Les paraules d'Uzziel seguien presents en el meu cap l'endemà a la matinada. Aquell “no es casualitat que el teu poder no funcioni amb mi” que casi fa que em caigués de cul. I tot el que havia explicat després... Se veu que Uzziel feia unes setmanes que estava provant una substancia que anul·lava el poder de les bruixes. L'havien creat ell i els seu pare abans de que aquest morís, i Uzziel l'havia començat a provar feia poc. Ara ja sabia que funcionava.





Pensant en tot açò, vaig anar cap a la cuina, des d'on la Kali em cridava per a anar a dinar. Pensava també en Uzziel, i aquella manera tant intensa de besar-nos abans de que ens ho explicarem tot. Feia anys que no m'havia sentit tant viva com en aquell moment.





-Lou, explica’m tot el que sàpigues d’Uzziel -va dir la kali seriosament en arribar a la taula.-Ja va sent hora de que te enteres d’alguna cosa important.



Vaig seure davant d’ella per començar a menjar la sopa que havia preparat. Ella em mirava esperant que contestés i jo no sabia ni que dir-li. Vaig pensar aleshores que, segurament, el que volia descobrir la Kali, el motiu per el que em feia vigilar-lo, seria precisament la creació d’aquella substancia estranya que anul·lava el poder de les bruixes. Si allò es feia comú, jo ja no li serviria per a aconseguir el que ella volgués, així que aquell tema devia ser el que li interessava.



-He descobert alguna cosa...- vaig començar, aconseguint una mirada inquisidora per part de la meua madrastra- Resulta que Uzziel ha fet una substancia que elimina el poder de les bruixes que la prenen o sobre qui la pren.



Kali va deixar caure un cobert a terra de l’ensurt i vaig sentir la seua desesperació envaint-la. Estava més pàl·lida que de normal i me mirava amb els ulls ben oberts.



-No...no pot ser -va tartamudejar- No potser que al final ho hagen aconseguit...



Kali es va alçar de la taula pegant un cop. Feia temps que no la veia tant nerviosa i alterada.



-Si, Kali,si- vaig murmurar.



Ella em va mirar amb la ràbia als ulls abans de donar voltes per la cuina, amb la respiració agitada. Jo me la vaig mirar deixant de dinar, anava d’un costat l’altre murmurant sense veure res més. De sobte va para mirant-me desafiadorament.



-Lou, crec que vas a haver de desfer-te d’aquest xic- va dir amb una mirada fosca, formant un nus al meu estómac- . Em dona igual si la teva màgia no funciona amb ell, fes el que sigui necessari per a acabar amb Uzziel.



De sobte la sala, aquella cuina de mobles negres i tenebrosos, se me va fer menuda, com si m’ofegués. No podia ni imaginar el que acabava de dir la Kali, no podia desfer-me d’Uzziel com si res, començava a sentir coses per ell, coses que no havia sentit mai i que no podia ignorar.



-No...no puc fer això, Kali- vaig explicar, alçant-me de la taula per a plantar-me davant d’ ella.



-Clar que si- va sentenciar la Kali- No podem deixar que aquesta substancia es propagui per tot arreu, seria perillós.



Els seus ulls blaus foscos com la nit estaven més desorbitats que mai. La tenia tan a prop que podia sentir la seua respiració accelerada al coll, tractant d’intimidar-me. No podia creure el que estava dient, “seria perillós”... ¿Perillós per a qui? ¿Per a ella, que deixaria de tindre una bruixa a la seua disposició?

-No, Kali, no vaig a apartar a Uzziel del mapa- vaig determinar, acariciant inconscientment el penjoll que tenia apegat al coll- ¡Ja vaig fer això amb Mellory! ¡I amb els anteriors! ¡No ho penso fer més!

Vaig pujar el to de veu mentre parlava, notava que el cor em bategava ràpidament i em costava mantindre la serenitat. En eixe just instant, la Kali va alçar una cella mirant-me com si m’hagués tornat botja.



-Per favor, Lou, no sigues una xiqueta il·lusa, ¡hauries de donar-me les gràcies per haver acabat amb Mellory!- va dir amb un rialla escapant-se dels seus llavis. -¡Ell estava desenvolupant aquesta substancia de la que em parles! ¡Haguera acabat amb tu!

Me la vaig mirar de dalt a baix sorpresa. Ara entenia la seua insistència amb aquell home... La Kali no havia volgut que Mellory acabés la seua missió perquè suposaria que el poder de les bruixes, i el meu, estaria en perill.



Em vaig recolzar en un armari de la cuina per a no caure de cul mentre la meua madrastra em mirava amb ràbia, com si fos una decepció per a ella. Llavors, vaig començar a lligar caps: Mellory estava creant una substancia com la de Uzziel... aquest ho havia estat fent junt al seu pare fins que havia mort mesos enrere... jo mateixa havia acabat amb Mellory feia uns mesos...



-Kali, ¿per què m’has fet vigilar a Uzziel poc després del que va passar amb Mellory?- vaig preguntar atemorida, desitjant que no fora real el que començava a pensar- ¿Quina relació hi ha entre Mellory i Uzziel?

La Kali em va mirar amb malicia. Les paraules havien sortit de la meua boca com si foren foc, me cremaven, aquella idea arrasava amb tot. No podia ser que Mellory fora...



-Kali, digues-me que Mellory no es el pare d’Uzziel- vaig murmurar amb un fil de veu. –No...no potser que li haja fet açò al Uzziel.



La Kali no va tindre les agalles de reconèixer el que li estava demanant, però la seua mirada ho va dir tot. Els seus ulls posats seriosament en els meus deien que allò era la veritat mentre que la seua mirada altiva confirmava que no li importava el que m’havia fet fer si això li donava poder, si la portava més a dalt del que ja estava, en aquella cima de mentires, ambició i falsedat en la que acostumava a viure.



-¿Què més té dona?- va preguntar amb menyspreu- ¿Potser t’importa aquest xic per algo?

Vaig variar la meua mirada entre cada un dels seus ulls, tremolant. ¿Com podia ser així de gelada? ¿Como li explicava jo ara que l’Uzziel si que m’importava, que amb ell me sentia feliç, còmoda, viva?

-Almenys crec que mereixia saber-ho, ¡estic farta de fer el que tu vulgues!- vaig cridar encarant-la.



La Kali va posar una mà al seu coll, d’ on queia el penjoll que compartíem, el que li donava el control sobre el meu poder de bruixa. El va acariciar amb un somriure al rostre, burlant-se de mi. No va necessitar dir res més per a que em quedés clar el que volia dir: no podia anar a cap lloc, estava lligada a ella des que s’havia posat aquell penjoll i, mentre tingués el meu poder de bruixa, havia d’obeir-la.



Les llàgrimes vam apareixem als meus ulls com un tsunami, era impossible contenir-les. Vaig passar pel costat d’ ella plorant per impotència.



-Doncs, no se on penses anar si estàs farta de mi- va dir amb veu greu, seguint-me pel passadís.



Els meus ulls van xocar amb l’espill del passadís, on m’agradava mirar-me quan era menuda i m’arreglava amb vestits de gala i pentinats preciosos. Aquell dia no em vaig reconèixer en el cristall.



¿Qui era aquella noia pèl-roja que em tornava una mirada buida i feia qualsevol cosa sense escoltar els seus propis sentiments? ¿Com havia pogut deixar-me a mi mateixa de banda per a seguir les ordres i expectatives d’aquella dona a la només li importava pel meu poder?

Les llàgrimes van seguir sortint conforme vaig ser conscient de que no només havia matat a altres persones,si no que m’havia matat a mi mateixa, havia decebut a aquella xiqueta que somiava desperta i la noia que reivindicava el que li pareixia injust.



-¡Me’n vaig!- vaig cridar- ¡Lluny de tu!

I així vaig fer. Vaig sortir d’aquella casa asfixiant corrents, sense ni tan sols ser conscient d’ on anava. El vent va xocar en les meues galtes fent-me estremir, però res me va importar, vaig seguir corrents. Necessitava allunyar-me d’aquell lloc que m’atrapava com unes esposes.

Sense ser jo conscient d’allò, les cames me van portar cap al centre del poble en el que vivia. Els carrers passaven l’un darrere l’altre ràpidament, ni tan sols pensava on anava, simplement deixava que les cames em portaren fins que vaig arribar a un edifici estret i una mica vell. Estava poc cuidat, però la finestra oberta i les plantes que penjaven d’un dels balcons deixaven clar que allí hi vivia algú.



-¡Uzziel!- vaig cridar davant de la porta de fusta del edifici.



La nit anterior havíem passat prop d’ allí i ell m’havia informat de que aquella era la seua casa. I ara les meues cames m’havien portat fins ací, necessitava veure’l.



-¡Uzzieeel!- vaig tornar a cridar, esta vegada amb més força.



Va aparèixer per la porta de fusta poc després, amb el pel despentinat i cara de no entendre el que feia allí. Es va arrimar un poc a mi i jo em vaig llançar als seus braços, necessitava estar així, amb ell, necessitava la calma que em transmetia casi tant com l’oxigen per a respirar.



-¿Què passa, Lou?- em va preguntar a l’orella abans de separar-nos.



El vaig mirar al ulls intentant controlar-me per a no plorar. Seguia sense percebre els seus pensaments i sentiments, però ja no m’importava, ja sabia a què es devia.



-Uzziel, ho sento tant...- vaig començar a murmurar amb la poca força que tenia.



Me tremolava tot el cos, no sabia ni com dir-li que jo havia matat al seu pare, però ho havia de fer, me donava igual el que volia la Kali, jo volia fer les coses bé y ser sincera. Necessitava dir-ho, encara que fora per sentir-me a gust amb mi mateixa per primera vegada en la meua vida.



-Uzziel, el teu pare... jo...- vaig intentar dir alguna cosa.



Ell em va mirar com si de sobte sabés el que feia allí i va asentir amb el cap abans de dir el que jo no sabia ni com explicar.



-Lou, ja se el que va passar, ja se el que vas fer amb el meu pare- va explicar posant una ma en el meu braç per intentar calmar-me. Em vaig quedar de pedra. Tots aquestos dies, ¿ell ho havia sabut tot?

-¿Què? Però, ¿ho sabies? ¿I no has dit res fins ara? Jo no tenia ni idea de que era el teu pare, quan va dir que ja no estava...



Uzziel es va arrimar més a mi fins que me va besar per a que callés. Va ser un bes tant intens com el primer que havíem tingut i em va tranquil·litzar, era exactament el que necessitava en aquell moment.



-No passa res, quan el meu pare i jo ens vam endinsar en aquesta aventura ja sabíem els perills als que ens enfrontàvem. –va explicar separant-se un poc de mi, encara rodejant-me als braços- Sé que res és culpa teua, que t’ho demana la teua madrastra.



Me’l vaig mirar sorpresa, intentant comprendre tot el que estava dient.



-Així que, tot açò, ¿ho teníeu planejat?

-Tot no- va contestar mirant-me als ulls, sense veure al vianants que passejaven al nostre voltant.- No tenia planejat enamorar-me de tu.



Va ser com una bala directa al cor, no esperava allò per a res del món, però m’havia impactat enormement. Me’l vaig mirar, en eixos ulls grisos la mandíbula marcada. Només tenia ganes de besar-lo i estar amb ell a totes hores. Tot hagués segut perfecte si no hagués sentit una veu coneguda i enfadada darrere de mi.



-¿Es pot saber què fas?- va preguntar la Kali amb les mans al cap, a pocs metres de nosaltres. –Jo no te manava a veure’l per a això, ja te pots anar oblidant d’ açò que teniu.



La Kali es va arrimar a mi, intentant agafar-me, però la vaig esquivar. Alguns ciutadans que passaven per allí en aquell moment es paraven per mirar el que ocorria amb curiositat.



-No kali, no vaig a seguir fent-te cas- vaig sentenciar.



Al mirar pel carrer pel carrer ple de boira en el que ens trobàvem, vaig veure que Uzziel ja nos estava allí. No sabia on havia anat, havia desaparegut en un moment mentre parlava amb la meua madrastra i tractava d’esquivar-la.



-Lou, deixa’t de tonteries. Recorda qui t’ha estat cuidant des del primer moment- deia la Kali agafant-me del braç- des que et vaig veure abandonada t’he volgut i cuidat com a una filla. No pots deixar-ho tot per un atac de nervis com aquest o per un xic o per el que sigui.



Les seues paraules arribàvem a les meues orelles com si d’espases es tractaren. No podia creure que m’estigués dient tot allò quan no era veritat. I, sobretot, no podia creure que l’hagués cregut en algun moment, perquè en aquell moment ho tenia clar.



-Kali, això que em dius no es veritat- vaig dir arrimant-me a ella senyalant-la amb un dit acusatori. –No me vols a mi, vols el meu poder. ¡En cap moment t’han important els meus sentiments o si estava a gust amb tu!

Estava tremolant i a punt de tornar a plorar, però sentia que m’havia desfogat i una petita part de mi se sentia a gust. I, llavors, en el moment més oportú, va aparèixer Uzziel, que tornava a sortir de la porta de fusta, aquesta vegada amb un flascó a la mà.



-¡Lou, pren açò!-va cridar corrents cap a mi. –És la substància de la que te vaig parlar ahir- va explicar.



Va deixar el petit flascó a la meua mà i el vaig mirar amb recel. No sabia si devia beure’l o no.



-No, Lou, ¡no ho facis!- va demanar la Kali tractant de llevar-me’l de les mans.



-Lou, això et deixarà lliure- va dir Uzziel de l’altre costat.



Jo estava al mig, sense saber que fer. Aquell líquid blau i curiós era la meua via per a una nova vida, per a ser lliure i no estar amarrada a la Kali. Però... ¿renunciar al meu poder?

No tenia clar que fer i la incertesa em va fer actuar per impuls: vaig obrir el flascó i vaig veure tot el líquid de cop, que va arrasar per la meua gola, cremava.



-¡Nooo!- vaig sentir que cridava la Kali.



Vaig caure de genolls a terra. Notava un malestar general en tot el cos, com si alguna cosa es mogués a dintre meu, com una fera que tracta de sortir de la gàbia. I llavors ho vaig notar, el collar que penjava del meu coll es va trencar en mil trossos i va caure a terra, davant de mi.



Uzziel va vindre corrents al meu costat per veure si em trobava bé. Kali va intentar quedar el que quedava del seu penjoll, que també s’havia trencat. Estava desesperada i no parava de plorar.



Jo, per la meua part, vaig mirar al meu voltant. Hi havia molta gent allí, però no vaig sentir res, cap pensament ni emoció aliè. Era real, el meu poder havia desaparegut. Ja no era uan bruixa, només una noia perduda que tractava de trobar el seu lloc en el món i el se u camí en la vida.



Ja no havia de seguir ordres de ningú ni fer el que em deien. Per primera vegada, era lliure.



Vaig mirar a Uzziel als seus ulls grisos i profunds i va entendre el que estava sentint sense necessitat de dir-li. Hem va somriure de costat i va dir el que portava temps desitjant que ocorregués.



-Lou, eres la protagonista de la teua vida i la teua propietària.



Vaig somriure amb llàgrimes als ulls. Tenia raó, ara podia fer el que volia amb la meua vida, podia construir un futur sense haver de fer cas a ningú, era lliure i, per fi, em sentia viva.