La llum travessava amb força la fenestra de la meua habitació fins arribar als meus ulls. Portava hores desperta, des que havia sortit el sol, però res m'animava a sortir del llit, on el silenci em calmava.



Encara així, el meu cap estava molt lluny, en la taverna on anava des de feia prop de dos mesos per a “vigilar” a Uzziel. Havia estat més d'un mes anant-hi contínuament per veure'l, com em demanava la meua madrastra i em limitava a observar-lo de lluny mentre ell jugava amb diferents homes a les cartes, al que no li guanyava ningú.



Però tres setmanes avant aquella dinàmica havia canviat, ja que un dia, poc després de que jo entrés a la taverna, Uzziel va recaure en mi i va posar la seva mirada fosca com la nit a sobre meu.



—Contra ella. Vull jugar contra ella—havia dit abans de que m’assegués davant seu per a començar una partida de cartes que ens uniria per sempre.



Vam començar a jugar mirrant-nos seriosament per a analitzar bé les nostres decisions i el nostre comportament. L'un llençava carta després de l'altre amb mirada desafiadora y l’ànsia per guanyar. Conforme la partida continuava vaig començar a sentir-me a gust i gaudir. Quan era petita i estava a soles solia jugar contra mi mateixa ja que no tenia a ningú en casa amb fer-ho, però no tenia res a veure a fer-ho contra Uzziel, amb la seua mirada gris clavada en mi i el seu somriure de costat intimidant-me.



—No sé que et fa somriure tant—havia dit poc després de començar a jugar, intentant que no es notés els nervis que sentia.



—Que has acceptat una partida contra el millor jugador de cartes de la ciutat—va xiuxiuejar alçant una cella amb superioritat.



No li vaig contestar: no hi havia millor victòria que sorprendre a algú segur de sí mateix. Els seus ulls estaven fixos en mi, però seguia sense percebre cap dels seus pensaments. M’envaïa l'emoció i intriga de la gent que ens envoltava i mirava la partida expectants, però els sentiments d' Uzziel no es van revelar en cap moment.



Vaig oblidar perquè estava allí en quant vaig fer la última jugada i vaig aconseguir la victòria. L'orgull i satisfacció me van fer oblidar a la meva madrastra i que estava allí per a controlar a Uzziel. Per primera vegada, me sentia lliure i propietària de les meues decisions, encara que fora per un moment.



—Vaja, eres més llesta del que imaginava, Lou—va dir ell sense canviar la seua expressió facial. Uzziel era com un tros de gel, no deixava veure el que sentia per res del món.



—A lo millor es que no coneixes tantes coses de mi com tu creus.—havia contestat abans d'alçar-me per sortir de la taverna amb la seua mirada posada en mi.





Des d'aleshores cada vegada que anava a la taverna jugàvem una partida i sempre acabava guanyant-lo. M'agradava la mirada que em llançava en acabar de jugar i com somreia quan jo el mirava. Portàvem ja tres setmanes així i em començava a sentir a gust amb aquella rutina. Era la primera vegada que algú em feia cas i volia passar temps amb mi sense cap interès. Així que, encara que m’angoixava que el meu poder per llegir ments no tingués cap efecte en ell, desfruitava de la seua companyia.





Amb aquells pensaments em vaig alçar del llit per anar pels foscos passadissos de la casa fins a la cuina. Els meus passos ressonaven per tota la casa buida i sinistra. Cada vegada sentia que m’ofegava més en aquell lloc.





En arribar a la cuina vaig agafar una poma roja i em vaig quedar de peu mirant per la fenestra que donava al jardí de la casa. Em vaig tensar en veure a la Kali a fora, cuidant de les seues plantes. Encara no m'havia acabat la poma quan ella va entrar amb unes roses negres que acabava de tallar.





Va passar pel meu costat sense fer-me molt de cas i va agafar un gerro per a omplir-lo d'aigua.



—Estàs molt callada últimament—va murmurar d'esquenes a mi—. I jo necessito que em digues tot el que descobreixis d'Uzziel—sentencià.



Un calfred em va recórrer el cos en sentir aquell nom.



—Ja et vaig dir que està duent a terme un projecte amb un amic seu, que té a veure amb la màgia d'alguna espècie que desconec—vaig mentir, com portava fent des de feia dos mesos.



No podia explicar-li a la Kali que no havia descobert res d'Uzziel, que els seues pensaments se me resistien i que el que feia vertaderament a la taverna era jugar amb ell. Havia de fer-li creure que estava descobrint el que tramava per a que seguís deixant-me anar a la taverna amb ell.



—No hi ha res més?—va preguntar, donant-se mitja volta fins estar de cara a mi.



—Es clar que no—vaig xiuxiuejar intentant que no em tremolés la veu.





Kali em va mirar amb els seus ulls electritzants que contrastaven amb la seua pell gairebé blanca. Vaig notar la frustració que sentia de no aconseguir la informació que desitjava, però em va alleujar veure que no sospitava de mi.





Vaig girar per a anar cap a la meua habitació però, abans que surtis de la cuina, la Kali va tornar a parlar amb retintí.



—Doncs, si no ets capaç ni de traure-li informació, hauràs de deixar d'anar a veure'l a la taverna.



Vaig posar els ulls com taronges en sentir allò. No podia fer-me això, els moments en què jugava a les cartes amb Uzziel eren els millors moments del meu da, gairebé de la meua vida.



—¿Què? ¿Per què?—vaig preguntar incrèdula.



—Ja has vist que no funciona, es una pèrdua de temps.—va explicar metre passava pel meu costat per a deixar-me a soles.





Després d'allò vaig passar tot el dia a la meua habitació pensant en el que havia passat. Tenia ganes de que es fera de nit per a tornar a la taverna, no m'importava el que em digués la kali, necessitava veure a Uzziel i estar una estona amb ell. Necessitava veure el seu somriure i que ell em mirés mentre jugava. Necessitava eixa llibertat, eixa atenció, eixa emoció...





Així que vaig arribar prompte a la taverna. Només entrar em va acollir l'olor a alcohol i fusta vella. Com sempre, estaven quasi totes les taules plenes i el soroll envaïa l’estància per la que caminava per a arribar a la taula del fons. En veure'm, Uzziel va somriure.



—Si que arribes prompte.



Vaig dibuixar un somriure com a resposta i vaig seure davant d'ell agafant les cartes.



—He estat entrenant—explicava amb una ma en el seu cabell astorat—Avui et vaig a guanyar, Lou, ja ho veuràs.



Vaig acabar de repartir les cartes abans de mirar-lo enarcant una cella.



—Més volguessis tu—vaig dir, convençuda de que guanyaria la partida.



—Que ens apostem?—va preguntar ell començant a jugar.



El vaig mirar durant una petita estona. Tenia els músculs marcats i la mirada fosca, profunda. Meditava els seus moviments amb prudència i la seua expressió facial a penes canviava, de veritat que era com un tros de gel. Fins i tot els seus somriures eren meticulosos.



—Què vols si guanyes la partida?—vaig preguntar, esperant qualsevol cosa menys el que anava a contestar.



—Un passeig per la ciutat. Amb tu. Aquesta nit—va demanar, sorprenent-me.



Vaig agafar aire profundament abans de estrènyer-li la mà. Ara no sabia si voli guanyar jo la partida o que ho fera ell. Per una banda, m’abellia passejar amb ell, però, per l'altra, sabia que, si la Kali s’adonés , no em deixaria i s'enfadaria molt amb mi.





Encara així, ho vaig donar tot de mi mentre jugava per a guanyar. I, no sé si pels meus nervis o perquè vertaderament Uzziel havia entrenat, però va acabar guanyant-me. Em vaig quedar parada en veure la seua última jugada, no podia creure que, després de les bones partides que havia jugat aquelles setmanes, ell em guanyés.





—Que te pareix Lou? Sorpresa?—va preguntar amb mirada triomfal.



De tant sorpresa que estava, ni li vaig respondre. Intentava assimilar que m'havia guanyat i ara anàvem a estar tots dos a soles passejant per la ciutat. Un formigueig em va recórrer en imaginar-ho.



—Vens, senyoreta?—vaig veure la mà d'Uzziel enfront meu, esperant a que l'agafés per sortir junts.



—Quin remei—vaig contestar, anant amb ell cap a la porta de la taverna.





Vam passejar pels camins foscos de la ciutat parlant de qualsevol tonteria: des de la partida que acabàvem de jugar fins a la roba d'un vianant que va passar pel nostre costat. Era un xic de poques paraules però, encara així, era interesant portar una conversació amb ell.





La lluna plena estava alta en cel conforme, sense a penes adonar-nos, arribàvem als jardins dels a fores de la ciutat. De petita m’agradava caminar entre aquells rosals que hui ens acollien i imaginar que era una princesa. I aquell dia em van agradar més que mai.





—Et puc acompanyar a casa, la teua mare deu d’estar patint d’imaginar-te a soles a estes hores pel carrer—va dir de sobte, fent que m’entrés una sensació agredolça al cosa.



M’agradava que Uzziel cuidés així de mi però, ¿estaria la kali preocupada per mi? Ja sabia la resposta: no. No estaria preocupada per què em pogués passar alguna cosa, en tot cas ho estaria perquè, si em passés, ja no tindria a ningú per a treure informació o llevar-se de davant a qui volgués.



—No... no visc amb la meua mare—va titubejar, provocant-li una expressió d’interrogació.—Visc amb la meua madrastra, me va trobar abandonada quan era molt petita i va decidir acollir-me. De fet, no se res dels meus pares...





No sé en quin moment havíem deixat de caminar, però quan em vaig adonar estàvem els dos cara a cara i ell tenia una ma a sobre de la meua galta. Estava tan a prop que podia olorar el seu perfum masculí.



—Sento molt lo dels teus pares, Lou—va xiuxiuejar.— Si et serveix de consol, el meu pare també està mort.



—Vaja, podem compartir traumes.—vaig fer, tractant de restar-li importància a l’assumpte.



—Si, crec que tu i jo podem compartir unes quantes coses.



—¿Quines coses, Uzziel?



Ni tan sols era conscients de los prop que estaven fins que va posar una ma en la meua. Els meus oscil·laven entre els seus ulls i els sues llavis, que eren carnosos i pareixia que me buscaren.



—¿Vols descobrir eixes coses?

—Me moro de ganes.





Eixes quatre paraules van ser suficients per a que Uzziel acabés d’acurtar la distancia entre nosaltres i em besés amb ganes. Ma xocar contra un arbre que hi havia al jardí, però vam seguir besant-nos. Me sentia tan viva entre els seus braços que haguera pogut estar així per sempre. Però... me pareixia injust no dir-li la veritat de tot allò.



—Uzziel hi ha una cosa que has de saber—el vaig separa un poc de mi com vaig poder.



Ell em mirava com si no pogués esperar més a tornar a besar-me i aquella pausa sobres, però jo la veia necessària.



—Soc una bruixa—vaig dir a la fi.





No esperava la seua reacció. Ni es va sorprendre, ni va preguntar res ni es va enfadar. Simplement va soltar una petita rialla.





—Ja ho sé, Lou—va ser tota la seua resposta.



Jo no podia creure res ¿ho sabia? Me vaig allunyar un poc d’ell, mirant-lo amb cara d’interrogació. Finalment va tornar a parlar, fent que encara em sorprengués més.



—No es casualitat que el teu poder no funcioni amb mi.