Tots els passatgers són dins l'autocar que els durà a l'entrada de l'aeroport. Al darrere d'aquest, una mare i un pare miren els seus telèfons mentrestant el seu fill riu al seu costat. Unes files més davant una parella torna de la seva lluna de mel, no s'han dit ni una paraula durant les quatre hores que ha durat el vol, tots dos han mirat els seus telèfons. Al davant de tot, un jove s'ha assegut devora la que podria haver estat l'amor de la seva vida, encara que això mai no ho sabrà, ja que no ha desferrat els ulls del seu telèfon.

Tots estan tan immersos dins els seus propis mons que no se n'adonen que ja han arribat al seu destí fins que una treballadora els ho diu.

El primer en sortir del vehicle és aquell nen petit del darrere, té uns tres anys aproximadament. Surt sol, no hi ha ningú al seu costat. Ell es posa a córrer i els seus pares no se n'adonen. Al darrere seu, una al·lota surt corrent.

La innocència de la criatura fa que es pensi que ella està jugant amb ell, és per això que es posa a córrer el més ràpid que li és possible.

Corr, corr, corr i de sobte s'atura.

El seu món per complet s'ha aturat i mai no tornarà a arrancar.

Se sent un crit. És aquella al·lota. No hi ha estat a temps, no l'ha pogut salvar.

Passen cinc minuts i l'atmosfera d'aquell lloc ha canviat per complet, encara que tot continua igual excepte una cosa, ningú no té els seus telèfons a la mà. Dos es troben a terra, els altres a dins les butxaques dels seus propietaris.



DEU MINUTS ENRERE- PAULA



Tot l'autocar està en silenci, ningú no parla, ningú no es mira. Al fons de l'autocar hi veig a un nen petit. Està al costat dels que deduesc que són els seus pares, tot i així pareix estar sol. El mir i quan em veu li dedic una rialla i ell fa el mateix.

Mir al meu voltant cercant mirades, però cap no em cerca a mi. Nou de cada deu persones que hi havia miraven de manera hipnotitzant la pantalla del seu dispositiu. ​Em va semblar una escena trista. Persones immòbils com si formassin part d'un quadre. Quasi totes excepte aquell al·lotet.

Ja hem arribat crida la conductora del bus. Les portes s'obrin i aquell nen es posa a córrer. Tot i el fet de ser just davant l'entrada de l'aeroport passen alguns vehicles de les companyies aèries. En el moment en què aquell al·lotet surt corrents hi vaig darrere. Es podria fer mal.

Es gira i em veu que vaig cap ell i es posa a córrer tant com les seves petites cames li ho permeten.

No tenc temps de fer dues passes més cap a ell fins que tot al meu voltant s'atura.

Passen uns instants que semblen hores i la gent comença a venir cap al meu voltant.

Dos telèfons cauen a terra mentre que dues persones comencen a plorar.



La vida i la mort estan separades per una fina línia que en qualsevol moment es pot trencar.

Això és el que fa que la vida sigui única. Sempre he pensat que l’essència de l’ésser humà és allò que feim sense que ens n’adonem compte, el somriure a una persona desconeguda, les mirades que ens connecten amb persones totalment diferents… Tot això és de cada vegada més escàs.



PRESENT



No passen ni quinze minuts fins que la policia arriba.

Ha estat una desgràcia diuen uns, d’altres ho consideren un accident. Però, realment es pot considerar un accident?

Al costat d’un agent de policia una dona i un home continuen plorant.

-Senyor, aquell home excedia la velocitat permesa!- diu la dona.

-Això no pot acabar així, el nostre fill no mereixia aquest final! Han de tancar al conductor!- diu el pare.

Tots dos es queixen d’un final que ells haurien pogut evitar.



Ningú no tornarà a casa sent el mateix.

Al cap de mitja hora set de cada deu persones tornen a tenir el telèfon amb la mà i cinc de cada deu ja ha explicat a més d’una persona el que ha passat.





UNA HORA MÉS TARD- PAULA



Mir les gotes d’aigua que cauen per la finestra del taxi que em du a casa, algunes d’elles arriben al final d’aquesta, d’altres, en canvi, s’aturen a la meitat sense poder arribar al final.

Mai hauria pensat presenciar una escena com aquella. Encara puc sentir la humitat als peus en endinsar-los dins l'arena banyada, el so de les ones del mar que, violentament es trencaven contra els penya-segats, les rialles de la gent... Per un moment és com si res d'allò hagués passat. Sent com si estigués lligada a aquell infant. Visualitz la seva darrera rialla. No el coneixia pas, tot i així sent que sí.



************



Passades unes tres hores, la notícia regnava als titulars de tots els diaris.

L'endemà és la notícia més cercada del dia.

Tres dies després, en canvi, només pensen en ella unes quatre persones​​.

Passades unes setmanes, només tres persones pensen diàriament amb el que va passar, només una persona, en canvi, recorda amb claretat tot el que va passar aquell dia.



Una mare i un pare que es planyien la mort d'un fill, al qual mai arribaren a conèixer de veritat.

Aquell dia, el món no només va perdre aquell nen, sinó a tres persones més. Tres persones les quals mai no tornaran a ser les mateixes.

És com si a mesura que va passant el temps, a mesura que les tecnologies avancen, la gent s'oblidàs de la seva essència, del que els fa ser ells. Es troben perduts dins un món del que no poden fugir, un món en el qual, una vegada hi has entrat, és molt difícil sortir. El més irònic de tot és que, d'aquesta manera ens connectem amb persones que es troben a milers de quilòmetres d'on som nosaltres i ens oblidem de les que tenim al devora.

Tres persones tornaran a casa completament diferents. Pot ser han obert els ulls, pot ser s'han adonat que la vida és massa fràgil com per viure-la a través d'una pantalla. Pot ser s'han adonat que el més important és, moltes vegades el que tenim al nostre costat, el que donam per suposat, allò que no apreciam fins que no ho tenim.



Però, realment ha estat així per a tothom?



Diuen que cada persona és un món, i ara els mons d'aquelles persones que van ser espectadors d'aquella escena han quedat connectats per sempre, alguns de manera més evident que d'altres.