Entre l’amor i la mort.

Tornar al fred de Barcelona després d’haver passat uns dies en un lloc càlid era tot un contrast. La gent havia pujat a l’avió amb la pell colrada, si no directament cremada, gorres i barrets ridículs, samarretes de màniga curta i, alguns, fins i tot amb pantalonets i sandàlies. La metamorfosi al llarg de les hores següents havia estat total. Com a màxim, quedava alguna gorra fent joc amb les bosses de les compres de darrera hora. En baixar de l’avió tot eren pantalons llargs, jerseis i sabates, cares de resignació i son pel canvi horari. Això, més els comentaris de rigor.

• A quina temperatura ha dit el pilot que estàvem? Quatre, cinc graus?
  
  No n’estic segur. Com que ho ha dit en anglès...
  
  Si el vol arribar a Espanya, no sé per què carai ho han de dir tot en anglès!
  
  Perquè la companyia és alemanya?
  
  Doncs que ho diguin en alemany!

De cada deu passatgers, després d’aixecar-se i agafar les seves bosses i maletes, nou ja tenien el mòbil a la mà. Jo, en canvi, estava mirant per la finestra, tal vegada una mica embadalit, però simplement reflexionant. No podia aturar de pensar en la noia que havia conegut en aquell llarg vol des de Tenerife, na Valèria, havia estat tres hores continuades parlant de moltíssims temes diferents, ella era una apassionada de la seva illa canària, i jo no vaig aturar de parlar-li dels encants de Barcelona, havíem tingut una connexió especial. Quan vam sortir de la porta d’embarcament va arribar del nostre comiat, vaig comprendre que mai més veuria a aquella noia que el destí havia posat en el meu camí. Ens vam fondre en una abraçada que mai oblidaré i vaig veure els seus ulls blaus per última vegada. Des de sempre he estat molt sensible als comiats, és una de tantes conseqüències d’agafar afecte a la gent tan de pressa.

Després d’una llarga traçada, vaig arribar a casa, dur aquella maleta tant pesada m’havia destrossat, la veritat és que quan la vaig fer semblava més lleugera. Estava tan esgotat que volia anar-me’n ja a dormir, però encara havia de desfer la maleta, hi ha poques coses que m’agradin menys que la roba amb arrues. En aquell moment va ser quan vaig endur-me’n un espant molt gros. Totes les meves pertinences havien desaparegut i només hi havia una gran bossa de fems. Allò desprenia una pudor terrible, vaig obrir-la i en veure que hi havia dins se’n van quedar les mans i la cara paralitzades, mai havia vist res igual. A la bossa hi havia el cos d’una persona humana fet trossos. A causa de la por i a l’impacte que em va generar allò no vaig voler tocar-lo molt, però des de l’exterior vaig poder apreciar que estava ple d'arracades i cops.

No em podia creure el que m’acabava de passar, no sabia qui era aquell pobre home ni que feia a la meva maleta. Record que vaig estar una mitja hora en silenci assegut damunt del meu llit intentant assimilar el que estava vivint. Mai havia vist una cosa com aquella, de fet quan a les pel·lícules sortien escenes semblants a allò tancava els ulls, aquella va ser una de les raons per les quals no vaig fer medicina. Posteriorment, vaig cridar a la persona que sabia que em donaria una solució.

• Què vols a aquestes hores de la nit Víctor?
  
  M’ha passat una cosa molt estranya.

El meu germà era advocat i confiava plenament en ell, li vaig contar tot el que m’havia succeit i es va quedar tan paralitzat com jo. Va estar pensant una estona, jo estava més nerviós per cada segon que passava sense resposta. Des de sempre he tingut una molt bona relació amb el meu germà gran, la separació dels nostres pares ens va unir molt i de petits ell sempre estava allà quan jo necessitava suport. Tot i que ara ja som grans, per jo encara és un dels grans pilars de la meva vida. Després de raonar-ho en Marc em va dir que per cap motiu anés a denunciar a la policia, ja que de seguida m’acusarien de l'assassinat, em va dir que el que tenia que fer era averiguar qui era el culpable per mostrar les proves a la policia. Tot i que em va semblar un poc arriscat vaig seguir les seves instruccions, no em podia permetre anar a la presó, justament havia acabat la meva enginyeria i allò m’arruïnaria la vida.

El que vaig fer per començar la meva investigació conjuntament amb el meu germà va ser contactar de nou amb la Valèria, he d’admetre que això em va alegrar un poc, dona que pensar la relació que hi ha entre l’amor i la mort moltes vegades, coses tan i tan diferents i a la vegada tan enllaçades. Vaig contar-li el succeït i va tenir la mateixa reacció que en Marc, al telèfon la seva veu semblava petrificada, en un principi no es podia creure el que li estava contant. Com ella també estava a Barcelona en aquells moments vam quedar els tres al despatx del meu germà.

Vam estar parlant del cas fins que va sortir el sol per la costa catalana, l’objectiu principal era averiguar com i qui havia posat aquell cadàver. Na Valèria va contar-nos que tenia alguns amics a l’aeroport de Tenerife i que podia aconseguir les gravacions de seguretat però que a distància duria un temps, va estar fent bastantes hipòtesis sobre el tema però he d'admetre que no em podia concentrar pels nervis de la situació. Pel bé de la investigació vam decidir anar tots tres a Tenerife i així arribar al fons de l'assumpte. Vam comprar el primer vol a la illa canària i ens vam dirigir a l’aeroport de Barcelona en unes poques hores.

El vol fins allà se'm va fer etern, no podia aturar de fer-me preguntes “Per què jo?”, “Què he fet?”... Em vaig posar a pensar allà, a deu mil peus d’altura, em semblava molt curiós com en situacions completament iguals, assegut al seient d’un avió, m’havia sentit de formes tan diferents. En el primer vol estava molt feliç perquè havia conegut a una persona nova i encantadora que curiosament tenia els mateixos gustos i pensaments que jo, i en el segon no sabia ni que pensar, de cop la meva vida perfectament estructurada i organitzada havia donat un gir de tres-cents seixanta graus.



Després d’aquelles hores tan llargues vam arribar al paradís canari. El que havíem de fer en primer lloc, era anar a l'apartament que havíem llogat, allà vam muntar la nostra base d’operacions. Record que quan vam començar la investigació em vaig posar un poc nostàlgic, recordava tots els capvespres amb el Marc davant del televisor veient pel·lícules policíaques, em vaig adonar del fet que de petit havia romantitzat aquelles exploracions dels grans investigadors i que aleshores que ho havia de fer jo per salvar la meva vida no em feia tanta gràcia. Ens vam dirigir a l’aeroport de nou per aconseguir les gravacions, aquell va ser l’inici oficial del qual vam anomenar “Operació d'Innocència”.