L’Amàlia va córrer riu amunt per la riba, amb tots els dolors que ningú podria imaginar, tant físics com de l'ànima, en el sentit contrari que seguia l’infant. Els primers rajos del que sempre brilla ja sorgien rere les muntanyes, però encara no hi havia suficient llum per a poder distingir el nadó dins l’aigua, ja que tampoc portava res que reflectís llum. En canvi, l’Amàlia no dugué tanta sort, ja que el vestit que portava d'ençà que va sortir de palau lluïa en algunes zones aliatges de ferro i or com a decoració, que van reflectir els rajos del sol.
Ella veia com els soldats se li acostaven ràpidament, dirigits pels reflexos del Sol, i ja no podia córrer més, es trobava destrossada i massa dèbil. En un moment de desesperació va pensar que si queia en mans de Yogus el seu destí seria pitjor que la mort, així que va decidir llevar-se amb molta rapidesa el vestit, el va esqueixar en dues trinxes i va emprar-les per fermar-se molt fort el turmell del peu dret amb una pedra gran i feixuga. Cada cop s’acostaven més els soldats, i es podia sentir com el rei, que anava al capdavant, cridava amb totes les seves forces que es detingués, però ella no li va fer cas, i amb llàgrimes en els ulls i les darreres forces que li quedaven va alçar la pedra i la va llançar cap al riu, que tenia una profunditat considerable. I ella la va seguir.
Quan la cavalleria es va trobar a la vora del riu tots contemplaven com sortien bombolles de l’aigua, fins que es van aturar. Yogus ho contemplava sense dir paraula, va fer mitja volta i es va dirigir a Seb, que anava el darrer de tots amb un cavall tan arrugat com ell.
- Tu i els soldats heu de trobar el nadó, o acabareu com ella. - va dir-li el rei al seu conseller, a més va xiuxiuejar-li alguna cosa a l’orella, que no va ser clar per a la resta dels soldats perquè Seb va assentir amb el cap.
Just després el rei va marxar de tornada cap al castell, i Seb va encomanar als soldats que registressin tots els camps i la ciutat per cercar el nadó. Però ell, que era un bon oracle i dels homes més intel·ligents del regne de la terra negra, ja sabia que havia de cercar riu avall. Va encomanar la tasca que el rei li havia xiuxiuejat a l’orella a dos soldats que es van quedar amb la mirada perduda, però van acceptar, i Seb va cavalcar riu avall a la recerca del nadó del rei i l’Amàlia.
El que sempre brilla ja il·luminava tot el paisatge, es podien veure totes les terres de conreu, els pobles i ciutats llunyanes, el riu tenia el reflex dels núvols i en les aigües es podien visualitzar tota mena d’éssers. Seb seguia amb el seu recorregut de feia hores, però va arribar a un punt d'inflexió, ja que el riu es bifurcava en dues ramificacions que seguien durant jets i rius (forma de mesura que empraven) cap al Mediterrani. Encara no hi havia hagut temps suficient perquè el nadó fos a mar oberta, però si s’equivocava de ramificació no hi hauria marxa enrere, el nadó acabaria enmig d’un oceà sense límits o enfonsat en la mar oberta. Va quedar meditant durant uns minuts fins que va aparèixer de sobte un jove barquer que li va demanar si volia ajuda per a travessar el riu de vora a vora, ja que aquesta era la seva feina. El vell va entendre això com un senyal diví, ja que no podia ser casualitat, i va acceptar l’oferta, pujant amb dificultats a la petita barca amb el cavall, el jove i ell mateix. En ser a l’altra banda del riu i haver baixat el cavall de la barca, Seb es va mirar dins la butxaca per a cercar monedes i pagar al barquer pel servei, però quan va aixecar el cap una altra vegada el barquer ja no es trobava a l’horitzó.
El vell va agrair als déus el que ell va denominar com a “miracle diví” i va continuar amb la seva ruta. Després de veure passar molts de ramats de vaques i ovelles que bevien del riu i demanà a molts de pastors i sembradors si havien vist passar alguna cosa semblant a un nadó pel riu fins que va trobar un pastor d’ovelles que va assenyalar un bolic blanc que anava pel corrent del riu uns 100 metres davant ells. Seb es va llançar a nadar per l’aigua, l’edat no pareixia afectar-lo, ja que es movia com un peix dins el riu. En poc temps, seguint el corrent, va aconseguir finalment rescatar el nadó, al que va poder veure millor en tornar a la vora del riu, on l’esperaven el pastor amb el cavall vell. El que havia tret del riu era una cosa xopa i pàl·lida, petitona, lleugera, gelada, estava clar que era acabat de néixer, i a més pareixia estar malalt per febre, el que era previsible després d’estar durant hores calat fins a les botes.
Seb va demanar-li al pastor de les ovelles el seu nom, i aquest li va respondre que li deien Donkor. El vell li va demanar si podia resguardar-los a ell i al nadó unes hores mentre el petit entrava en calor, i el pastor va acceptar sense dubtar. Després de resguardar el ramat d’ovelles, els va convidar a entrar a la seva casa, que era una petita extensió de l’estable de les ovelles on hi havia una dona jove fent net el sòl.
- Qui és aquest home, Donkor? - va demanar la dona intrigada
- Aya, aquest home porta un nadó que pateix de fred, l’hem d’ajudar - li respongué el seu home.
- Soc només un home vell que cerca calor per a un infant, si m’ajudeu us prometo pagar-vos en monedes d’or com a agraïment. Tampoc em vendria malament un poc d’aliment i un lloc on estar per a aquest vespre. - els digué Seb
- D’acord, col·loqueu al nadó a la vora de la foguera per encalentir aigua, ara duré més tapament. D’aliment ja que sou els nostres convidats matarem un anyell i el passarem pes foc. El llit ja és més difícil, això és molt humil. L’únic que li podem oferir és un llençol devora les ovelles. Al nadó el deixarem vora el foc perquè no passi fred de nit. - li respongué Aya
Us ho agraïm, tant jo com l’infant. -
Quan el Sol començava a amagar-se i mentre Aya estava amb el nadó a la vora del foc, Seb i Donkor van anar a passejar per la vora del riu. Donkor li demanava d’on eren ell i el nadó, Seb no li volia respondre a la pregunta. Donkor s’estava fartant de tants de misteris, així que va sospitar que el nen era robat, i va amenaçar el vell de delatar-ho al mateix rei.
- D’acord, us diré qui soc. El meu nom és Seb Lahsen i soc un oracle, místic, alquimista, metge, bruixot i conseller reial al palau del senescal d’Egipte, Yogus Mohor. Aquest nadó al qual la vostra senyora està guardant és el primogènit del rei, el qual indirectament ha assassinat la mare del nadó i ara està cercant a l’infant amb tot l’exèrcit d’Egipte. -
- D’acord… Ehem… No sé molt bé com respondre a això, si és mentida, és una de molt gran com per involucrar al rei, i si és veritat estant aquí vosaltres dos estàs posant en perill la meva dona, a mi, i a les meves ovelles. Si és cert, vull que us n’aneu immediatament, no em vull ficar en contra del rei, pels rumors que he sentit no accepta que els seus enemics tinguin alè. -
- Et puc assegurar amic meu que és tan veritable com a què el Sol sempre surt per l’est. -
- Llavors fugiu i no torneu per aquestes terres amb aquest nadó. -
- És difícil, ja que aquest nadó a partir d’ara viurà amb vosaltres en aquestes terres fèrtils i plenes de vida. -
- Què esteu dient? Esteu delirant vell senil. -
- Vaig tenir una visió fa poc i era que tot el que ha passat ens duria en aquest moment, i ara n’he tingut una altra, en què aquest nadó serà l’encarregat de fer que el rei pagui per totes les coses dolentes que ha fet a la seva vida, però això només ho pot fer si es cria lluny de palau i en el seu divuitè aniversari tornarà a palau per a complir el seu destí. -
- No sé si la meva dona estarà d’acord en criar aquest nadó, està molt disgustada amb el tema dels infants, ja que recentment un curandero ens ha dit que no podrem tenir fills mai, ja que ella és infèrtil. -
- Això és cosa dels déus, que han mogut el destí per a fer que una parella infèrtil pugui criar al nadó que està destinat a salvar Egipte de la tirania d’un rei al qual ja estic fart de servir per a únicament rebre menyspreu. -
A la matinada següent Donkor i Aya van parlar durant prop d’una hora sobre els seus convidats, l’home li va contar tot el que el vell li havia dit, i ella, després de molt pensar, va acceptar criar al nadó juntament amb el seu home.
Seb va partir amb el cavall de tornada cap a palau, on dirà que s’ha trobat al nadó a la vora del riu mort per hipotèrmia després de passar tot un dia dins l’aigua. Els va pagar pels serveis amb 12 monedes d’or i els va deixar l'infant perquè li posessin nom i el cuidessin.
Donkor i Aya van decidir posar-li el nom de Kemet al nadó i el criaran fins que arribi el seu divuitè aniversari, l’hora de tornar a palau per fer pagar al seu pare per totes les maldats que ha fet al llarg de la seva vida.
