Jo ho notava tot: el calfred, l'olor i, fins i tot, la màgia, que en aquell moment seguia latent, corrent pel meu interior, apoderant-se del meu ser.

Feia ja anys que havia jurat deixar d'utilitzar-la. Però estava clar que aquell cadàver, tira't a terra amb cara de fàstic i sense gota de sang al seu voltant, demostrava el contrari. El pobre Mellory havia mort de seguida, pensant que s'estava cremant viu, terriblement afectat per la meua màgia.

En defensa pròpia diré que no és culpa meua. Quan tens una madrastra posant pressió i la necessitat d’obeir per poder viure, et fas experta en el més trist del món: anul·lar els teus propis sentiments per a fer vertaderes atrocitats.

Sona irònic tenint en compte que jo, al ser bruixa, tenia el poder de notar els sentiments de la resta i viure'ls com a propis, ¿no? Però sí, jo m'havia fet experta en ignorar els meus. Sinó, no haguera segut capaç de veure el malestar de Mellory mentre acabava amb ell; la pena i culpa m'hagueren envaït.

Amb aquests pensaments, vaig sortir del fosc carreró com una ombra, assegurant-me de que ningú em veia. Em vaig dirigir al nord de la ciutat pels carrers foscos i tristos que sentia que m'ofegaven.

Estava tot ple de gent que sortia per a gaudir de la nit, així que me vaig ajustar la capa morada per a que ningú em reconegués. M'havia fet una trena per a amagar la meua cabellera, roja com el foc, completament dins de la caputxa.

Pel camí vaig xocar amb una dona que va pensar que pareixia un fantasma i un home de mitjana edat va entrar en una taverna imaginant la nit que anava a tindre. Cada volta que em trobava de cara amb algú i els meus ulls l'examinaven podia percebre tot el que sentia. I això era esgotador, tant que només desitjava arribar a casa i estar al llit a soles, on no podia trobar cap pensament ni sentiment aliè.

Vaig seguir per aquells carrers amb l'ànim pel terra. Vaig arribar al port, que olorava a peix podrit, i vaig continuar el meu camí cap al nord. Després de 20 minuts caminant vaig poder veure la mansió Malley, on tenia la “sort” de viure. De lluny podia parèixer moderna y elegant, però res t'enganyava en quant t'arrimaves i veies la sinistralitat de les roses negres que l'envoltaven, els colors negres que la caracteritzaven i eixe olor de putrefacció del que no es desfeia.

—Arribes tard—em va dir la Kali només veure'm, en mig del jardí—. El menjar ja està a la taula.

Vaig passar pel seu costat sense mirar-la a la cara, no volia tornar a sentir la avarícia i la crueltat que regnava dins d'ella. Al entrar a la casa em va atrapar una gelor estremidora. A dins tot era tan fosc com en l'exterior de la casa. Le parets llargues estaven buides y les llums d'aranya penjaven del sostre com llàgrimes de cristall.

Vaig anar fins al menjador y la Kali va entrar després de mi. Efectivament, hi havien dos plats de sopa fumejant damunt de la llarga taula marró, pel que vam seure a les altes cadires y començarem a sopar.

—¿Has pogut fer el que et vaig demanar?

—Si, ja està fet.—vaig dir amb veu apagada.

Per primera vegada des de que havia arribat a la casa em vaig obligar a mirar-la a la cara. Va fer un somriure d'orella a orella i jo vaig poder percebre com se sentia de poderosa.

—Amb eixe home mort, s'acaben els problemes. No hi haurà ningú més en aquest regne amb més poder que jo—va dir mentre l'avarícia se la menjava viva.

Vaig observar-la mentre parlava. Tenia el pèl negre com la nit i els ulls d'un blau elèctric que donava fins i tot temor. No li vaig contestar, simplement vaig seguir amb la sopa que tenia al davant, encara que se m'havia anat un poc la fam.

—¿I a tu què et passa?—me va preguntar tallant un tros de pa—. Et veig més callada que de normal...

—Simplement m'està costant assimilar que he matat a algú—vaig dir.

Kali em va mirar com si estigués boja. Ella era capaç de fer qualsevol cosa per a guanyar poder, inclús acabar amb les vides que feren falta.

—Per favor, ni que fora per a tant...

Kali va posar el ulls en blanc, restant-li importància a allò que em disgustava. Jo havia deixat de menjar i la mirava fixament, sense poder acabar de creure lo cruel que podia arribar a ser aquella dona de pell blanca i cara de bona persona.

—Kali, ¡et vaig dir que no volia tornar a matar a ningú!—vaig dir amb veu neutra, sense deixar fluir els meus sentiments de ràbia.

—¡Doncs ho has tornat a fer!—va replicar ella rient-se.

La vaig mirar incrèdula, sense creure el que acabava de dir. Ella sabia que estava farta de matar a les persones que em domava, així que no entenia perquè em contestava allò, burlant-se de mi.

—¡Però ho he fet per culpa teva!—vaig exclamar.

La Kali va soltar una riallada que es va colar al meu interior. No podia suportar-la més, així que vaig pegar un cop a la taula mentre m'alçava per a sortir del menjador i anar cap a la meua habitació.

—¡No sigues mal educada, Lou!—va cridar ella quan ja estava a mitat camí.

“Com si ella no ho fora”, vaig pensar pegant un cop de porta després d'entrar a la habitació pintada de morat on dormia jo.

Hem vaig llençar al llit amb dosser que hi havia al centre, intentant retenir les llàgrimes que brotaven dels meus ulls. Vaig mirar al meu voltant per intentar tranquil·litzar-me. En realitat, aquell racó era l’únic bo de la meua vida.

A part de les parets pintades del meu color preferit, el que més m'agradava de la habitació eren les prestatgeries plenes de llibres que hem permetien evadir-me de la realitat en la que vivia. Estaven a la dreta del llit i ocupaven gairebé tota la paret.

En l'altra paret, la de l'esquerra, es trobava un armari marró i vell amb poca roba i un tocador amb un espill redó. Me vaig alçar per anar fins a la cadira i mirar-me al espill.

No em va agradar gens el reflex que vaig trobar, me costava creure que aquella mirada perduda i trista que veia era la meua. L’únic que reconeixia era el color verd dels ulls que sempre m'havia caracteritzat.

Vaig desfer la trena pèl-roja poc a poc, amb calma. Llavors, la meua mirada va anar fins al penjoll en forma de lluna que queia pel meu coll, apegat a la meua pell. Havia provat de llevar-me'l milers de vegades, però era impossible.

Totes les bruixes teníem dos penjolls especials que ens seguien tota la vida: un per a nosaltres i l'altre per a qui tenia el poder sobre nosaltres. Jo vaig odiar aquell que portava des de que la Kali es va posar l'altre i es va convertir en la meua propietària.

Els meus pares m'havien abandonat al cinc anys i la Kali em va trobar a la vorera del riu. Va decidir agafar-me i cuidar-me durant la meua infància, així que, tot i que era molt roïna amb mi, suposo que devia estar agraïda amb ella...

Me vaig canviar per posar-me roba còmoda i, a poc a poc, els pensaments es van anar mesclant i desfent per donar pas als somnis...



Van passar uns quants dies en els que a penes parlava amb la Kali. Ella no me dirigia casi la paraula i jo preferia no arrimar-me a ella, ja que sempre hem posava de mal humor. Només ens trobàvem en els dinars i sopars, la resta del temps jo el passava a la meva habitació on en els jardins de la casa.

Al cinquè dia, quan estava recollint els plats del dinar, Kali em va parar posant-me una ma a en el braç.

—Lou, necessito que vigiles a un xic anomenat Uzziel, he sentit que te un pla molt perillós que ens pot perjudicar molt—em va dir a l’orella, amb una veu que no permetia discussió.

—¿Per què?—vaig preguntar mirant a la meua madrastra de forma desafiadora.

—Perquè ho dic jo i ja està—va sentenciar—no necessites més informació per a fer-me cas.

Al final vaig decidir que no servia de res plantar-li cara, sempre que ho intentava s’acabava sortint amb la seua. Quan vaig acabar de recollir la taula me va tornar a parlar.

—M’he adonat de que Uzziel sol estar per les nits en la taverna del costat de la font, pots buscar-lo allí. Vull que em digues tot el que pensa, a veure si saps alguna cosa del que està tramant.

Vaig murmurar un “d’acord” mentre anava cap a la meua habitació a llegir un llibre.

Unes hores després vaig sortir de la casa amb la meua capa morada i em vaig dirigir a la taverna on es suposava que havia de trobar a aquell xic que ni tan sols coneixia. Caminant pels carrers pròxims al mar, pensava en aquella missió. No sabia que tenia Uzziel que no li agradava a la Kali, però havia de descobrir-ho.

Enseguida vaig trobar la taverna i hi vaig entrar. Allí tots prenien begudes alcohòliques i jugaven a les cartes. La majoria apostaven diners i tot. Un xic jove i alta va passar davant meua i em van envair les seues ganes de guanyar la pròxima partida. “Quines ganes d’acabar la jornada” va pensar la treballadora que me va oferir una beguda.

Van hi haure molts pensaments com aquells; no m’agradava gens anar a un lloc com aquell, tan ple de gent, així que vaig ajupir el cap per a no trobar-me amb tanta gent de cara. “¿I com sabré qui és Uzziel?” me vaig preguntar.

Vaig passejar entre les taules, que estaven brutes i plenes de homes pegant crits i rient. Tenia ganes de tornar a casa i descansar. Llavors, vaig alçar un poc el cap i vaig descobrir que un jove assentat a una taula del fons me mirava fixament. “Uzziel està molt despistat avui” va pensar el seu company, amb qui jugava a les cartes.

Vaig somriure al adonar-me de que havia trobat al xic que estava buscant; era el que se m’havia quedat mirant. Vaig seure en una taula que hi havia buida a prop de la seua i el mirava de reüll de tant en tant, però no vaig captar cap dels seus pensaments.

Vaig estar una bona estona intentant-ho , però era impossible saber el que li passava pel cap. No entenia res, allò no m’havia passat mai. Sempre que mirava a algú, els seus sentiments passaven a ser meus. ¿per què no em passava això mateix amb Uzziel?

Vaig seure, intentant no perdre la calma, durant l’estona que va durar la partida de cartes que va jugar Uzziel i el seu company. I la següent... I l’altra... ¿Aquells 2 no es cansaven mai de jugar?

Era ben entrada la nit quan van sortir de la taverna i jo me vaig alçar per a seguir-lo. A lo millor si estava ell a soles podia rebre els seus sentiments, no hi haurà més distraccions.

El vaig seguir pel carrer sense que em veguera, però la meua màgia seguia sense afectar-li. Vaig girar quan es va colar en un carreró sense sortida, però el vaig perdre de vista. No entenia res, no podia haver anat a cap lloc...

—¿Per què em segueixes, Lou?—vaig donar un salt del ensurt, ni tan sols havia vist vindre a Uzziel fins que el vaig tindre davant, a pocs centímetres de la meua cara i en una ma en la meua cintura.

—¿Saps com me dic?—va ser el primer que vaig soltar.

Encara que el tenia tant a prop, seguia sense rebre els seus pensaments. Això i que conegués el meu nom me va posar nerviosa de seguida.

—Se més de tu del que penses, Lou.