Aeris


Em vaig aixecar d'aquella roca en sentir uns passos sobre l'herba. Bastian va aparèixer entre els arbustos cobert de sang. Un ancià barbut de pèl canós que caminava amb ajuda d'un bastó es trobava al seu costat. Va guardar la daga en la seva funda en veure que no li llevava l'ull de damunt.

– Tranquil·litzi's senyoreta, no hi ha necessitat de començar una baralla – va dir l'ancià en veure que estava a punt de volar-li el cap.

– No sé de què està parlant, deixi anar al meu germà ara mateix –

– Aeris, no és el que sembla, és ell. –

–Ell? –

– Perdoni per la falta de cortesia, joveneta – es va aclarir la gola – El meu nom és Azrael, Azrael el Savi, vinc en nom de Khione La Rouge, la vostra mare. Jo us ensenyaré a controlar la màgia que corre per les vostres venes, com vaig fer amb ella. –

–Vostè de veritat va conèixer a la nostra mare? –

–Així és. Vaig ser el mestre de la seva mare durant més d'una dècada. Va ser, sens dubte, la millor aprenenta de la seva generació. Esper que estiguin a la seva altura. Ara segueixin-me, no hi ha temps que perdre, avui s'alça sobre els cels la lluna de sang – ens va mirar fixament i es va donar la volta per a guiar-nos– Oh, ja no m'acordava. Podrien agafar el menjar d'avui si us plau? –va dir assenyalant el cos del cérvol– Jo ja estic molt major i no tinc tanta força.

Vaig veure la cara de terror de Bastian. Ell no podia veure cap animal mort, fins i tot va deixar de menjar carn per l'amor que sentia cap a ells.

–Jo m'ocupo– vaig dir obrint el llibre d'encanteris perquè el meu germà no carregués amb això. Vaig pronunciar un encanteri que va fer que el cadàver s'elevés del sòl i em seguís per a així no haver d'aixecar el pes.

Després d'això, vaig anar a la recerca del meu cavall i seguirem a Azrael pel camí de la sendera que portava a la seva casa.
En caminar uns minuts, el vell va frenar en sec a la meitat del bosc i, donant-se la volta, va colpejar tres vegades el sòl amb el seu bastó. Com per art de màgia, el que al principi era una frondosa arbreda va passar a ser una petita i acollidora casa feta a base de fusta. La teulada era de maó i d'ell sobresortia una petita xemeneia de la qual emergia fum.

–Benvinguts a la seva nova llar– va dir estenent els braços i amb un gran somriure. Semblava que portava anys esperant aquest moment– Aeris, deixi el cérvol per aquí, si us plau– va dir Azrael assenyalant-me un rafal.
Vaig deixar la carnaça allí i vaig anar a la casa. Allí el meu germà m'esperava a la porta per a poder entrar junts.

En acostar-me a l'entrada, em vaig adonar que aquella casa desprenia una forta aroma a Àster, una planta utilitzada en el regne d’Astryd com a remei alternatiu per a la sanació de ferides.

Creuarem a través d'un llarg i estret passadís decorat amb diferents relíquies ancestrals, tancades en vitrines d
'un cristall tan translúcid que semblava no haver sofert les conseqüències del pas del temps. A l'altre costat, una petita cuina, les prestatgeries de la qual estaven repletes de flascons amb tota mena d'extractes i beuratges fets a base d'herbes màgiques. Hi havia molts flascons amb Àster; d'aquí la intensa olor que inundava la casa, també hi havia beuratges de Dahlya; una flor autòctona del regne d’Evangelys molt coneguda pel seu color vermell intens característic. Una llegenda deia que qui et regalés aquesta flor et declarava amor etern. Qui la hi hauria regalat a Azrael?
Finalment el menjador principal i, al costat d'unes escales que donaven a les habitacions, el saló.

El saló tenia una xemeneia gegant i un sofà que semblava incòmode. Pujarem les escales i entrarem en la nostra nova habitació. Era bastant petita, però cabien dos llits i un armari, tindríem suficient de moment.

– Veig que s'han aclimatat ràpid, joves. Aquest quart serà el seu, esper que no els molesti compartir-lo–

–Per descomptat que no, estem acostumats– va dir el meu germà.

–Perfecte. En l'armari teniu algunes peces de roba dels meus antics aprenents, espero que els càpiga. Si necessiteu alguna cosa estaré a baix fent el menjar. – els dos li vam donar les gràcies i ens deixarem caure en els llits per a descansar una estona.

Després d'uns minuts, em vaig adonar que Bastian s'havia quedat adormit, així que em vaig aixecar en silenci. Vaig agafar la bossa on havíem posat les nostres pertinences, vaig treure el llibre que Lou ens va dir que no obríssim fins a aconseguir un cert poder i el vaig posar en una petita prestatgeria entre els dos llits.

Tot seguit de col·locar tot en el seu lloc em vaig asseure en el llit i vaig mirar la clau que tenia penjada al coll. Veure-la em va fer tornar a pensar en tot el succeït.
La nostra casa ja no era una llar per a nosaltres, L'Ordre ens buscava, la tia Lou ja no estava i gent que no coneixíem venia per nosaltres. La nostra vida anava a canviar radicalment.

La imatge del cos de la meva tia tornava una vegada i una altra a la meva ment, no parava de pensar en què hauria passat si ens haguéssim quedat amb ella a la biblioteca, potser l'hauríem pogut salvar, si tan sols... Tot hauria estat diferent. Ella podria ser aquí amb nosaltres. Els tres feliços vivint en una cabanya a la meitat del bosc, però la crua realitat era altra: hauríem acabat igual que ella. Morts. Torturats. Coberts de sang De Lune, la sang dels nostres ancestres.
Però encara hi ha alguna cosa que podíem fer.
Havíem de tornar a la biblioteca.
Aquí trobaríem les respostes a les nostres preguntes.
Però ara el millor seria quedar-se a la casa d'Azrael i, més endavant, tornar a Ekayah.

Van passar uns minuts o, fins i tot, hores, no sé, la veritat que vaig perdre la noció del temps asseguda en el petit escriptori que hi havia, aprenent-me alguns encanteris que no em sabia encara, fins que vaig escoltar com Azrael ens cridava per a menjar. Vaig despertar al meu germà i baixarem les empinades escales per a anar al petit menjador. Azrael ens esperava darrere d'una taula de fusta que es trobava al costat esquerre de l'entrada.

–Espero que hàgiu pogut descansar una mica, jovenets- Va caminar cap a nosaltres– Avanci, asseieu-vos, el menjar està llest– ens va dir assenyalant el plat de carn de cérvol amb unes poques verdures. El meu germà el va mirar amb horror i, tot seguit, va mantenir contacte visual amb jo. Ja sabia al que es referia. Intercanviarem el tros de carn pels vegetals. El plat emanava vapors d'olor deliciosa. El menjar seria exquisit.

– Jovenet, no és del seu grat el filet? –

– No és això, senyor, soc vegetarià –

– Veganià? I això què és? –

– Vegetarià – va repetir Aeris alçant la veu perquè el vell la sentís.

– Ximpleries d'aquesta joventut, però per a la següent ho tindré en compte, jove –

Durant el menjar vam estar parlant sobre el nostre futur en aquella casa. Azrael ens va estar explicant les proves a les quals hauríem d'enfrontar-nos per a poder convertir-nos en els millors bruixots i formar part de L'Ordre. També ens va estar parlant sobre la nostra mare i algunes de les seves anècdotes com a bruixa.

En acabar de menjar, varem ajudar a Azrael a netejar-ho tot fins a deixar els plats lluents. Després d'això, el vell ens avisaria quan comencés la nostra tan anhelada cerimònia.

(4 hores després)

A la posta del Sol, escoltarem uns cops a la porta. En obrir, ens vam trobar a l'home sostenint peces de roba: el primer que vaig poder veure va ser una brusa de vellut color vermell, les mànigues del qual estaven decorades amb petits gravats d'or. El vestit incloïa, a més de la part superior, uns calçons confeccionats de pell que s'ajustaven a la cintura de l'amo gràcies a un cinturó d'or; l'altra peça, color sang, constava d'un vestit llarg de seda, de mànigues llargues i amples. Per al cabell, una petita tiara banyada en or.

–Ja és l'hora, han de preparar-se. Els he portat la roba d'iniciació, provin-la-hi i diguin-me com els queda. Estaré esperant-los fora–

Ens canviarem ràpidament i vam veure com s'ajustaven perfectament als nostres cossos, semblava com si estiguessin fets per a nosaltres. Em vaig mirar en un petit mirall i vaig poder veure com em quedava aquell preciós vestit, sens dubte el més bonic que havia vist mai. Era preciós.

En transcórrer una estona admirant aquelles belles vestidures, decidirem baixar al nostre punt de trobada sota la llum d'aquella lluna que en unes hores canviaria la nostra vida.

–Ja veig que són de la seva mesura. – Azrael va dirigir la seva mirada cap a mi– Aquest vestit envelleix com el bon vi, sembla com si fos ahir quan vaig veure a la seva mare baixant per primera vegada amb aquest vestit, són dues gotes d'aigua. Se senten preparats? –

–No ens sentim, ho estem– va dir Bastian amb entusiasme.

–Perfecte, segueixin-me, els portaré a la zona on es practica la cerimònia. –

Azrael ens va estar guiant per un camí ocult entre l'arbreda, fins a arribar a un petit espai obert. En acostar-nos, vam poder observar dues estàtues de la nostra grandària: una era una dona amb els ulls tancats, de bellesa similar a la d'una deessa, dels ulls de la qual queia una llàgrima, simbolitzant als bruixots de sang; l'altra, es tractava d'un home barbut de cabells llargs. Els seus músculs enaltien la seva silueta i l'omplien de poder. En un dels pectorals es trobava una lluna en quart creixent encaixada perfectament. Aquesta representava als bruixots de lluna. Les mans de totes dues estàtues s'ajuntaven en forma còncava, a mode de bol del qual brollava aigua.

–Benvinguts al Temple Arkhano. Les estàtues que podeu contemplar són dues de les relíquies històriques més antigues i poderoses que es conserven actualment. La seva estructura de pedra lluna els confereix propietats úniques a cadascun dels hereus al tron De Lune i Le Rouge. Aquestes escultures han estat ajudant a la vostra família durant generacions. –

Em vaig acostar per a apreciar-les millor, tan sols per a veure que, efectivament, eren les que havia estat veient en els meus llibres durant tots aquells anys.

–La pedra lluna és encara més fascinant en persona. És cert que una de les seves propietats és reflectir el poder de la lluna de sang en ella? – vaig demanar.

–És correcte, joveneta, aquesta actua com un centre recol·lector de poder quan la lluna adquireix el seu eix longitudinal una vegada cada cinquanta anys, almenys això diu la llegenda. Bé, n'hi ha prou de xerrada, la cerimònia està a punt de començar.–

–Què se suposa que hem de fer? –va preguntar Bastian.

–Cadascun haurà de col·locar-se enfront de l'estàtua que li correspon. – en veure les nostres cares de confusió, va afegir– Aeris, dirigeixi's cap a la lunar, puc sentir aquest aura dins de vostè, serà una bona bruixa de lluna; Bastian, li toca la de sang, té la mateixa olor distintiva que la que va tenir la seva mare en el seu dia.

Els dos ens col·locarem en els nostres respectius llocs i vaig poder sentir una connexió especial amb aquell home de pedra des del primer instant. Em vaig quedar embadalida admirant cada detall d'aquella preciosa estàtua fins que uns cops contra el terra van indicar que el ritu havia començat. De sobte, vaig poder observar com, a través dels ulls de l'estàtua, la lluna anava adquirint una tonalitat vermellosa. El dia més esperat de les nostres vides, a la fi s'estava complint. La màgia anava entrant en el meu cos i es quedava atrapada en ell.

Vaig notar que començava a córrer per les meves venes. Aquest dia em vaig sentir més connectada que mai amb la meva família. Finalment tindríem a les nostres mans el llegat de la dinastia De Lune.

–Corrin, han de beure de l'aigua sagrada abans que la lluna contempli la seva fase final.

Bastian i jo intercanviarem mirades i tots dos vam beure del bol. En separar-nos de l'estàtua, aquest aigua transparent que queia de les mans d'aquelles divinitats de pedra es va anar enterbolint i espessint fins a convertir-se en sang.

El cel es va cobrir de núvols color mat que van inundar el paisatge i, com si de la fúria d'un ser superior es tractés, va començar a caure una pluja de trons i llampecs que va fer cruixir el sòl sota nosaltres.

Un intens dolor de migranya palpitant em va recórrer tot el cos com un remolí. El timpà em retrunyia com si una munió m'estigués envoltant i cridant-me al costat amb tota la força de les seves cordes vocals, fent que no pogués escoltar absolutament res al meu voltant. El sentiment era tan insuportable que els meus ulls es van començar a ennuvolar i sentia que em desmaiaria en qualsevol moment. Vaig tancar els ulls i vaig esperar el pitjor. No sé si va ser l'adrenalina el que em va donar un darrer impuls abans d'esvair-me. Em vaig ajudar del braç de l'estàtua per a recuperar l'equilibri que m'havia robat aquell atordiment.

Vaig entretancar els ulls. Vaig recuperar parcialment la consciència i l'oïda. Darrere de mi, el so d'una espasa desembeinant-se es feia ressò entre l'herba de la prada. Un grinyol esmolat i metàl·lic em va recórrer l'espina dorsal. Em vaig girar per a esbrinar la seva procedència. Un noi d'aparença rude, bastant més alt que jo, es va presentar davant meu. La mar dels seus ulls reflectia preocupació i intranquil·litat, i els seus cabells rossos foscos i desordenats eren el resultat del que semblava ser una batalla campal. El noi estava cobert de ferides i la seva roba, completament destrossada i coberta de sutge, deixava veure una insígnia amb un gravat d'un arc amb fletxes de Belladonna. No hi havia cap dubte, es tractava de l'uniforme de L'Ordre.

–Ae…, Aer…, Aeris!– va dir acostant-se cada vegada més.– Estàs ferida? – La figura va aproximar el dors de la seva mà cap a la meva cara en un intent de donar-me una carícia. Vaig tractar d'apartar-la d'una manotada, però aquella silueta no era tangible, tan aviat com la vaig fregar les molècules es van dispersar per a tornar a recompondre's, formant novament la mà. No vaig poder evitar que s'acostés. La seva presència imponent em posava els pèls de punta i jo no entenia el perquè.

Després de diversos intents fallits de preguntes sense respostes, vaig observar darrera d'ell un escenari macabre: persones, guerrers sense rostre, no les podia identificar. A les seves mans, armes allargades i punxegudes. Lluitaven contra una figura colossal que rugia feroçment i anava enfilat per elles. Moltes flames, plors i crits esquinçadors.

–Aeris, lluita pel teu poble. L'Ordre us necessita urgentment.

(FI DE LA VISIÓ)