Bastian



La tornada a casa va ser horrible, Aeris no va parlar en tot el camí, però la coneixia tant que sabia que estaria endinsada en els seus pensaments, torturant-se a ella mateixa per haver-la deixat allí. Vaig preferir no molestar-la, ja era suficient dolor el que havíem de suportar.

En arribar a casa vaig notar que no hi havia el mateix ambient que sempre, tot era molt més fred i fosc, com si faltés alguna cosa. I els dos sabíem el que era.
Faltava ella.
La dona en la qual sempre he confiat i volgut com una mare. Pensar que el destí no em deixaria tornar a veure-la em feia voler plorar i quedar-me de braços plegats, esperant que la mort es presentés a la nostra porta. Però no podia fer això, la tia Lou ens va dir el que fer, i això vaig fer.

Aeris i jo entrem a la nostra habitació, un petit quart amb una llitera i les parets repletes de dibuixos fets per la meva germana. Vaig treure una petita motxilla per a ficar les coses allí. Al principi volia portar-me tots els records que hi havia a la nostra casa, però no em cabien tots i la meva germana em va explicar que havíem d'agafar només el necessari. Vaig guardar una mica de roba, la flauta travessera de fusta de bedoll que em va fer Lou, el quadern de dibuix de Aeris, aquest que tant utilitzava per a retratar-nos, i el tercer llibre que ens va donar Lou. Comencem a cercar menjar entre els prestatges de la cuina sense èxit: tot estava en mal estat.
Iniciaríem el nostre viatge sense provisions.

Les hores passaven i Lou no tornava, em feien venir ganes d'aixecar-me i anar per ella.
Però no ho vaig fer.
Em vaig quedar allí quiet, esperant que arribés l'hora de partir.
Com ella em va dir que fes.

Ens asseiem en el sofà en silenci i em vaig quedar mirant l'anell que ens havia donat a cadascun. Eren dos anells de plata, el meu amb un robí al mig i el d’Aeris amb el que semblava ser una ametista. M'ho vaig llevar per a observar-ho millor, i em vaig adonar que tenia una cosa gravada en la part interior de l'anell Alea iacta est. Segons la meva germana significa “la sort està llançada”. Segurament Lou ens volia avisar que el dau ha estat llançat, només queda esperar el que ens ofereix el futur.

Unes hores després van començar a sortir els primers raigs de Sol. Havia arribat l'hora.

–Agafa la teva capa, Bastian. Hem de sortir ja. Robarem un cavall del senyor Kelevin. Calculo que dins de tres hores serem allí. –

Color mutatio, va pronunciar la meva germana, i al segon els seus llargs cabells blancs es van convertir en un llarg cabell castany. Va fer el mateix amb mi i el meu pèl es va posar del mateix color.

Sortim de la casa amb les capes posades i envoltem el poble per a no trobar-nos a ningú. En girar la cantonada de la plaça, vam veure un grup de gent reunida al voltant d’una mena de creu, de la qual estava penjada un cos carbonitzat. Vaig fer uns passos cap endavant per a veure millor l'escena, però Aeris em va frenar en sec agafant-me del braç.

–Espera, hem de ser cautelosos, anirem els dos. Mirarem què succeeix des d'un bon amagatall.–

Vaig assentir amb el cap i ens vàrem ocultar darrere d'uns esbarzers espinosos.

De seguida, una olor de màgia va inundar l'ambient. Les brases gairebé extinguides del foc, emanaven un fum gris que va començar a ajuntar-se fins a formar la silueta d'un home.

–Què és això?! – vaig dir bocabadat

–Shh, faràs que ens descobreixin! Aquest encanteri l'he llegit en els meus llibres. – va mirar el seu anell i va dir– Apparaître – El manual es va obrir i la meva germana va començar a fullejar les pàgines ràpidament. – Segons el llibre d'encanteris, només els mags tenebrosos amb molta experiència poden utilitzar-ho. –

–Mags tenebrosos, i això què és? –

La nostra conversa va ser interrompuda per l'home de fum, que va començar a parlar amb una veu greu.

–Senyors i senyores, amb vostès el cadàver de la traïdora de Cyra Lousey Black, la dona que ha estat protegint aquests dos bruixots repugnants durant tot aquest temps. A part de posar la vida de cadascun de vosaltres, habitants d’Ekayah, en perill, ha traït la confiança del nostre regne. Aquesta traïdora ha resguardat als fills de Khione, la reina de Targaryen, la poderosa bruixa de sang i del rei Drystan, l'ancestral bruixot de Lluna i rei de Monadh. Estic desitjant saber si serà primer el pèl-roig o aquesta peli-blanca en estar clavat en aquesta estaca. Però per a això, necessito la vostra ajuda, cerqueu en ells una marca en forma de “Z” en la seva espatlla o en el color del seu cabell i porteu-me'ls aquí. Frey s'encarregarà de castigar-los com cal, vull destrossar-los.

No podia ser veritat. Ella no podia estar morta. Em negava a creure-ho.

Vaig tractar de contenir les llàgrimes, però va ser impossible. Veure-la en aquella estaca em produïa una sensació indescriptible. Un buit va inundar tot el meu cos. Simplement, esgarrifós.

Em vaig girar a veure a Aeris. La seva mirada es va mantenir ferma en el cadàver. Mai va arribar a plorar, almenys no amb mi davant.

Després d'una estona en silenci, la meva germana va sortir del tràngol.

–Mens obliviscaris manifestum– va murmurar la meva germana embruixant a tots els habitants d’Ekayah perquè oblidessin els nostres rostres, tal com li va prometre a Lou– Bastian, hem d'anar-nos.–

–No, no la deixarem allí, està exposada com si fos un animal. No podem abandonar-la. Perfavor.–

–No podem fer-ho. Ens agafaran a nosaltres també i no podrem complir la promesa que li vam fer. – em va mirar amb atenció– Sobreviurem, entrenarem fins a convertir-nos en els millors bruixots de tots els regnes i ens unirem a l'Ordre, com ella ens va dir. Ja ho has sentit, ens estan cercant, Lou tenia raó. Morirem si ens quedem. – en dir això va agafar el meu braç i em va arrossegar lluny d'allí.

Ens allunyem d'allí i caminem pels afores d'aquell petit poble fins a arribar als estables de Kelevin, un home d'uns seixanta-cinc anys que criava als seus cavalls en aquell petit lloc.

–Està el senyor Kelevin vigilant.– vaig avisar

–No importa, tu segueix-me.–

Aeris va avançar amb confiança mentre s'amagava perquè l'amo no ens pogués veure.
Arribem a la porta de l'estable i em va fer un senyal de silenci. Ens acostem a un cavall negre, però en intentar pujar-me, el cavall va començar a renillar fent que el senyor Kelevin ens descobrís i vingués cap a nosaltres.

–Què feu? Cridaré a l'Ordre perquè us fiquin en el calabós, lladres! – va dir acostant-se a nosaltres i subjectant a la meva germana del braç perquè no escapéssim.

No podíem deixar que cridés a l'Ordre. Ens enxamparien. Em vaig acostar decidit i li vaig propinar un cop de puny, fent que deixés anar a la meva germana.

–Corre!–va dir la meva germana mentre pujava al cavall– Mens obliviscaris manifestum.– va dir assenyalant al senyor, que ara es trobava tocant-se la cara a causa del cop.

Ens pugem els dos al cavall, Aeris davant i jo darrere.
El cavall va començar a galopar fora de l'estable i ens endinsem en el bosc.

–Li has pegat a Kelevin– es va girar la meva germana sorpresa– mai t'havia vist en plena acció, ha estat al·lucinant.–

Em sentia fatal per haver fet això, però no hi havia una altra opció.
Una fletxa que va passar fregant-nos va interrompre els meus pensaments. L'Ordre. El vell els havia avisat. Merda!

–Baixeu del cavall i no us farem mal!– va cridar un d'ells.

Vaig notar com Aeris feia que el cavall fos més ràpid i em vaig subjectar la caputxa perquè no em poguessin veure la cara.

–Ens agafaran si no utilitzem la màgia.– va dir Aeris.

–Obriré el llibre d'encanteris– vaig buscar un encanteri de distracció ideal– Imaginarium murum.– vaig murmurar.

I de sobte un mur inexistent va aparèixer darrere de nosaltres fent que els lluitadors frenessin de cop els seus cavalls.

–Perfecte, el mur s'esvairà dins de mitja hora–vaig dir orgullós.

Després de dues hores de viatge, el cavall va frenar i es va negar a continuar cavalcant. La meva germana va baixar i va dir que faríem un descans, que esperaríem que el cavall mengés una mica per a poder prosseguir el viatge.

–Tu no tens gana? – vaig dir mirant a la meva germana que descansava asseguda en una roca. En mirar-la millor em vaig adonar que estava pàl·lida–Et trobes bé? No tens molt bon aspecte.–

–Crec que utilitzar l'encanteri amb tot el poble té efectes secundaris.– va dir queixant-se.

–Haurem de practicar bastant amb Azrael perquè aquest tipus d'encanteris no ens afectin físicament. Aniré a buscar una mica de menjar perquè et trobis millor– vaig dir donant-li l'esquena per a anar a la recerca d'aliment– no et moguis d'aquí, tu descansa.

Després d'una bona estona recol·lectant baies i fruits comestibles, vaig fer mitja volta en direcció a la meva germana. Un soroll va fer que em detingués en sec. Em vaig quedar immòbil i vaig girar lentament en direcció al so. Algú o alguna cosa s'acostava. Em vaig amagar entre els arbres i vaig veure com una ombra s'anava acostant i prenent forma. L'ésser es va acostar prou com per a adonar-me que era un cérvol. Em vaig relaxar i em vaig acostar a l'animal. El cérvol em va mirar fixament i li vaig acariciar el llom. La seva mirada reflectia la bondat que posseïen els animals del bosc.

Vaig recordar que de petit solia anar al bosc de Shelmore a distreure'm amb la naturalesa. Podia passar hores i hores intentant esbrinar les qualitats ocultes de tots els seus animals. Sempre he tingut la sensació que ells tenen una qualitat especial amb la qual no comptem els humans: l'habilitat de premonició. Estimava quan Aeris feia que cobressin vida en els seus llenços, sempre havia tingut un do per a l'art.

Disposat a seguir el meu camí, vaig sentir un gemec agut de l'animal. La sang va esquitxar el meu rostre. Una daga de plata es va incrustar en el coll del cérvol.

A mesura que la silueta s'aproximava, un ancià barbut es va obrir pas entre els arbres. El vell es va ajupir a l'altura de l’animal i va recollir la seva arma. Després es va posar de peu i em va mirar entretancant els ulls.

– Bastian de Lune, cert?