El primer moviment de la nostra “Operació d’Innocència era anar a l’aeroport de Tenerife per poder accedir a les gravacions de les vint-i-quatre hores anteriors al vol cap a Barcelona. D’aquesta manera podríem veure qui havia manipulat la meva maleta una vegada la vaig facturar i per tant, qui era el culpable. De camí allà, em vaig posar a pensar en la Valèria, estava demostrant el tipus de persona que era, ens estava ajudant de forma totalment desinteressada, a vegades la vida et posa a persones meravelloses en el teu camí sense previ avís. També vaig reflexionar sobre el que passaria en el cas que anés a la presó, de petit sempre em vaig imaginar amb una família, una casa de camp, un gos… i el meu futur més proper era entre reixes.

En arribar ens va atendre una amiga de la Valèria bastant agradable, ens va comentar que en principi no podia oferir aquestes gravacions, però es veu que li devia algun petit favor i finalment en va deixar veure-las. El vol havia sortit de Tenerife a les cinc del capvespre, però jo vaig facturar la meva maleta dues hores abans de l’embarcament. Per tant, la persona que havia col·locat el cadàver al meu equipatge havia tingut un termini de dues hores, entre les tres i les cinc. Només hi havia dues portes d'accés a la sala de les cintes de facturació, en revisar les gravacions de la primera porta no vam veure res sospitós, la veritat és que va ser una tasca bastant esgotadora. Per sort, no vam haver de revisar les gravacions de la porta de darrere perquè la Valèria ens va dir que el seu amic era el vigilant i no va veure res fora del normal, això ens va evitar moltes hores de feina. La sala de facturació era l’únic lloc on es podria introduir alguna cosa a les maletes sense ser vist per ningú, per tant ens va quedar clar que el crim no havia succeït a l’aeroport.

Quan vam veure que la visita a l’aeroport no havia aportat cap resultat ens vam quedar un poc decebuts. Vam tornar al nostre apartament i ens vam adonar que ja se'ns havia fet tard, per tant, l’únic que podíem fer era deixar les investigacions per l'endemà. Jo no tenia ganes per res i la meva intenció era quedar-me a l’allotjament i demanar una pizza a domicili, la meva mare sempre diu que no hi ha res que cansi més que un dia ple d’emocions. Quan anava a demanar el meu sopar, van aparèixer na Valèria i en Marc i em vam proposar anar a sopar per allà, sense dubtar-lo vaig dir que no. Llavors na Valèria, se’m va atracar i mirant-me fixament als ulls em va dir que no s’està a Tenerife cada dia, òbviament no em vaig poder resistir. Sincerament, m’ho vaig passar molt bé aquella nit, per una part perquè feia molt de temps que no sortia amb en Marc, però per l’altra part encara més grossa perquè estava na Valèria. Entre rialles i abraçades vam tornar a l’apartament prest amb l’objectiu d’estar desperts i atents l’endemà.



L’alba d’aquell matí a Tenerife va ser una barreja d’emocions, em vaig recordar dels matins d’estiu quan anava a pescar amb el meu pare, per desgràcia, aquells bons moments es van acabar quan els meus pares es van separar. La separació dels meus pares va provocar un abans i un després a la meva família, cap dels dos ho van saber dur de la millor manera possible. Pensant en tot això em vaig adonar que aquest viatge m’estava ajudant a recordar i a reflexionar molt, cosa que no feia durant la meva atrafegada i estressant vida. L'objectiu d’aquell dia era anar a l’hotel en el qual m’havia allotjat al viatge anterior, tenia esperança en trobar alguna pista allà. Al contrari que a l’aeroport, els empleats de l’hotel no van ser massa agradables, de fet no ens van voler ensenyar les gravacions de les càmeres de seguretat. Tot i que ho vaig demanar moltes vegades, tampoc van voler deixar-nos entrar a l’habitació en la que havia dormit. Llavors en Marc va tenir la majestuosa idea de parlar amb la persona que m’havia ajudat a dur la maleta fins al taxi, tot i que va ser complicat trobar-la, finalment vaig poder parlar amb ella. Era una dona jove que de seguida va acceptar a conversar amb jo, em va dir que m’havia de confessar una cosa. Jo en sentir allò em vaig il·lusionar, però no va valdre la pena. Sincerant-se em va dir que quan va agafar la meva maleta li va caure i es va obrir, llavors tota la meva roba va sortir volant i ella la va col·locar com va poder. Aquesta història em va enfurismar, i no perquè una pobra treballadora obrís sense voler la meva maleta, sinó perquè allò significava que a l’hotel encara hi havia roba al meu equipatge, i no un cadàver.

Intentant cercar-hi més fonts d’informació se'm va ocórrer una cosa. El taxista que em va dur a l’aeroport abans del primer viatge em va deixar a una gasolinera perquè li vaig demanar que hi paressi un moment per poder anar al lavabo. Això suposava que el taxista va estar a soles amb la meva maleta una bona estona, llavors podia ser culpable. Aquesta va ser la raó per la qual vam anar a la companyia de taxis a trobar a l’home que m’havia transportat. Vam poder parlar amb l’encarregat del negoci, ell ens va comentar que aquest treballador estava de viatge a Fuerteventura, l’illa del costat. Era molt necessari cercar-hi tota la informació possible per tal de no quedar-me jo a presó, per això vam intentar trobar l’hotel al qual s’allotjava l’home i decidirem anar a comprar uns bitllets per embarcar cap a Fuerteventura i fer-li una petita visita. El viatge en ferri va ser bastant agradable, en aquest cas em vaig recordar de quan anava en vaixell amb la meva mare a l’illa de Menorca a l’estiu. Mo mare tenia especial afecte a aquella illa perquè ella també anava de petita a estiuejar, sempre ens deia a en Marc i jo una frase molt polida “Diuen que pots sortir de Menorca, però que Menorca mai sortirà de tu”. Quan vam arribar a Fuerteventura ens vam posar mans a l’obra, ens vam dirigir a la ubicació que ens havien facilitat. Ja allà vam trobar-lo i ens va dir que els taxis hi havien càmeres, ens va mostrar els vídeos i no va haver-hi res estrany, una altra decepció.

Vist això vam veure que no hi havia res on rascar, cada vegada em veia més a prop de la presó. L’única alternativa que se’ns va ocórrer va ser tornar a l’aeroport per revisar la càmera que no havíem revisat al principi. Quan li vam presentar la nostra idea a na Valèria es va molestar estranyament, va dir que no volia tornar a l’aeroport i que no se’ns havia perdut res allà. Després d’una estona de tensió es va disculpar i ens va dir que el cansament li feia enfadar-se. Llavors, vam agafar el ferri de tornada cap a Tenerife.