Joan i Mayka no s'havien adonat de la presència dels seus dos fills, fins que van escoltar el so d’un plor; era Tina, que ara corria cap a fora de la casa més del que li donaven les seues cames. Se sentia furiosa i decebuda. Estava farta dels secrets i de la vida tediosa que portava en aquell poble. Va arribar fins a una gran xopera que hi havia als afores del poble i va restar immòbil durant uns segons. L’única solució en aquella situació era fugir…
Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, va tornar a casa i sense que ningú se n’adonara, es va preparar una bossa amb uns quantes mudes i una jaqueta d’abric. Va baixar silenciosament les escales i va tornar a eixir. Amb rapidesa i determinació va començar a caminar cap al poble més proper des d’on eixien els autobusos. Ja era molt tard i el primer autobús no eixia fins les sis de la matinada, així que hagué d’esperar asseguda a un banc de l’estació. Quan es va obrir la finestreta de la taquilla, s’hi va dirigir molt decidida i, amb els diners estalviats que havia agafat, es va comprar un bitllet per al primer autobús que eixia cap a la ciutat. El viatge va durar unes quantes hores. Ja era migdia quan el bus va arribar a l’estació. Tina va agafar la seua bossa, en va baixar i es posà a caminar sense saber ben bé cap a on dirigir-se. Mentre descansava en el banc d’un parc i pensava en tot el que havia ocorregut, va alçar la mirada i va observar un gran cartell que anunciava un espectacle: “El musical”. A ella sempre li havia agradat molt el món de la música i els artistes i, com no tenia un altre lloc on anar, va decidir assistir-hi per entretindre’s una mica.
Aquella mateixa vesprada es va comprar una entrada amb els pocs diners que li quedaven i allí es va clavar. Hi havia molts espectadors; el teatre estava ple de gom a gom. Hi actuaven uns artistes que combinaven a la perfecció la dansa amb la música, amb uns escenaris molt realistes i ben aconseguits. Unes veus meravelloses amb una molt bona elecció de temes musicals. En acabar, tot el públic va abandonar la sala. Tina va eixir del teatre i va anar a berenar a una cafeteria, estava molt famolenca. Només entrar, feia una olor deliciosa a…, a orxata! Va seure a una taula buida i va demanar orxata amb fartons.
De seguida, una multitud de gent va entrar per la porta, eren els actors del musical. No era d’estranyar, ja que la cafeteria es trobava justament al costat del teatre on es representava el musical.
Els actors demanaren al cambrer una taula buida, però aquest els va respondre que no n’hi havia cap. Els va recomanar que esperaren que la jove deixara la taula disponible; no obstant això, ells van preferir no esperar i seure’s al seu costat. Ella estava asseguda en una enorme taula i va pensar que se sentiria bé amb la nova companyia.
Tina estava molt emocionada per conèixer-los i els va atabalar a preguntes sobre l’actuació, l'esforç que requeria, els assajos…
Els xics van respondre molt amablement a les seues preguntes i van mantenir una llarga xerrada. La conversa va durar més de dues hores i ja s’estava fent molt tard. Tina havia de buscar un lloc on allotjar-se.
Havia començat a ploure i, sense por a mullar-se, en va eixir. Un cotxe que passava es va aturar al seu costat. El jove que conduïa va baixar la finestra i va insistir-li que hi pujara i que la portaria on ella volguera. Evidentment, Tina hi va accedir, ja que es tractava de Bruno, el protagonista del musical, amb qui havia estat parlant feia no res.
Immediatament, Bruno li va preguntar on volia que la portara, sense saber que Tina no tenia cap lloc on passar la nit. Com que Bruno esperava una resposta, la jove va decidir sincerar-se i li va explicar la situació en què es trobava. Ell la va entendre perfectament, ja que havia passat per una situació molt semblant…, i es va animar a compartir amb ella la seua experiència.
Amb el cotxe encara aturat, Bruno li va relatar la seua història. Tot va començar un dia en què es va alçar del llit després d’haver passat la nit amb la colla d’amics i beure grans quantitats d’alcohol, cosa que no hauria d’haver fet per la seua condició, era addicte. Encara que en aquell moment no volia acceptar-ho, ell ho sabia, i va intentar alleujar les penes amb alcohol.
Bruno es trobava superat per aquella addicció i, més encara, els seus pares no l’ajudaven a eixir d’aquell atzucac, més bé al contrari. Se sentia un fracassat, una autèntica decepció per a ells. No es feien a la idea que volguera dedicar-se al món de la música i de l’espectacle, ja que a ells els haguera agradat que estudiara medicina, com l’avi i el pare.
Un dia, després d’una forta i acalorada discussió amb els seus pares sobre el seu problema i els seus desgavellats plans de futur, no va suportar la situació i va fugir, com Tina, una fugida, lluny de la seua família. Un nou començament.
Tina estava perplexa. Evidentment, la seua situació era terrible, però tot havia acabat amb una fugida, com la d’ella. Els dos es van quedar callats durant uns segons. Bruno va intentar trencar aquell silenci i li va preguntar on volia que la portara. Ella no tenia ni idea, no hi havia allotjaments propers ni tampoc coneixia la ciutat. Bruno va oferir-li quedar-se aquella nit al seu apartament, i va prometre buscar-li un lloc fins que la seua situació se solucionara. També va comentar que compartia pis amb un amic, però ella pensà que no li importaria si només es tractava d’una nit. Dubtosa, va acceptar, del contrari hauria d’haver dormit al carrer; no tenia altra opció.
En arribar a l’apartament, espaiós i modern, van trobar el seu company amb una xica. Tina va suposar que seria la seua parella, però resultà ser una altra companya de pis. Els tres vivien junts i pagaven a parts iguals el lloguer. Com que no hi havia més habitacions, Bruno va oferir-li dormir al seu llit i ell dormiria al sofà. Malgrat que Tina en un principi s’hi va negar, Bruno va insistir.
Mentre que Bruno canviava els llençols, Tina es va quedar al saló parlant amb Iratxe i Arnau, així és com es deien els seus companys. Estaven encuriosits per la manera en què els dos s’havien conegut i com havia anat a parar a aquella ciutat. Bruno va interrompre la conversa i va pensar que el millor seria buscar un allotjament per a Tina; no podien viure tantes persones en una sola casa, allò seria un autèntic desastre.
Tina se sentia molt còmoda parlant amb ells. Per primera vegada, des de feia molt de temps, podia compartir conversa amb gent diferent a la del poble sobre temes que ara li interessaven molt més que els que podia parlar amb Jordi. També va assabentar-se que Iratxe era una amant de les maduixes, les menjava cada nit i sempre havia de tenir-ne al frigorífic. A Arnau li encantava practicar esport, eixia a córrer tots els matins i a les vesprades anava al gimnàs.
I així, parlant parlant, a Tina la va véncer el cansament. Havia estat un dia llarg i intens. Aleshores va dirigir-se a l’habitació de Bruno. Era menuda, però còmoda i acollidora, amb les parets plenes de pòsters. Bruno estava traient unes mantes; tot i que ja era primavera, a les nits encara refrescava. Tina es va quedar observant els seus pòsters de The tyets. Era el grup musical preferit de Bruno i la seua inspiració per a convertir-se en un artista reconegut. Els seus cantants, Oriol Ramon i Xavier Coca, havien sigut uns referents per a ell. Després de col·locar les mantes al llit, va eixir de l’habitació i va deixar a Tina a soles. Per la seua cara de cansament va deduir que l’únic que volia era descansar.
No li va costar gens quedar-se adormida. Estava encantada amb eixe llit, amb els llençols nets i unes mantes que escalfaven de valent. A les vuit del matí es va alçar del llit i va anar a desdejunar amb els companys. Com no, Arnau s’estava preparant per eixir a córrer i Tina s’hi va unir. Mentre corrien anaven parlant i intercalant alguna que altra rialla. Tina es sentia molt còmoda, com si el coneguera de tota la vida.
A l’hora de dinar, Bruno va comentar que una de les habitacions que havia sol·licitat per a l’allotjament de Tina estava disponible i que després de dinar anirien a fer una ullada. Era un pis per a compartir, com el d’ells, però aquest es trobava als afores de la ciutat. Tina estava emocionada. Per fi, anava a independitzar-se. Però això no anava a ser tan fàcil, hauria de buscar ràpidament un treball per poder pagar el lloguer.
En acabar de dinar, Bruno i Tina van agafar el cotxe i es van dirigir cap a la zona on es trobava l’edifici. L’alegria i la il·lusió de Tina es van convertir en una autèntica decepció en veure l’estat en què es trobava l’edifici i, més encara, en veure el deteriorament del pis en general. Tot estava ple de brutícia i desperfectes: les aixetes no funcionaven, les finestres no tancaven…, en fi, una vertadera destrossa. Els dos es miraren i van eixir espantats de l’edifici.
De camí a casa cap dels dos volia parlar del tema. Semblava que Tina hauria de quedar-se una altra nit a casa de Bruno i els seus companys. Aquesta situació la feia sentir incòmoda. Però Bruno, en adonar-se’n, i amb l’amabilitat que el caracteritzava, la va asserenar diguent-li que, de segur, trobarien un lloc molt millor per viure-hi. Per ell, no hi havia pressa, i pels seus companys tampoc.
En arribar a casa i explicar als companys el que s’havien trobat, Iratxe i Arnau no donaven crèdit al que estaven escoltant. Tanmateix, se n’alegraren d’allò més, ja que Tina era una xica estupenda i havien fet molt bon lliga amb ella. Així que, per celebrar-ho optaren per demanar “sushi” a domicili, llevat d’Iratxe, que tornava a menjar maduixes per a sopar, com sempre. Tina tornaria a dormir en el llit de Bruno; el sofà, segons ell, era còmode i perfecte per a dormir o, almenys, això era el que ell deia.
Passaven els dies i l'estada de Tina en l’apartament reconfortava a tots. Era com si fora l’alegria de la casa, la que treia un somriure a tots. Perquè Bruno poguera tornar a ocupar la seua habitació, van acondicionar el traster de la casa com a habitació per a Tina. Encara que un poc menuda, era perfecta per a ella. A més, com els companys treballaven, la seua manera de col·laborar amb les despeses era netejant i ordenant cada racó de la casa. Tot estava impecable.
Finalment, després de molt de buscar, Tina va trobar treball de cambrera precisament a la cafeteria on Bruno i ella s’havien conegut. Semblava que tot començava a marxar bé.
