I aquí estava, era el cadàver de la senyora Ada, la fornera del regne de Ekaya. Em vaig acostar a la multitud i em vaig obrir pas entre la gent com vaig poder. La vaig veure a ella, tirada en la plaça sense vida i amb múltiples esgarrapades per tot arreu. No hi havia lloc a dubtes.

Havia estat un licantrop.



Ja tot tenia sentit; l'olor característica a màgia, el terror en les cares dels allí presents i la brutalitat de l'atac d'aquell híbrid.



De seguida vaig començar a lligar caps i em vaig preguntar què és el que podria fer jo per a protegir-los a ells sent una simple mortal. Tenia sota la meva tutela als bruixots més poderosos i buscats de tots els regnes i, ara que s'havia produït un brutal assassinat fent ús de màgia, cada vegada ho tenia més clar. Feia anys que no hi havia un atac amb màgia pel mig. S'estava acostant el dia.



Anirien per ells.

~En dos dies, la lluna de sang farà la seva presència en els cels i, amb això, els meus nebots compliran els 18 anys~vaig pensar.

El so de les ferradures em va fer tornar a la realitat.

El capità de “L'Ordre” - així l’anomenaven - era un noi ros i alt que va començar a apartar als curiosos de l'escena, incloent-m’hi. Abans de marxar-me del lloc, vaig poder observar com li canviava el rostre en veure a Ada. Era evident que feia dècades que no s'enfrontaven a una cosa semblant.



L'Ordre estava formada per intrèpids lluitadors que defensaven al regne del perill extern. Els seus integrants estaven entrenats per a derrotar no sols a persones, sinó també a éssers i criatures màgiques.

Vaig seguir el camí pedregós de tornada a casa i, en arribar, vaig colpejar cinc vegades la porta. No va haver-hi resposta. Vaig tocar de nou i la porta es va obrir lentament, deixant veure un embull de pèl vermellós.



–Hola, tia Lou– va exclamar

–Bastian, crida a la teva germana–

–Ha passat alguna cosa? –

–Us vull a la biblioteca en deu minuts–

–Avisaré a Aeris, ha de ser a la seva habitació–

–I poseu-vos les capes, que no us vegi ningú–

Em vaig col·locar la meva capa i em vaig dirigir al bosc de Shelmore. Em vaig endinsar en l'arbreda i vaig prendre rumb a l'enorme sequoia que marcava el final del bosc. Vaig apartar el gran tros d'escorça que em separava del pany ocult i vaig introduir la clau que sempre tenia penjada al coll. Es va activar un mecanisme i va aparèixer l'escala de caragol. Vaig baixar els empinats esglaons fins a veure l'enorme sala on guardava tots els meus llibres, el lloc on Aeris i Bastian havien après tot el que els vaig ensenyar durant anys.



Després d'una espera de tres minuts, van arribar. I vaig poder veure al meu nebot, un noi pèl-roig inundat per les pigues; i a la seva germana, una jove amb els cabells llargs i blancs com la neu. No s'assemblaven en res, cadascun tenia trets diferents, l'única cosa que delatava la seva consanguinitat eren aquests bells ulls verds que tots dos havien heretat del seu pare.



– I bé? – va dir Bastian

Els bessons van seure i Lou els va explicar, amb tot detall, la macabra escena de la plaça.

– Què vols dir amb això? – va contestar Aeris

–Demà passat serà un de novembre, el vostre divuitè aniversari. D'aquí a una mica serà el dia en què tu, Bastian, et convertiràs en un veritable bruixot de sang, seguint el llegat de Khione, la vostra mare. En canvi, Aeris, tu et transformaràs en una poderosa bruixa de lluna, fent honor a la dinastia dels De Lune, la família del vostre pare, Drystan. –

–Ens vas dir que obtindríem els nostres poders en complir la majoria d'edat, veritat? – va prosseguir Bastian

–Sí, però ja sabeu el que comporta tenir un gran poder, únicament haureu d'utilitzar el vostre potencial màgic quan us sentiu en perill. Recordeu que això no és un joc, els vostres poders atorgats a mitjanit són infinitament més poderosos que un simple encanteri. La vostra mare ja m'ho va advertir; poden arribar a ser armes de destrucció massiva, i poden arrasar amb el regne sencer en un sospir. –

–Saps que no et decebrem, ens hem estat preparant durant anys per a aquest moment, pots confiar en nosaltres– va dir Aeris amb un to convençut.



–Hem estat canviant el nostre color de pèl i ulls, i ocultant la nostra marca en l'espatlla amb encanteris. Fins i tot ens hem canviat el nom a Luka i Darya per a passar desapercebuts entre la gent del poble sense ser descoberts –va afirmar Bastian

–És cert, però no per això esteu a resguard de la caça de bruixes que hi ha en la vostra contra. Sabeu de sobres la història que hi ha darrere dels vostres pares i us asseguro que no teniu ni idea com de poderosos i venjatius eren alguns dels seus enemics. La seva set de sang no acabarà fins que un dels dos bàndols caigui, i li vaig prometre a la vostra mare que serien ells els que algun dia moririen. Prometeu-me que no cometreu estupideses –vaig mirar a Bastian– i que usareu el poder que corre per la vostra sang com cal. Dit això, el meu treball aquí ha acabat– vaig dir.



No ens n'anirem d'aquesta casa sense tu, encara ens queda visitar la platja de Ravaryn, aquest sempre ha estat el nostre somni, te'n recordes?- em va mirar trist Bastian.



–Ja ho hem parlat abans, Bastian, encara que m'encantaria complir aquest desig al vostre costat –vaig dir contenint les llàgrimes–, no podem arriscar-nos. Podrien venir en qualsevol moment i vull poder donar-vos temps a fugir–.



–No hi hauria cap opció perquè poguessis venir amb nosaltres aquest dia? – em va preguntar Aeris.



Vaig formular un simple “no” i em vaig quedar callada, ajupint la mirada en l'acte. Em vaig adonar que aquestes paraules els havien caigut com un baldi d'aigua freda, sobretot a Bastian, que era el més sensible dels dos. En canvi, Aeris no separava la vista de la taula i, després d'uns incòmodes segons de silenci, va preguntar:

–Quan hauríem d'anar-nos-en?

–Demà, a l'alba. Quan surti el sol haureu de partir cap al nord i buscar una petita cabanya on viu un home anomenat “Azrael el Savi”. Ell us ensenyarà a canalitzar i controlar la vostra màgia, i preparar-vos físicament per a unir-vos a “L'Ordre”.



–Per a què ens voldríem unir a aquests assassins de bruixes? – va dir Aeris donant un cop en la taula. –Ens mataran.



–Nosaltres no ens associarem amb ells. Només ens volen morts, sempre han volgut danyar-nos, porten buscant-nos des de fa anys, per què no voldrien fer-ho ara? – va donar suport a la seva germana.



–L'única manera de sobreviure en un món així és unint-vos a ells. No hi ha una altra forma que sortiu ben parats d'aquesta situació. No podeu estar fugint sempre, això no és vida, no és el que voldria Khione.



–I no podem enfrontar-nos a ells?, tu mateixa ens has dit que som extremadament poderosos– va dir Aeris.



–No podeu matar a les úniques persones amb capacitat de defensar al vostre propi poble. A més, dins de les muralles de L'Ordre, hi ha informació confidencial que us podria servir de molta ajuda. Matar-los només empitjoraria les coses.

–Què faràs tu? –em va preguntar Aeris.



–Em quedaré al poble i m'encarregaré que no quedi cap rastre de vosaltres. Segurament vindran a buscar-vos, així que haurem d'estar preparats per al que vingui. Aeris, vull que tu t'encarreguis d'esborrar-li la memòria al poble sencer abans de marxar-vos definitivament d'aquí. Ja saps que ningú pot descobrir la vostra veritable identitat, encara recordes l'encanteri? – li vaig preguntar i ella va assentir.



–Bastian, si algú intenta detenir-vos, no dubtis a usar el teu poder contra ell– li vaig advertir.



–Ho faré, no deixaré que ningú s'interposi en el nostre camí.

–I el més important, no deixeu que ningú vegi la cicatriu o el vostre color natural de pèl, no hi ha ningú aliè a la família De Lune o Le Rouge que tingui el pèl d'aquestes característiques. Molt menys aquesta marca.



–Anirem amb compte, farem tot el que ens has ensenyat– va dir Bastian.



Em vaig dirigir a la prestatgeria on guardava els llibres més preuats i en vaig seleccionar tres: dos d'ells eren els millors manuals d'encanteris que hi havia en aquesta biblioteca; l'altre, contenia informació important que ells desconeixien.

Em vaig adonar que això em faria més mal del que mai vaig imaginar.



–Preneu, això és un llibre d'encanteris per a cadascun– Els vaig donar els llibres i vaig agafar dos anells amagats que hi havia en un calaix. Aquests anells faran que el llibre aparegui i desaparegui quan vosaltres vulgueu, només heu de posar-vos-els i dir “apparaître” perquè aparegui i “disparaître” perquè desaparegui. A més us concedirà més poder del normal. Agafeu– els vaig donar el tercer llibre– aquest només ho podreu obrir quan sigueu bruixots més experimentats.



–Què hi ha dins? – em va mirar Bastian amb curiositat.



–Ja ho veureu– li vaig dir mirant-lo.

Sabia que Bastian era molt impacient amb aquestes coses i que estaria tots els dies pensant en el que hi hauria dins del llibre. Però no el podien obrir. No ara.

–S'està fent tard. Torneu a casa i espereu a la sortida del sol per a marxar-vos.



–No vens amb nosaltres? – va dir Bastian.



–Em quedaré aquí durant una estona més. He de preparar tot per a la vostra partida.

Vaig girar la vista al meu llibre i vaig notar uns braços envoltant-me, era Bastian. Aeris em mirava amb ulls tristos. Em vaig acostar a ella i li vaig fer un petó en el front.



–Abans d'anar-vos-en, he de donar-vos alguna cosa –vaig dir despenjant-me la clau que portava damunt–. Us trobaré a faltar. Aneu amb compte.



Aeris va agafar la clau i la hi va penjar en el coll. El més probable era que aquesta seria l'última vegada que els tornaria a veure.

Després d'aquell comiat trist, em vaig quedar sola durant hores reflexionant en aquella butaca freda. Pensava en tot el que ocorreria al següent dia. Allò marcaria un abans i un després en les seves vides.



Vaig sortir de la biblioteca amb els ulls inflats i vaig començar a seguir el camí de tornada a casa. Em sentia observada, com si haguessin centenars d'ulls albirant-me entre la vegetació, ocultant-se sota les ombres i tenebres de la nit. Vaig encendre el meu fanalet amb l'ajuda d'un llumí. Vaig tenir un mal pressentiment i vaig accelerar el pas. Vaig escoltar un udol de llop a uns metres de mi i vaig frenar en sec; cada segon que passava estaven més prop de mi, esperant a devorar-me. Vint homes encaputxats em van envoltar. Vaig observar com cadascun d'ells estava armat. Quan vaig pensar que això era tot, la realitat em va colpejar en la cara; es va obrir pas entre ells un feroç llop blanc, de grans dimensions, cobert de pèl i amb les gargamelles tenyides d'un color vermell intens; em vaig adonar a l'instant, era la sang de la fornera.



El llop, de sobte, es va transformar en un humà i va dir el següent:

–Cyra Lousey Black, t'hem estat buscant durant tots aquests anys, i sembla que per fi t’hem trobat. Una simple humana com tu, no et fa vergonya? No ens deixes una altra opció, haurem de conformar-nos amb tu abans d'acabar amb aquests dos.



Em van tapar el cap amb un sac i l'últim que vaig poder veure va ser el símbol dels deixebles d’Astharot. Finalment, foscor total.