El retorn de la Tina va sacsejar la tranquil·litat del nostre petit poble amb la mateixa intensitat torbadora que la seua desaparició havia provocat dos anys enrere. La invitació a les seues noces que alguns antics veïns i familiars havíem rebut feia tan sols un parell de dies no va fer altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició.



Tina havia viscut al poble amb la seua mare, Mayka, des que els seus pares s’havien separat, quan a penes tenia onze anys. La jove, com qualsevol adolescent, no havia portat massa bé aquella ruptura. La mare va obtindre la custòdia completa, cosa que va afectar la relació amb el seu pare. Després de mesos de continus conflictes, la mare va decidir emportar-se-la al poble de la seua família on encara hi vivia un amic de la infantesa.



Ara, en retornar, després de dos anys, la Tina va començar a recordar el dia que ella i la seua mare van partir cap al poble, amb un cotxe de segona mà que la mare havia comprat i un munt de maletes i de caixes embalades. El viatge, per carreteres comarcals, es va fer realment llarg i tediós. La Tina només pensava en tot el que deixava enrere: el seu barri, els seus amics de col·legi…, tot, per començar una nova vida en un poble on no coneixia ningú i totalment allunyat de la civilització.



A mitjan camí van fer una parada per a menjar a un bar de carretera, on solen parar els camions. Dins del bar es podien veure a les parets caps de cérvols i bous, una imatge massa tètrica que encara va agreujar més el seu estat d’ànim. En seure, Tina es va adonar d’un xicotet detall, els torcaboques tenien una frase escrita que la va fer reflexionar: “Sempre hi ha una part bona de les coses”. Tina estava disgustada perquè segurament no tornaria a veure el seu pare en molt de temps, però com deia el torcaboques, sempre hi ha una part bona, el més difícil era que calia trobar-la. Tina encara recordava amb calfreds aquell vell bar de carretera, amb aquells enormes caps d’animals, i com insistia a la seua mare a anar-se’n, doncs, tenia el cap d’un bou justament damunt durant tot el sopar.



Després de quatre hores de viatge arribaren al seu destí. La mare molt contenta va saludar a tots els veïns, mentre que Tina se sentia avergonyida perquè no li agradaven gens ni les trobades ni els acomiadaments. Moltes ancianes il·lusionades per la tornada de Mayka, l’agafaren fortament pels braços i la plenaren de petons.



Les maletes eren moltes i molt pesades. Per què la mare s’havia entossudit a portar tantes coses? Fer i desfer la maleta era la tasca més complicada per a Tina, però ho va fer en un tres i no res. Com encara no tenien lloc per a viure, es van instal·lar a casa de Joan, el vell amic de la mare. La casa era gran, còmoda i espaiosa, tota feta de fusta. De fet, era amplíssima, amb uns enormes finestrals. A Tina, que estava acostumada al petit pis en què havia viscut amb els pares, li va resultar impressionant.



El primer dia Tina volgué explorar el poble per conéixer què li esperava en aquell recòndit racó del món. Passejant pels seus voltants es va trobar amb un xic que estava arreplegant mores. El xic la va saludar estranyat, semblava que era la primera xica que veia en el poble. Es deia Jordi, portava una camisa ampla i llarga, plena de taques, uns pantalons curts i les cames plenes de picades. D’una manera un tant inesperada, el jove va començar a explicar-li cada tipus de plantes i arbusts que hi havia en el poble; era un gran fanàtic de la biologia. Tina es va quedar bocabadada amb tantes explicacions.



En tornar a casa, Tina va presentar Jordi a la seua mare, la qual es va mostrar molt contenta perquè la seua filla res més arribar ja havia fet amistat amb un xicot del poble. Després van continuar la seua passejada. Al cap d’una hora Tina ja coneixia la majoria d’espècies de plantes que hi havia al poble: el romaní, la farigola, l'herba-sana…

Jordi volia ensenyar-li un lloc especial on de menut havia passat molt de temps amb la seua mare. Es tractava d’un llac. Tina va quedar fascinada, no havia vist mai cap indret com aquell.



Ell va detallar-li que era el lloc preferit de la seua mare i de seguida Tina li va mostrar interés per conéixer-la, però Jordi li va relatar la forta lluita que va haver de passar amb el càncer i que feia dos anys que havia faltat. Segurament ara estaria descansant en un lloc millor i sense dolor. Intentant canviar de tema, Jordi va proposar anar a nadar, però Tina no hi portava cap roba de bany. Mentre ella li ho estava dient, ell la va interrompre llançant-se a l'aigua. Dos segons després Tina ja s’hi trobava també. Estaven divertint-se molt. Tina havia oblidat per uns moments la separació dels seus pares i tot el que això havia comportat.



Quan va arribar a casa ja era molt tard; la seua mare la va reprendre i, a més, portava la roba bruta i mullada. Tina va anar directa al bany. Al cap de mitja hora ja estava dutxada, va ficar-se el barnús i va sortir del bany. En eixe moment va entreveure una figura al fons del passadís; no podia desxifrar qui era perquè ja era fosc i l'interruptor de la llum n’estava a l’altra punta. Molt espantada se'n va anar corrents a la seua habitació, es va vestir i va sentir un crit: A sopaaar!

Va baixar les escales a correcuita i mentre s'asseia va observar que hi havia una cadira de més. Per a qui seria? Només eren tres persones: Joan, l'amic de la mare, Mayka i ella. S’hi anava a acoblar algú? Ella es va quedar sense paraules en veure de qui es tractava. Estava molt confusa, com podia ser? No hi trobava el sentit. Què feia Jordi allí?

Mentrestant, Jordi va proposar a Tina parlar a soles, era una mica complicat. Tina encara estava bocabadada i atònita, però hi va accedir. Jordi li va fer saber que el seu pare li havia comunicat feia un parell de dies que anava a venir una amiga seua de joventut amb qui havia passat els millors anys de la seua adolescència. El que no sabia era que l’amiga vindria acompanyada de la seua filla, i menys encara podia imaginar que seria Tina. Amb una veu tendra i dolça, va afegir que era un honor tindre-la a la seua casa i que estava encantat perquè així es podia relacionar amb una altra persona que no fora son pare. Després van seure a taula i començaren a sopar una truita de creïlles amb pernil, pa torrat amb tomaca i oli, i una amanida mediterrània com si no hi haguera passat res.



Just pel que acabava de succeir el sopar s’estava fent un poquet incòmode fins que el pare de Jordi, Joan, va començar a recordar les aventures que havien viscut Mayka i ell al poble: enfilar-se pels arbres i roques, buscar coves, trobar llocs desconeguts, anar a banyar-se al llac i construir cabanes per a tindre un amagatall secret on passar hores i hores. Eren molt entretingudes aquelles històries; aquella faceta de Mayka era totalment desconeguda per a Tina i a aquesta li agradava saber més coses de la joventut de la seua mare. Tot eren rialles i carcallades fins que es va comentar que la família de Mayka havia decidit abandonar el poble per traslladar-se a la ciutat. Des d'aquell moment, Mayka i Joan van perdre el contacte, per això, a la mare li feia tanta il·lusió tornar al poble, tornar a veure a la gent de la seua infància i recordar aquells temps feliços que havia viscut al poble.



Més tard, en acabar de sopar, Joan va tindre la magnífica idea de visitar l’antiga casa de Mayka per a recordar vells temps. Tots acceptaren i feren una passejada junts mentre que Jordi, és clar, seguia identificant plantes i herbes, encara en la foscor de la nit. Coneixia de memòria cada racó amb cada planta, arbust o herba. Tina va adonar-se que tenia una capacitat de memòria increïble. L’antiga casa de Mayka era menuda, però còmoda i acollidora. Estava feta de fusta, com la de Joan. Allò estava ple de pols, insectes i teranyines.

De sobte, Tina va abandonar els seus records i va tornar a la realitat. Havien passat molts anys des d’aleshores i tot havia canviat. Ara, després de dos anys d’haver marxat del poble, els records li venien al cap mentre corria i corria. Per què corria? Estava fugint?, de què o de qui? En fi, és una història molt llarga…

L'estança en el poble estava sent molt pesada. Tina se sentia atrapada en un lloc sense sortida. No hi havia varietat d'activitats per a fer en un poble, almenys a Tina no se li acudien. Tampoc hi havia gent de la seua edat, només unes ancianes afectuoses que sempre li regalaven castanyes torrades en hivern. Tampoc quedava cap lloc nou per descobrir, tot era conegut. Jordi era Jordi, no parava de parlar i era el xiquet més graciós del món, però Tina es cansava, volia conéixer més gent i llocs diferents.



Tot va passar un dia de primavera, quan havia passat una vesprada meravellosa amb Jordi banyant-se al llac. No els importava la fredor de l’aigua. Era un dia assolellat, després de la gran tempesta del dia anterior. Després d’un relaxant bany en una zona poc profunda, començaren a sentir un intens desig de menjar caragols a la llauna, el menjar preferit dels dos. Malauradament, no van ser els caragols el motiu de la seua sorpresa, sinó el que van contemplar en obrir la porta de casa.



Tina es va quedar paralitzada, va estar més de trenta segons sense moure ni un dit. Havia presenciat el que menys s’esperava en aquell moment. Va sorprendre a la seua mare i a Joan agafats de la mà a punt de…