Les vesprades que Tina tenia lliures a la cafeteria anava al teatre a veure a Bruno. Li encantava l’espectacle i no es cansava de mirar-lo. Quan el veia actuar, era com si fora la primera vegada, i ell sentia que la seua admiració el feia més gran damunt de l’escenari. Després, els dos sols, feien una llarga passejada abans de tornar a casa.
En aquells passejos els agradava conéixer coses noves l’un de l’altre. Al cap i a la fi, hi tenien moltes coses en comú encara per descobrir i passaven llargues estones mantenint converses i fent rialles.
Tina se sentia feliç. Malgrat que el seu treball no era l'ideal, havia trobat una persona molt especial amb qui compartir anhels i il·lusions. Cada vegada que es veien, sentien una connexió, com si es conegueren de tota la vida, Bruno sempre feia riure a Tina.
Cada dia es repetia la mateixa rutina amb Bruno, Iratxe i Arnau. Eixien a córrer cada matí a les vuit, per un poliesportiu amb una pista llarga i gran. Encara que, a Tina li agradava anar-hi pels camps de l’horta i així recordar també l’ambient del seu poble. Volguera o no, allí ella havia passat part de la seua infància i de vegades l’enyorava.
Més tard, desdejunaven junts un bon café amb llet, mores, torrades amb tomata o simplement un got de llet.
Tina continuava amb la decoració de la seua nova habitació, sobretot estava centrada en els mobles; les estanteries, l’armari de roba, tocadors, taules de nit, sabaters… Ja que la seua estança amb ells era oficial, volia sentir-se còmoda en la seua nova habitació. El bon acte de Bruno va alegrar a Tina la vesprada, li va regalar un dels seus pòsters preferits. De tantes les vegades que Bruno ensenyava les cançons a Tina, ella s'havia començat a interessar també pel món de la música i pels cantants que ell escoltava.
Després d’un any Tina ja havia acabat amb la reforma de la seua habitació, estava tot perfecte, els colors de les parets eren bàsics; blanc i gris perla, amb mobiliari de fusta de la noguera. També hi tenia penjats als racons de les parets alguns dels pòsters que Bruno li havia regalat. Hi havia un espill gran perquè Tina contemplara cada dia el conjunt que s'hi posaria. Però amb el que Tina estava més contenta era amb la relació que tenia amb els seus companys de pis, no hi havia cap argument o discussió, tots eren feliços fent la neteja junts i cada vegada es feien més propers.
Arnau i Iratxe eren molt bons amics, tant que volgueren fer un viatge junts, evidentment Bruno i Tina sospitaven d’una possible relació entre ells dos. Havien viatjat junts a Itàlia, concretament a Roma, uns mesos, per a conéixer la seua cultura, el llenguatge i sobretot pel menjar.
S’havien establit uns quants mesos allí, ja que Iratxe hi va començar un curs de moda i estilisme.
Tina es va alçar del llit només per acompanyar a Iratxe i Arnau a l'aeroport. Es va vestir senzilla i còmoda, portava un xandall gris i es va arreplegar els cabells en un monyo. Tots junts anaren a desdejunar al bar on es conegueren, on treballava Tina. Iniciaren la ruta en el mateix cotxe cap a l'aeroport. Estaven molt tristos, els acomiadaments eren el pitjor i sobretot amb la gent amb qui compartien el seu dia a dia.
Iratxe i Arnau es van acomiadar de Tina i Bruno amb una forta abraçada i van entrar en l'avió. Bruno i Tina es miraren i preguntaren a l'uníson. “Què fem?” Bruno va demanar-li que l'acompanyara a l’espectacle d’aquella mateixa nit, molt important per a ell, del qual Tina ja havia sentit parlar en l'apartament. Evidentment, sense pensar-ho dues vegades, ella va accedir. Li encantava veure actuar al que ara era el seu company de vida tant com a ell veure-la entre el públic.
Quan era ja l’hora de sopar, havien reservat en un restaurant d’alta gamma que es trobava al centre de la ciutat, anomenat “En racó fi del jazz”. En opinió d’ells dos, aquell era el restaurant més elegant de la ciutat, tenia una decoració molt encertada i hi havia detalls per totes bandes. Mentre menjaven sonava “congratulations” de Mac Miller. Bruno havia demanat arròs a la cassola i ella Fongs Matsutake. Estigueren molt satisfets amb el saborós dinar, però ja era l’hora de l'actuació de Bruno. Que ràpid passa el temps! No s'havien adonat de l’hora, estaven tan tranquils i còmodes parlant que quan estaven junts les hores passaven com si foren minuts.
Proposaren alçar-se de la taula i anar cap a l'espectacle de Bruno. Tina estava encara més nerviosa que Bruno, tenint en compte que la que actuava no era ella, sinó ell. Doncs, ¿Per què estava tan nerviosa? Potser per què volia el millor per a Bruno, volia l'èxit per a ell.
Bruno tenia molt bé organitzat aquell dia tan especial. Com que el restaurant no es trobava molt lluny del teatre on es presenciaven les actuacions, tardaren uns pocs minuts a arribar i es presentaren a l’hora exacta. Tina va desitjar molta sort a Bruno amb un petó a la galta i ell va somriure. En separar-se Tina va acomodar-se en un seient que Bruno havia reservat per a ella. Així, dedicaria tota la seua atenció a ell.
Va començar l’espectacle amb una música tranquil·la i lenta, va aparéixer una dama, maquillada, preciosa i amb cabells vermells. De prompte aparegué Bruno, amb una vestimenta exòtica i sorprenent. Tina el mirava com si fora la primera vegada que el veia actuar, estava tan il·lusionada com el dia que va conéixer-lo. Pel començament Tina podia deduir que era l’obra de La Simfonia «Heroica» de Beethoven. Per això les vestimentes clàssiques i la melodia tan majestuosa.
Pareixia que l’obra s’estava acabant fins que la música, les llums i els personatges es van esfumar, excepte Bruno. Molt estrany… Fins que PUM! Les llums il·luminaven a Bruno i començava a sonar una música familiar per a Tina. Ella no ho podia creure, era la cançó preferida dels dos!
Doncs Bruno va dir inesperadament: “Que puge a l'escenari la persona que em treu un somriure cada dia! Aquesta nit està dedicada a una xica molt especial per a mi” Tina estava emocionada i sobretot sense paraules.
Dit d’una altra manera, li estava proposant eixir amb ell. Al principi, no estava clara la seua relació, però ara estava confirmada. Tina estava molt contenta de tenir al seu costat la persona que ara més estimava.
Volgueren anar a celebrar l’especial actuació de Bruno amb un café, mentre que esperaven al café es quedaren muts, sense dir cap paraula i s’estaven mirants ells dos, no despagaven la mirada l’un de l'altre. Tina no era conscient de la sort que havia tingut en trobar una persona que per fi la feia sentir volguda, pensava que d’alguna mena la vida l’havia premiat per haver passat situacions tan desagradables des que era xiqueta. Per l’expressió que va ficar Bruno, podia deduir el que sentia ella en aquell moment. Estaven completament enamorats.
Els últims dies continuaren així, amb alabances, amor, s’havien conegut molt més del que ja es coneixien. Bruno sentia que havia trobat l’amor de la seua vida. Feien junts la neteja, anaven junts a comprar i feien esport junts. Quina meravella!
En passar uns mesos, Bruno va fer una bogeria! Ell havia proposat matrimoni a Tina. Ella no ho podia creure, no esperava aquella proposta tan precipitada. No estava segura d’acceptar-ho, però finalment hi va accedir. Al cap i a la fi, ell era amb qui volia passar la resta dels seus dies.
Temps després, Tina ja estava organitzant la cerimònia, preparant les invitacions, els regals dels invitats… Concretament cada invitació estava escrita:
BRUNO I TINA
Ens casem!
Esteu invitats a la nostra cerimònia!
Serà el pròxim 11 de juny a les 12 hores.
La celebració tindrà lloc al restaurant del poble “La terra dels mil sabors”.
Tina va enviar les invitacions a cada un dels habitants del poble, familiars, amics… Ella pensava que seria l'ocasió perfecta per tornar a trobar-se amb els seus familiars després de dos anys. Cosa que per als pocs habitants que hi quedaven al poble era una notícia inesperada. Allí, en el poble ja quasi ningú se’n recordava d’ella, excepte una persona i precisament no era la seua mare. Tina se n'havia anat del poble sense explicacions ni advertències i des d'aquell moment, Jordi havia quedat confós i despagat. Ella era l’única persona a qui podia contar els seus problemes sense preocupació de ser jutjat i amb qui es divertia i passava els dies.
Van arribar al poble i Tina es va quedar pensativa durant uns minuts. Havien canviat moltes coses des que ella havia partit i sentia nostàlgia i tristor. Mentre Bruno anava a la recerca d’algun lloc per dinar Tina va esperar-lo a casa de la seua mare. Allí esperaven Mayka, Joan i Jordi. Tina es va emocionar en veure’ls després de dos anys sense contacte.
A pesar de la inesperada i trista notícia per a Jordi va saludar-la amb una forta abraçada i van decidir anar a parlar a l’habitació d’ell. Tina pensava que tenia moltes coses a aclarir amb Jordi. Ell estava molt despagat perquè pensava que Tina tornaria a buscar-lo i se n'anirien a viure junts fora d’aquell poble on sempre hi corrien rumors i secrets estúpids.
Jordi va comentar a Tina que des de la seua fugida ja res havia tornat a ser el mateix i que per a ell havia sigut molt difícil acceptar que ara son pare compartia vida amb Mayka sense ningú que l’acompanyara en aquella situació. També va adonar-se que Tina ja no era la mateixa que feia dos anys. És clar que ara estava més major, però no sols notava això, ella ja no era la xica amb qui podria anar al llac, com sempre feien, o anar a identificar les diferents plantes que hi havia al poble. Ara la seua ment girava tan sols entorn del món del seu amant, no hi havia ningú que la traguera d’aquell bucle. D’alguna mena volia fer-li veure que Bruno l'havia fet canviar a una “nova Tina”.
Uns dies abans de la boda, Tina va quedar reflexionant sobre tot el que Jordi li havia dit. Potser tenia raó, Bruno estava molt enfocat en el món de la música i molt poques vegades tenia temps per a ella. Malgrat tot, ella sempre estava per a tot el que ell necessitava, fora el moment que fora.
Va arribar el dia de la boda. Tot el temps dedicat a la preparació havia valgut la pena. La cerimònia seria de dia amb una nit de DJ, unes flors precioses que combinaven amb la decoració de les estovalles de les taules, eren blanques i un rosa clar, el catering era exquisit, el paisatge on estava situada la boda era preciós, perfecte, esplèndid.
Ja era l’hora del casament i Tina estava anant cap a l'altar. Era estrany, devia sonar una musiqueta acordada i preparada. Doncs va pujar els tres escalons i va contemplar que Bruno no hi estava. On podia estar? El dia més important de la seua vida.
Nerviosa, va córrer fins a l’habitació on es suposava que Bruno s'arreglava per a la boda. Va interrompre uns murmuris amb un fort colp de porta. Tina va veure a Bruno parlant amb un xic. Escandalosament, va preguntar que passava i ell va contestar-li: “M’acaben d’oferir l’oportunitat més gran per a la meua carrera, han proposat que jo me'n vaja de gira, la meua fama ha incrementat aquests últims mesos.”
Tina estava pensant en la boda i en què anava a fer ara amb tots els invitats, cosa que a Bruno semblava no preocupar-li massa.
En aquell moment, Tina va felicitar-lo i va dir-li que havien d’anar cap a l’altar, malgrat, ell contestà que havia d'anar-se'n ja. Tina estava pàl·lida, va adonar-se que a ell, ella ja no li importava, que tot l’amor de sobte s'havia esfumat. Furiosa, va córrer, sense mirar cap enrere.
De tant córrer havia arribat al llac, on passava hores i hores amb Jordi. En aquell moment ella va sentir uns sons, com si algú estiguera movent l’aigua. Doncs es va trobar amb Jordi, tirant pedres al llac, estava afligit i entristit. Tina va seure al seu costat i va somriure, en canvi, Jordi no ho va fer.
Tina va preguntar a Jordi que perquè estava tan apesarat, al principi Jordi no li va dir el perquè de la seua actitud, però més tard, ell va confessar que estava enamorat de Tina d'ençà que li va mirar per primera vegada, tot i que mai havia tingut la valentia de dir-li-ho a ella.
Tina va adonar-se que realment Bruno no estava interessat en ella ni en construir un futur junts.
Des d’aquell moment Jordi va ser el seu major suport i va ajudar-la a superar aquell mal d’amor.
A poc a poc, es deixaren mostrar els seus sentiments l'un a l'altre, encara que ella ja no volia saber res més d'amors després d'allò que va viure amb Bruno. Posteriorment de totes les desgràcies que li van passar a Tina, ara es trobava en un lloc millor acompanyada de la seua afable família i Jordi, el seu amic de l’ànima.
FI
|
