Van passar 18 hiverns, 18 primaveres, 18 estius i 18 tardors. El senescal Yogus Mohor, que per voluntat pròpia s’havia atorgat el títol de faraó egipci, restaurant així l’Egipte que el món feia prop de segle i mig que no contemplava, continuava amb el seu regnat del terror, expandint-se sense rivals arreu de les terres desèrtiques. Les tribus i estrangers que s’atrevien a rivalitzar-ho sofrien la fúria del “drac de foc”, així és com el poble coneixia la màgia que els alquimistes del rei, ara convertit en faraó, van aconseguir aprendre el seu ús.

Gràcies al control del comerç de tot l'Orient Mitjà, el regne d’Egipte havia sentit parlar sobre receptes asiàtiques per crear una màgia destructiva, però controlable, que era possible crear amb un material que comerciaven amb la zona coneguda com la terra del sud d'Amèrica, el salnitre, material que els alquimistes van aconseguir replicar dels asiàtics, creant una nova màgia mai vista a Egipte, la pólvora. Aquesta, ràpidament va demostrar ser útil per a les celebracions, com a foc artificial, però les ànsies de poder de Yogus eren prou grans per convertir la màgia en arma, un canyó, una arma de destrucció contra qui s’oposés al més gran governador.

Baix el règim autoritari, ningú tenia el valor per enfrontar-se al rei, però tothom estava d’acord que volien que acabés, ja que amb els anys la maldat del governador no havia cessat, i a més havia imposat unes quotes impossibles de pagar per a un poble “ric” a ulls dels estrangers que internament es moria de fam.

Dins aqueixa situació es va criar el nostre futur heroi, Kemet. Constantment tenia somnis relacionats amb aquell tràgic dia, observant des de lluny com una dona col·loca un llençol de llana enmig de l’aigua, sense saber qui són aquestes persones, per a ell, desconeguts. Els somnils ell turmentaven, fins i tot posant-se en els ulls de Yogus, veient el que ell veu, pensant el que ell pensa.

Per culpa de la fam que sofria la família adoptiva, Aya, es trobava molt dèbil i estava passant per una greu malaltia, de la qual els metges havien dit que no en sortiria, i Donkor es trobava diàriament al costat del seu llit. Mentre això passava, Kemet anava a la ciutat de l’altra banda del riu, als afores de la qual es trobava el palau reial. Encara que hagués crescut allunyat de la identitat del seu pare, era impossible no estar influenciat per ell, ja que el seu règim afectava tot el poble, per això el jove i altres homes insurgents es trobaven durant mesos organitzant un alçament per acabar amb el rei, el qual feia anys que, encara que dirigia tot el regne, no sortia del seu palau, fortificat de dalt a baix per soldats i alguns dracs de foc.

L’atac es trobava dirigit per un dels líders insurgents, en Shu, un soldat de palau que havia desertat feia mesos. Era prop d'un any més jove que Kemet, que es reunia amb els oponents del rei a la seva esquena. Darrerament, aquests dos s’havien trobat molt units, ja que en Shu s’acostava molt a Kemet, pareixia estar interessat en ell. Aquest atac seria en tres dies, i era just el dia del divuitè aniversari de Kemet, però ell no ho sabia, els seus pares adoptius li havien dit que va néixer alguns mesos més tard.

Durant els dos dies restants van armar-se, aconseguint arcs, fletxes i ganivets, tot llest per atacar de nit, quan la meitat dels guardes es trobaven enfora dels canyons, evitant així una massacre just en iniciar l’atac. En una de les anades al mercat de la ciutat, on feien contraban d’armes dins caixes de fruita, Kemet va ser cridat per un home molt major perquè s’hi acostés, i així ho va fer. L’home tenia l’esquena tan encorbada que es podia veure els genolls sense acotar el cap, amb un gep que pareixia un dromedari, i s’aguantava amb un bastó d'olivera que era més gran que ell, però va insistir a fer que el jove s’hi acostés. L’home li va dir que no sortiria bé, que ho havia de deixar fet tot i escapar del país, si es quedava i continuava tot sortiria fatal. Kemet, però, no va ni pensar dos segons abans d'ignorar-lo, dir-li que estava boig i tornar per on havia arribat.

• No et fies de l’home que et va salvar la vida quan eres nadó? - digué l’home en veu alta mentre Kemet se'n tornava

• Què has dit, vell senil? - li respongué maleducadament el jove, tornant a caminar en direcció cap a l’home - Tu no saps qui som jo, i menys m’hauràs salvat la vida.

• Ets igual que ell, de caràcter. - digué el vell, amollant una rialleta

• Igual a qui? I de què rius?- demanà Kemet

• Ho pots deduir tu mateix jovenet… Tanmateix, tu ho has dit, només som un vell senil amb deliris al cap - digué l’home mentre s’allunyava - I, per cert, molts d’anys per demà - va cridar estant ja enfora

Kemet es va girar ràpidament. Però si el meu aniversari no és demà. Va córrer en direcció al vell, però ja s’havia perdut entre la multitud de gent del mercat.

El jove, amb una gran intriga dins el cap i ràbia per no haver trobat el vell, va tornar un altre cop cap a la seva casa de l’altra banda del riu. Allà es va trobar amb la notícia que amb tanta por esperava: la seva “mare”, Aya, era morta. Amb el seu pare van plorar unes hores mentre esperaven que un carro vingués a cercar el cos inert. Kemet es trobava amb un gran sentiment de venjança en contra del rei per la fam i pobresa que ell havia generat, i ara, més que mai, volia participar en l’atac.

Quan els plors van acabar, Kemet va comentar-li a Donkor sobre la intriga que li havia generat els comentaris del vell del mercat. Quan el major va escoltar-ho, va voler obrir-se al seu fill, revelant la veritat, que ell i Aya no eren els seus pares. Aquesta revelació va xocar a Kemet, però no tant com pareixia, com si ja sospités alguna cosa.

• Doncs qui són els meus pares? - digué Kemet amb una mescladissa de sensacions en la seva mirada

• No ho sabem - respongué Donkor, amb una veu tremolosa - Vas arribar fins aquí mogut pel corrent del riu.

El jove va notar aquesta tremolor en la seva veu. Ell realment sap més del que diu. Ara ja entenia que els somnis recurrents que el turmentaven eren, realment, el seu passat. I, lligants tot el que sabia, es va adonar de la possibilitat de qui era el seu pare, encara que ell no ho volia acceptar.

Quan va arribar el vespre el somni va tornar a ocórrer, aquest pic, però, ell es trobava des del punt de vista del nadó que es trobava sent col·locat amb l’aigua, observant just després com la dona que ho feia sortia corrent i uns soldats la perseguien. En despertar es trobava suat i marejat, ara era conscient de la possible veritat del seu passat i li tocaria enfrontar-la.

En caure la llum de l’estrella rere les muntanyes iniciaria l’atac. Kemet i en Shu serien els primers a infiltrar-se amb unes armadures al palau, eliminar als soldats pròxims als canyons i donar el senyal perquè la resta iniciés l’atac, la qual seria llançar una fletxa de foc al cel. I així va ser, es van acostar al palau vestits com a guàrdies reals, però alguna cosa no els quadrava.

• Hi ha més soldats de guàrdia del que esperàvem. - digué Kemet intrigat - Alguna cosa no va bé.

• No és res. - li respongué en Shu - Simplement són les patrulles nocturnes. Però no podem continuar amb tanta gent. Ens infiltrarem primer a dins i després ja començarem a eliminar guàrdies.

Van entrar per una porta al costat del palau, la qual estava vigilada per dos guàrdies, però a l'anar vestit com ells no hi hagué problema per entrar. Seguiren endavant explorant, però a Kemet li resultava familiar, havia vist aquest lloc per dedins al seu somni. Van arribar a unes grans portes, en Shu digué que donaven a l’armeria, i que allà podrien aconseguir millors armes. La sorpresa la va tenir Kemet quan, en entrar, va veure’s enmig d’una gran sala obscura, la qual es va començar a il·luminar de gran manera, ja que les torxes de les parets es van encendre en un rere l’altre, fins a finalment encendre’s dos grans peveters, un a cada costat del gran tron d’or.

Assegut en ell una figura encaputxada amb una túnica negra, la qual es va aixecar lentament, en veure-ho Kemet va treure una daga que portava i la va llançar amb força des de la meitat de la sala cap a la figura. Aquesta volava fent girs directe cap al pit, però en impactar va rebotar amb el renou d’un impacte metàl·lic i va sortir disparada cap a un costat. En aquell moment les grans portes es van obrir i una vintena de soldats entraren, rodejant a en Shu i Kemet, aquest segon va desembeinar ràpidament l’espasa, el primer, però, es va quedar immòbil.

• Treu l’espasa! - li va cridar Kemet donant l’esquena al seu company.

En aquell moment va sentir com aquest tria una arma esmolada de la beina. D’acord, podem contra ells. Però el sentiment de confiança va durar poc quan va notar un dolor esgarrifós a l’espatlla dreta, i en girar-se va veure com la daga d'en Shu es trobava clava a la seva esquena.

• Traïdor… - va dir Kemet mentre deixava caure l’espasa a terra.

Aquest va agenollar-se pel dolor, i, amb els ulls mig tancats, va observar com la figura que estava dreta davant el tron es llevava la túnica i avançava cap ell. Era un home canós, més prop dels 60 que dels 40, i portava cuirassa de metall daurat al pit i a les extremitats. Aquest va quedar-se a uns metres de distància del ferit.

• Veig que ja has conegut a en Shu. - digué el rei Yogus mofant-se. - Com estàs, fill meu?

• Tu no ets el meu pare… - deia Kemet amb dificultats - No es possible.

• Així que no creus que sigui possible, eh. Tot això hauria pogut ser teu si la teva mare no s’hagués entremès en els meus plans. Ella ja va pagar pels seus pecats però. - va contestar el rei. - Seb, si ets tan amable, ensenya-li al nostre convidat a qui ja saps!

Kemet va veure com el vell del mercat sorgia de darrere una columna i s'acostava cap a un sarcòfag en una de les parets de la sala i l’obria. A dins, una figura momificada. El rei va tornar a mofar-se del seu fill, dient que si volia conèixer a la seva mare. En aquell moment va dir-li a Seb que s’acostés, i així ho va fer el vell geperut.

• Has estat una de les persones que més m’ha acompanyat durant el meu regnat, llastimosament també de les que més m’has traït. Vas ocultar a aquest jove de les meves mans i a més l’intentaves avisar que no vingués aquí. Jo no ho vull fer, però ets tu el que m’obliga - va dir Yogus a Seb

• No senyor, per favor, us he estat lleial, us ho vaig revelar tot, com us convindria tenir un segon fill, que aquest jove vendria aquí per intentar-ho. He dedicat tota la meva vida des que sou rei a aconsellar-vos! - respongué el vell desesperat

• No hi ha excuses que valguin. - va finalitzar abans de treure un artefacte que va disparar una petita bolla de ferro contra el crani del vell, matant-lo instantàniament, un canyó en miniatura.

Mentre el cos inert del vell queia a terra, Kemet va veure com en Shu disparava la fletxa que donava el senyal de l’atac. Als afores un centenar d’homes van començar a córrer cap a palau, però els soldats, que n’eren conscients, van disparar ràfegues dels canyons, matant a desenes d’aquests insurgents al moment. A dins la sala del tron Kemet es trobava aclaparat, el seu pare era el rei malvat, la seva mare era morta i momificada, els seus companys estaven sent massacrats. El rei, però, el va rematar quan va revelar que el seu nou hereu seria en Shu, el seu segon fill, per tant, el traïdor espia del rei era, a més, el seu germà.

Tanta informació i sentiments van ser impossibles de suportar i Kemet va esclatar a plorar, el rei en veure-ho va dir que no es preocupés, que tot acabaria aviat, això mentre carregava un altre cop l’arma de foc i s’acostava cap a ell. En ser a davant es trobaven en línia tant el rei i en Shu drets, i Kemet agenollat a terra, el primer apuntant al cap del ferit amb l’arma.

• Últimes paraules, fill meu? - va demanar el rei

• Obtindràs… Obtindràs el que et mereixes. - va contestar Kemet.

• Això no passarà. - va finalitzar Yogus abans de col·locar el dit en el gallet.

Just quan disparava, un sentiment d’esperança i adrenalina va avivar el fill del senescal d’Egipte, que va aixecar-se de cop donant un cop de cap a la mà del rei, i l’arma va alliberar un projectil que va impactar directe en el pit del segon fill, en Shu, que va caure enterra.

Tot va passar en un segon, Yogus no era conscient del que havia passat encara, això ho va aprofitar Kemet per, amb un ràpid moviment, recollir la daga que encara duia clavada a l’espatlla i la va incrustar a l’única zona descoberta del rei, la cara, en concret en tot l’ull dret.

Aquest va començar a cridar de dolor per tota la sala i a dir als guàrdies que intervinguessin, però aquests no li van fer cas. Cec, es va acostar al gran finestral de la sala, on va rebre una forta empesa per part del seu primogènit, va travessar els vidres i va caure uns quants pisos fins a estar enterra davant alguns dels soldats que encara disparaven als insurgents.

Els soldats van donar ordre de deixar de disparar i tant ells com diversos insurgents que havien sobreviscut van rodejar el cos del rei, el qual encara tenia els darrers alens. Aquests, però, van ser silenciats quan tant el poble, ara lliure, com els seus propis soldats van començar a apallissar i trepitjar el cos del ja, en aquell moment, mort rei d’Egipte.

Dins la sala del tron tots els soldats van veure com Kemet únicament arribava a dir que ara el poble a la fi s’ha alliberat de l’opressió d’un tirà abans de desplomar-se.

• Crideu un metge! Ràpid! - va dir un dels guàrdies.

Finalment, el poble era lliure, ara l’ànima del rei es trobava seient portada cap a les portes de l’inframon per una figura idíl·lica que tenia el cap d’un xacal. En arribar allà va veure com una mà era introduïda a través del seu pit i n’agafava el cor, dipositant-lo en el plat d’una balança. A l’altre plat s’hi trobava una jove, i observant-ho tot hi havia una figura asseguda en una gran cadira. Aquesta va dir-li que confessés tots els pecats que havia comès en vida, però Yogus va negar haver-ne realitzat. En aquell moment tots els presents van veure com la balança s’inclinava pel costat del cor, ja que aquest era més pesat que la justícia que representava la jove de l’altre plat.

En veure-ho, la figura asseguda va comunicar el veredicte, el resultat del judici d’Osiris, i aquesta era que Yogus era una persona impura, pecadora, i que com a conseqüència la seva ànima es passaria tota l’eternitat sofrint càstigs sense descans. L’ànima va veure com una nova figura de cap de cocodril es menjava el seu cor, agafant-lo per un braç, el portava cap a unes portes, que en obrir-se van revelar el que seria el futur de l’ànima del rei, un destí pitjor que la mateixa mort.