentat passar desapercebut. Una vegada vam arribar a l’illa de nou ens vam dirigir a Santa Cruz, la capital de la festa a Tenerife. Tenia els records un poc borrosos, però amb algunes ajudes de na Valèria vam trobar el local, tenia pitjor aspecte del qual recordava. Vam entrar i el primer que vam veure va ser un cambrer, ens va dir que no es feien càrrec dels objectes personals perduts ni robats, però nosaltres estàvem allà per una cosa un mica més greu. Li vam demanar si sabia alguna cosa de l’altercat que va succeir el dia 15 d’abril, una baralla. Ens va dir que hi havia baralles a diari i que allò era una cosa insignificant, un dia qualsevol a la seva feina. Jo ja havia tirat la tovallola una vegada més quan la Valèria va comentar-li el que havia passat amb la noia, llavors, li va canviar la cara. Va dir que evidentment recordava aquella nit, una de les pitjors de les darreres setmanes, sobretot perquè va tenir conseqüències, ja que aquell personatge havia tornar l’endemà buscant-me. Finalment, ens va dir que aquell mató li havia deixat la seva direcció per si per qualsevol motiu el cambrer em tornava a veure per allà que ho avisés.
Tot i que vam haver de pagar a aquell amargat treballador, ens va facilitar la direcció del que en aquell moment era el principal sospitós de la nostra investigació. En Marc estea un poc insegur d’anar a la casa del que podria ser un psicòpata, però la Valèria estea convençuda que el que havíem que fer era agafar al culpable. Tot va anar molt ràpid aquells dies, fèiem les coses per instint, quasi sense pensar, com si fóssim animals lluitant per sobreviure, i en certa manera era així. Ens vam presentar a un apartament que estea fins i tot en pitjors condicions que el bar anterior, era el lloc perfecte on s’instal·laria un assassí. Vam tocar a la porta, molt innocentment per la nostra part, i quan aquell boig em va veure la cara se’m va tirar al damunt com un animal. Em vaig defensar com vaig poder, però per sort i a la meva sorpresa, el marc li va donar una cosa al cap que el va deixar molt atordit. Ràpidament, el vam seure a una cadira i subjectar entre uns quants. Quan anàvem a començar amb l’interrogatori, va entrar a l’habitatge una de les seves veïnes, ens va demanar que estea passant allà i li ho vam contar tot. Llavors, ella ens va dir que era impossible que aquell home hagués col·locat el cadàver a la meva maleta, ja que el 16 d’abril havia estat tot el dia amb música a tota castanya a la seva habitació i que ella havia hagut de cridar a la policia.
Aquell va ser el pitjor moment de tota la investigació, literalment estiem a un punt mort. No sabíem cap a on anar ni que pensar. Llavors, vam recordar que encara no havíem revisat aquella segona càmera de l’aeroport. Sense cap dubte i amb totes les altres opcions descartades, aquella havia de ser la nostra pista definitiva. En Marc i jo ens vam dirigir a l’aeroport amb un taxi, ja que la Valèria havia d’anar a cercar a un dels seus amics inspectors de policia per explicar-li tot el que havia passat una vegada sabéssim qui era el culpable. Vam arribar allà i vam trobar a la dona de la primera vegada, quan ens va veure al Marc i a mi es va sorprendre intensament. Li vam dir que necessitàvem veure les gravacions de la càmera de seguretat de la segona porta, ella ens va dir que no les podíem veure sense alguna cosa a canvi, a més va posar problemes per la absència de la Valèria. Les altes pulsacions i l’adrenalina del moment van fer que ens donés completament igual el que deia aquella al·lota, la vam apartar bruscament i vam accedir al seu ordinador, amb l’excusa que hi havia una investigació policial pel mig. Vam indagar en les gravacions de seguretat del dia 16 d’abril i el que vam observar ens va deixar petrificats. Es veia a una atractiva noia amb una gran bossa de plàstic, fent un gran esforç per transportar-la. De sobte la noia va girar la cara cap a la càmera i vam veure el rostre de la Valèria. Allò em va remoure per dintre, fins i tot més que quan vaig veure el cadàver. El pitjor de tot era que no sabíem on es trobava ella, ni que esteia fent en aquell moment. Quan vaig obrir la meva motxilla per agafar el telèfon per cridar-la vaig veure una nota que deia “
Entre l’amor i la mort hi ha una barrera molt fina, ens estimarem a l’altre món, Valèria”.
Unes hores després vaig descobrir que la Valèria havia agafat un vol internacional a Mèxic, i que el més probable és que no la tornés a veure mai més. En Marc se’n va encarregar de parlar amb les autoritats i d'ensenyar-los el vídeo, jo mentrestant era un sac de dubtes. No tenia respostes a moltes preguntes, no sabia per què la Valèria m’havia fet allò a jo concretament, ni per què havia decidit formar part de la investigació, l’únic que tenia era una simple nota. No podia entendre com aquella noia havia pogut fer el que havia fet, ni perquè ho havia fet, a més em sentia la persona més estúpida del món per no haver-me adonat del que passava.
Amb els anys m’he adonat que allò no era una simple nota, era el conjunt de respostes per totes les meves preguntes. També m’he adonat de tot el que em va servir aquell viatge, em vaig retrobar amb el meu germà i, sobretot, amb jo mateix.
