HORES MÉS TARD (El dia de la mort)



Dues persones arriben en silenci a una casa la qual ja no sembla la seva.



Després​ d'un llarg i silenciós viatge en cotxe, hi entren dues persones diferents de les que van sortir fa dies.



Deixen caure totes les seves coses a terra, a l'entrada, i sense dir res van avançant fins que arriben a una porta. Cap dels dos no s'atreveix a obrir-la, simplement la miren. Passen els minuts i cap dels dos no es mou. Saben que en el moment en què un d’ells l’obri tot es farà realitat. ​Fins aquell moment han pogut fingir que el seu fill era al seient del darrera del cotxe dormint tranquil·lament, ara, en canvi, la realitat es comença a imposar.



És la primera vegada amb dos anys, onze mesos i vint dies que entren ells dos sols per aquella porta i el seu fill no és a dins esperant-los.



Ara, dues ànimes connectades més enllà de la vida es consolen en aquell mar de tristesa que els va invadint cada vegada més. ​Passen els minuts i no es mouen, fins que, na Sara, la mare, comença a recular. Es va allunyant cada vegada més fins que arriba devora les escales. Sense dir res es dirigeix cap a la seva habitació.



Feia tan sols uns quants dies aquella casa era plena d'alegria, plena de rialles, ara tot és diferent. Només els queda el record del que un dia havia estat. Tot el que uns dies enrere havia estat real, ara són tan sols escenaris presents dins els seus caps, i dins els seus mòbils...



En Gerard, el pare, encara és allà, no gosa moure's.



Gerard

Ja deu fer minuts o potser inclús hores, d'ençà que na Sara ha pujat. Jo, en canvi, encara em trob immòbil​, com si el meu cos no em permetes moure'm.



En el fons, encara que no ho vulgui acceptar, sé que ell mai ja no tornarà, que l'hem perdut per sempre, però, el fet de mantenir aquella porta tancada dona l'esperança al meu cor, que ell, potser hi és a dins.



Sense saber molt bé el que faig, decidesc pujar a la nostra habitació. Cada esglaó es fa més pesat que l'altre, cada passa que avanç és una passa més lluny d'ell.



Mai no m'han agradat els vespres, la foscor o aquella sensació de no saber que hi ha. Aquest vespre, en canvi, em sembla diferent. Aquesta foscor es converteix en una cosa reconfortant, tots els records que hem anat construint a n’ aquesta casa queden amagats. L’espessa capa de foscor que m'impedeix veure res, i el fet no saber que em puc trobar és el que més ​m'agrada. Potser tot és un malson, potser demà em despertaré com cada matí amb el meu petit al devora, potser no l'hem perdut.



Sense ni adonar-me'n arrib a l'habitació. Na Sara es troba estirada al llit amb el telèfon a la mà. Em mira i veig l'enorme tristesa que li vessa pels ulls i la reconec, és la mateixa que sent des de fa hores.



He estat tan concentrat en ella que no me n'he adonat compte del so que surt d'aquell aparell. El so de la seva felicitat ressona per l'habitació.



Vaig al seu costat. En veure la seva imatge em sent com un penya-segat quan és impactat per aquelles ones violentes en un dia de tempesta, però a la vegada com un raig de sol a l'hivern. Un sentiment agredolç, feliç de sentir-lo, destrossat que no sigui real.



Ens passem hores mirant aquells vídeos i fotografies; així​ i tot, no és suficient per mirar-les totes.​



**********

Els pares són com la lluna i els fills com el sol, la lluna necessita la llum del sol per a ser vista ben igual que els pares necessiten als seus fills per a poder ser-ho.



Ara una mare i un pare han perdut el seu sol, el seu univers ja no tornarà a brillar, res ja no serà igual.



Però​​ realment han arribat a conèixer-lo? O tan sols han vist el reflex de la seva llum?

Hi ha més ​​records de l'Isaac, el seu petit, dins dels seus telèfons que dins els seus cors. En aquells moments recorden tan sols el 50% dels records que han anat enregistrant amb les seves màquines.



És tan trist que, hàgim de recordar i viure les coses a través d'aquests filtres, a través de les pantalles.



Tot el que vivim, totes aquelles vivències que es converteixen en records són les que ens van formant com a persones, el que ens converteix en qui som. Si deixem de posar atenció a aquells detalls de la vida i al que vivim, l'únic que aconseguim és deixar de ser nosaltres mateixos. Una persona sense els seus records no és ningú, i no hem de permetre que una màquina recordi i sàpiga més de nosaltres que nosaltres mateixos. I és que si deixam, de viure cada moment ja no ens queda res.



Aquells pares, destrossats per la mort d'un fill que no arribaren a conèixer. Totes aquelles paraules que ja mai serien pronunciades, totes aquelles primeres vegades que quedaran sense experimentar, totes aquelles fotografies que mai no es podrien realitzar.



Paula



Fa ja unes hores que he arribat a casa meva. No puc deixar de pensar en el que ha passat, en com deuen estar els pares d'aquell infant, en la vida que hauria pogut arribar a tenir, amb totes les maneres que hauria pogut evitar que el cruel destí​​ actués.



Si jo, sense saber res d'aquell nen estic destrossada, no em vull ni imaginar com es deuen sentir els seus pares.



Vaig cap al bany i em dirigesc cap al mirall. Quan en mir no em reconec.



Feia unes setmanes vaig decidir anar de vacances, record aquella necessitat d'espaiar-me que sentia en aquells moments. Em sentia molt perduda en la vida, aquest viatge se suposava que era per trobar-me a mi mateixa, però no hauria pensat mai que seria d'aquesta manera tan cruel.



El que he viscut fa tan sols unes hores m'ha servit per adonar-me que la vida és molt curta. I què si he deixat la carrera? I què si no sé què fer amb la meva vida? I què si no sé a què em vull dedicar en un futur?

Arrib a la conclusió que la vida és massa curta per a obsessionar-me amb el futur. Si no pens a centrar-me en el present, a viure cada minut com si fos el darrer em perdré la bellesa, l'espontaneïtat de la vida.



No vull acabar com aquelles persones de l'autocar, tan centrades en el seu propi món que no s'adonen del que hi ha al seu voltant. Vull viure, ser present i gaudir de cada moment. En la vida només hi ha una cosa que sigui segura, que morirem, per tant, per què no aprofitar tot el que tenim i viure la vida al màxim?

Em prepar i vaig a dormir, o almenys a intentar-ho. Quan acluc els ulls veig dues cares conegudes, són aquells​ pares. Veig com la gent arriba al meu voltant, veig també com dos telèfons cauen a terra. Sent els crits i els plors. El sentiment d'impotència m'inunda.



Agaf el mòbil, ja que no em puc dormir. Entr a Instagram i em surt una publicació​ d'una dona anomenada Sara. No estic ni tres segons a reconèixer les persones de la fotografia, és l'infant d'abans amb els seus pares.



**********

Van passant els dies, però el record no se'n va.



Els pares de l'infant es passen les hores mirant i tornant a mirar el seu fill a través de les seves pantalles, de fet, es pot arribar a dir, que l'han observat més aquests dies que abans de l'accident. Perquè, per ells, és més fàcil pensar que va ser-ho, que no haurien pogut fer res.



La Paula es passa les hores pensant que deu ser el que ha passat amb els pares de l'infant i com duen el dol.



**********

Els tres, na Paula, en Gerard i na Sara han quedat connectats per sempre més.