El despertador sona a una casa que ja fa una setmana que està en silenci. Ningú no es mou, ni tan sols es molesten a aturar-lo, tan sols el deixen sonant. Supòs que és reconfortant sentir l’única cosa que no ha canviat.

Els segons es converteixen en minuts, el despertador encara sona. De sobte la Sara crida al seu home dient-li que ho aturi i ell ho fa.



En aturar-lo, el Gerard agafa el telèfon i en silenci contempla el seu fons de pantalla. Sense dir res, s’aixeca i va en direcció al pis de baix, fins que arriba a la cuina. Allà veu el calendari que tenen a la paret i se n’adona, tan sols queden un parell de dies.



Gerard

En arribar a la cuina veig el calendari i me n’adon. Tan sols queden un parell de dies pel que hauria estat el seu tercer aniversari. Vull plorar, però no em surten les llàgrimes, n´he vessades tantes durant aquesta darrera setmana. De cop m’ha fuit la gana i decidesc pujar una altra vegada a l’habitació per vestir-me.



Em costa pujar les escales, sent com si tingués deu anys més dels que tenia fa tan sols una setmana. És increïble com el malestar mental de les persones arriba a manifestar-se físicament.

En entrar a l’habitació veig a la Sara estirada al llit tal com estava quan he baixat fa uns minuts. Sense dir-li res vaig al meu armari, agaf la roba i me canvii.



Quan estic a punt de sortir de l’habitació la sent, torna a plorar. Vaig cap a ella, m’assec al seu costat i enganx la meva mà amb la seva.



Sara

Sent com en Gerard agafa la meva mà i l’ajunta amb la seva. Les llàgrimes no deixen de vessar dels meus ulls, se’m fa impossible controlar-les.



Ens quedam els dos immòbils en la mateixa posició durant el que em semblen hores.



Finalment, m’aixec del llit sense poder mirar als ulls a l’home amb el qual fa sis anys que estic casada. Mirar-lo és un constant recordatori del què he perdut. Eren tan semblants però alhora tan diferents… Surt de l’habitació sense dir-li res.



******

-Sara! Per l’amor de Déu, no em facis això, no t’allunyis de mi!- li diu implorant- Ja és una pèrdua prou gran haver-lo perdut a ell, per ara perdre’t a tu també.



-Em sap greu Gerard, de veres, però és que mirar-te me recorda constantment a ell, que mai més no el tornaré a veure.



-Et creus que no em passa a mi? Quan en mir al mirall tan sols el veig a ell, no estàs passant això tu sola, deixa que ens ajudem mútuament. L’hem perdut, no podem fer res perquè torni, i em mata, em consumeix, però l’únic que podem fer és continuar junts. Diuen que el temps ho cura tot, però qui diu això mai no ha perdut a un fill, per tant, hem d’aprendre a viure amb la pena. Costa ara, i ens costarà cada dia de la nostra vida, però el mínim que podem fer per ell és intentar-ho.



En Gerard avança cap a ella i l´abraça. Allà, tots dos junts comparteixen un moment íntim, un moment molt complex. Sempre havien tengut una gran connexió, ara la connexió podria ser més forta que mai o tan sols acabar per sempre.



Paula

Ja ha passat una setmana des d’aquell dia, així i tot, el record encara és ben present dins la meva ment.

L’endemà dels fets aquests havien estat la notícia més cercada de l’any. La majoria de gent intentava investigar per trobar els màxims detalls possibles, jo, en canvi, el que volia era oblidar-los, i és que hi ha vegades en què la ignorància és la millor medicina.

Passar aquests dies tota sola sense tenir res important a fer ha estat el més difícil, tenir tant de temps per pensar ha fet que no pogués deixar de pensar en el que va passar. No puc estar molt més temps així, necessit fer alguna cosa, necessit tenir una excusa per deixar de reviure la mateixa escena vegada rere vegada.

Vaig a la cuina per menjar alguna cosa. Allà veig el meu calendari i m’adon que ahir era el dia que em deien si em donaven la feina de cambrera a la cafeteria del cantó. Oblidant-me de la gana que tenia, me’n vaig directe al meu ordinador i obr el meu correu electrònic. Veig el correu, el llegesc i veig que m’han acceptat. La veritat és que no és la feina de la meva vida, però és necessària, necessit tenir el cap ocupat, així pot ser que deixi de pensar tant en aquell dia. Tenc dos dies per preparar-me, d’aquí poc hauré de començar.



Sara

Sé que està fent tot el que pot, sé que sent el mateix que jo, ho sé, però necessit un temps, necessit pensar bé les coses, necessit passar aquest dol jo sola, o almenys durant un temps.

El Gerard ha anat un moment a comprar unes quantes coses que ens feien falta. Aquest és el meu moment. Tornaré, sé que ho faré, però ara necessit partir, pensar. Agaf el meu telèfon mòbil i li envii un missatge.



Estimat Gerard,

Aquests darrers dies la nostra relació ha estat distant. Consider que el que necessitam és una mica de temps per pensar, separats l’un de l’altre. El que hem viscut nosaltres dos aquesta darrera setmana és la pitjor cosa que li podria passar a qualsevol pare. No és just, però estar en aquesta casa amb tu em recorda massa a ell, a totes aquelles coses que mai ja no podrem fer, les rialles, les abraçades, les aventures que ens quedaven per viure, les mils de fotografies que ens quedaven per fer… És per això que he decidit anar-me’n uns dies a casa dels meus pares, per favor et deman que no em vinguis a cercar, tornaré quan estigui llesta.



Tot seguit agaf les claus del meu cotxe i sense si tan sols canviar-me de roba partesc cap a cals meus pares. Encar que sé que no ho hauria de fer, m’entres estic conduint agaf el meu mòbil i començ a reproduir vídeos de l’Isaac perquè sentir la seva veu, encara que sigui així és l’única cosa que em permet avançar.



Gerard

Arrib del supermercat i vaig directe a la cuina a deixar el que he comprat. Tot està en silenci cosa a la qual mai m’acostumaré. No veig a la Sara al pis de baix, per tant, supòs que haurà tornat a la nostra habitació. Hi vaig, però tampoc no la veig. Torn a baixar i vaig una altra vegada a la cuina per agafar el meu telèfon, aquí m’adon que tenc un missatge seu. Sense ni haver-lo acabat de llegir el tanc. Com pot ser que tiri la tovallola? Que no veu que si no fa front a la brisa que l’ataca aviat es convertirà en una tempesta i no hi haurà marxa enrere?

Vaig al sofà i m’hi estir, no tenc ganes de fer res. Qui hauria dit que la vida podria canviar tant en tan poc temps. Les llàgrimes en tornen a vessar, per molt que intenti amagar-ho no ho puc evitar. Agaf una altra vegada el meu telèfon i començ a mirar totes aquelles fotografies i vídeos que tenc de l’Isaac és l’única cosa que em permet avançar.



******



Paula

Han passat nou dies des de l’accident. Avui he anat per primera vegada a la cafeteria on faré feina una temporada. La veritat és que ha estat molt agradable no tenir tant de temps per pensar.



La gent ja no parlava tant sobre la notícia, supòs que el món va avançant i la notícia ha quedat enrere per a la majoria de la gent, per jo encara era ben present.



Arrib a casa meva després del meu primer dia de feina molt cansada. M’estir al llit, agaf el meu telèfon i entr a Instagram. Després d’uns minuts em surt un perfil conegut. Torna a ser la mare d’aquell nen. Entr al seu perfil i començ a mirar les seves fotografies, la majoria publicades de fa menys d’una setmana, totes d’aquell nen.

Una hora més tard encara continu mirant el seu perfil. Arriba un punt en què sent com si conegués aquell nen, l’Isaac, he vist tantes fotografies i vídeos seus que not com si l’hagués vist créixer. És increïble com unes fotografies poden mostrar tant d’una persona. Aquella mare havia documentat amb milers d’exemples la vida del seu fill.



*****

Els nostres ulls són la millor càmera fotogràfica mai dissenyada, l’única que realment ens fa falta. Quan passam a viure la vida a través de tots aquests filtres l’única cosa que feim realment és llevar-li l’essència.



*****

Gerard



Aquestes darreres vint-i-quatre hores han estat les més dures i feixugues que he viscut durant la meva vida. Passar-les sol ha estat el que més m’ha afectat. Feia anys que no hi estava tant de temps, sempre era o bé amb la Sara o amb l’Isaac. Ara la solitud i el silenci han inundat tots els racons de la casa. No he pogut dormir, l’olor de l’Isaac és per tot. Tampoc no he tingut notícies sobre la Sara, sé que està bé com sé que he de respectar la seva decisió d’allunyar-se per un temps, però una part de mi tan sols la vol anar a cercar, a dir-li que si ja ho he passat fatal durant aquests darrers dies, sens dubte d’ençà que ella ha partit ha estat molt pitjor.

Som davant el mirall del bany, aixec el cap i tan sols mir el reflex de la meva cara. Les paraules de la Sara em venen al cap “mirar-te és un constant recordatori a d´ell”. No em puc moure, no som jo qui controla el meu cos. Un cop més les llàgrimes comencen a manifestar-se, en aquest moment torn a tenir el control i tall el contacte de la meva mirada amb el mirall.



Paula

Venir a la casa dels meus pares ha estat una de les millors decisions que hauria pogut prendre, encara que enyori al Gerard, estar enfora de casa meva és just el que necessitava. Els meus pares m’ajuden en tot el que poden i encara que ells i jo sabem que cap esforç mai no serà suficient per aturar el mal és molt reconfortant estar a prop de gent que t’estima.



Som a l’habitació on vaig passar la meva infantesa. M’assec al llit i un cop més em pos a mirar les diferents fotografies que tenc amb l’Isaac. La veritat és que mai no he estat massa religiosa, però sent que ell m’està esperant i que un dia ens retrobarem.



-Isaac, no sé si em pots sentir o no, però vull que sàpigues que sempre t’he estimat i t’estimaré. Pot ser que no siguis al meu costat, però sé que ets amb mi i hi seràs sempre. Tot el meu cor és teu, aquí dins sempre hi seràs present. Sé que ens tornarem a veure, per tant, fins a la pròxima vida meva, tant el teu pare com jo t’estimam infinit.



Gerard

Davant el mirall, però sense mirar-lo pens amb ell.



-Isaac, tu vas ser, ets i seràs la llum de la meva vida. Pot ser que ara mateix ja no hi siguis, però creu-me quan et dic que ens tornarem a veure. Sempre t’he estimat i sempre t’estimaré. Recorda que tant la teva mare com jo t’estimam infinit.



*****

Ja fa deu dies des de la mort de l’Isaac, 240 des de l’accident, però també fa tres anys del dia en què va néixer.



Avui, tres ànimes connectades més enllà de la vida i la mort es tornaran a trobar. Pot ser que alguns d’ells no es reconeguin, però la connexió que tenen entre ells no la tenen amb ningú més.



Avui a les 18:32 a una cafeteria qualsevol, o no, tres persones tornaran a compartir aquella connexió.



****

Paula

Mir el rellotge, són les 18:29, encara em queden unes quantes hores de feina per poder partir cap a casa meva. Avui hi ha un grup gran de gent asseguda des de ja fa una estona, però a part d’ells no hi ha ningú més, per tant, el so que fa la campaneta de la porta en obrir-se em fa girar el cap. La reconec al segon, és ella, és la Sara, la mare de l’Isaac. Es dirigeix cap a una taula una mica amagada al fons de la cafeteria. Un minut més tard em dirigesc cap allà on s’ha assegut la Sara per demanar-li que vol, de sobte un home em passa pel costat en direcció a aquella taula. Arribam al mateix instant i en aquell racó amagat ens miram els tres.



****

Cada un té una sensació diferent causada per aquella breu connexió de mirades.



Un pare i una mare han anat, per separat, a la taula de la cafeteria on havien celebrat els dos aniversaris del seu fill.



Queden els tres immòbils, com si no fessin falta les paraules per expressar el que cada un d’ells està sentint. Es queden uns minuts aturats, tornant a la realitat en començar a sentir els aplaudiments i les cantades de l’altre grup de gent present a la cafeteria. Ells no ho senten bé, però canten per l’aniversari d’un nen petitet de quatre anys, que curiosament també s’anomena Isaac. Qui sap si això hauria pogut ser la seva vida? Per un simple descuit dos pares no sabran mai el que és tenir un fill adolescent o inclús ser padrins. Una simple ximpleria com és mirar el mòbil que acaba destrossant les seves vides. Pot ser quan surtin de la cafeteria agafats de la mà, després d’una llarga reflexió veuran el que hauran tingut tan a prop durant unes hores, però alhora tan lluny.