Malvat és aquell qui fa a un altre el que no vol que li facin a ell. A aquell que busca enganyar els altres, sovint el mal que vol fer se li gira en contra. De la mateixa manera que els torts i les accions justes tornen, les bones obres ens condueixen al cel i les dolentes ens porten a la perdició i al patiment de turments; i així, tothom troba en l’altra vida el que obra en aquesta.

Per tant, hem de buscar i fer cas dels consells mentre som sans i vius. Us contaré una història, perquè en prengueu exemple, que tracta d’un rei que hi va haver a Egipte. No vull fer-vos esperar més.

El senescal o rei, digueu-li com vulgueu, era despietat com el dimoni, desagradable amb tothom que l’enrevoltava, avariciós amb tots els aspectes, malhumorat de dia i de nit, en resum, tot el dolent que et puguis imaginar dolent en una persona ell ho contenia i n’estava ben orgullós, això sí, la seva bellesa física era tan brillant que deixava a l’ombras a totes les característiques dolentes que tenia realment.

El seu nom era Yogus, fill d’Áric, el rei emèrit d’Egipte, de qui va heretar les característiques dolentes que destacaven en ell, i Astrit, la seva mare, de qui va heretar la bellesa física i l’empatia, però aqueixa va quedar amagada a sota de tota la maldat.

Gràcies al seu aspecte, cada setmana tenia relacions amb una dona diferent, amb qui es casava, tenia relacions i després mantenia com a serventes en el seu palau, el qual era el més gran de tota l’Àfrica Nord, fet de dalt a baix d’aliatges d’or obrats pels millors alquimistes de tot el món i perfumat amb les millors plantes de mirra d’Egipte. Comptava ja amb tantes serventes que ell no havia de fer res, simplement respirar i parpellejar, i tenia l'ajuda dels millors metges que feien que la seva dieta alimentària mantingués el seu cos esplèndid. Fumava les millors plantes de tabac, bevia els millors alcohols i beuratges nutritius, i tenia una vida completament envejable per a tot home arreu de les seves terres.

En un lapse de temps entre el descobriment de les Amèriques i abans de la Gran Guerra, com ja era costum, Yogus va tenir una de les seves setmanals relacions amb una de les dones d’Egipte, però aquest pic no va ser com de costum, ja que va deixar a la dona, el nom de la qual era Amàlia, embarassada. Això era una cosa impensable per al rei, ja que en les altres ocasions, ja que no és que passés poques vegades, ràpidament ho silenciava, ja podeu imaginar a què em refereixo. Però aquest pic no va ser així, el rei va acceptar el fill que es trobava en camí com a hereu de totes les seves possessions. I així va ser, Yogus va mantenir a Amàlia aïllada al palau durant els 8 mesos de l’embaràs perquè no li passes res, però més perillós era estar allà que no fora, ja que el rei la tractava com allò que era per ella, una simple incubadora pel que a ell l’interessava, el seu descendent.

El conseller espiritual de Yogus i la seva mà dreta, Seb, un home bastant més prop dels cent anys que dels vint, el qual era una espècie d'espiritista o bruixot que sempre es trobava al costat de Yogus i que va acompanyar a Amàlia tot el temps de l’embaràs va preveure que seria un fill únic que naixeria a la segona setmana del novè mes.

Els mesos es van fer llargs per a la pobra dona, fins a arribar al novè mes, quan ja notava que al nin li faltava poc per arribar, quadrava amb les previsions de Seb. Un dels vespres al palau, quan ja faltaven dues setmanes per al naixement del primogènit del rei, Amàlia es passejava pels passadissos de l’immens palau, fins que va arribar al capdavant de la porta de la sala del tron, on sentia una discussió entre dos subjectes. Va obrir una micona la porta amb silenci, per poder observar qui eren, la sala es trobava buida, era gegant, hi havia molt d’eco, a la fi va veure a dues persones caminant pel fons de la sala, eren Yogus i Seb, es trobaven xerrant del seu embaràs. Seb li recordava que faltava poc per al naixement, però la resposta va deixar a Amàlia amb una pell freda i pàl·lida com mai havia vist:

• - Ja ho sé, i per a la vida d’aquella dona també. -

• - Però senyor meu, és la mare del vostre primogènit, no sereu capaç de voler silenciar-la a ella també? -

• És una dona més, puc triar entre tantes que no podria estar amb totes en una vida, l’única raó per la qual no la vaig voler matar és perquè volia aprofitar el seu úter per a tenir un descendent, quan ja no em sigui d’utilitat enviaré enfonsar-la al riu, no vull que aqueixa dona inculqui res al meu fill, el criaré jo com jo vulgui i sense ningú pus. -

• Senyor meu, les meves previsions em xerren constantment, i suposava que faríeu això, no us ho recomano, us durà a conseqüències que no voldríeu imaginar. -

• Quines conseqüències et refereixes vell amb deliris? -

• A que totes les accions dolentes que has fet al llarg de la teva et tornaran multiplicades en la teva contra. -

• Això no passarà, deixa de dir beneitures. -

• Per a què tens un oracle si no li faràs cas? -

• Calla la teva boca arrugada o t’enviaré al fons del riu juntament amb aquella fulana. Ves-te’n de la meva vista. -

Seb es va dirigir reposant-se del seu bastó cap a la porta on es trobava Amàlia que havia escoltat tota la conversació, es trobava plorant en silenci, però no era tristesa, era por, por al seu suposat marit, amb qui es va casar per obligació més que res. En veure com s’acostava va fugir corrent com podia pels passadissos fins a sortir de palau, ella havia de sortir d’allà. Quan Seb va obrir la porta de la sala del tron i veure el rastre de llàgrimes que es troba en el sòl va avisar al rei. El rei va reforçar totes les entrades i sortides amb guàrdies, no podia sortir per la porta, hauria de fugir per una de les finestres del seu dormitori, va començar a preparar una corda improvisada amb llençols, però no hi havia temps, els guàrdies ja es trobaven intentant obrir la porta del dormitori a coses, la corda únicament feia la meitat de l'altura necessària, però era tot el que tenia, va intentar sortir i en arribar a la fi de la corda es va desplomar per avall, caient d’esquenes damunt l’arena forta del desert que enrevoltava tot el palau. Era el primer pic en mesos que sortia del palau, però no era amb les millors condicions, l’impacte va xapar-li l’esquena i un dels braços, li costava caminar, però igualment va fugir cap a la ciutat com podia. Quan el rei i els guàrdies finalment van rompre la porta van veure la corda a la finestra i ja van saber que es dirigia cap a la ciutat, Yogus, amb una ira com mai vista va enviar a tot el seu exèrcit personal a cercar-la.

Amàlia va arribar a la ciutat, entre el palau, que es trobava als afores, i la ciutat hi havia uns pocs kilòmetres, però per a ella es van fer eterns. Era de matinada, encara feia una fosca i tothom es trobava en el seu llit, en poder seure’s un moment en una banca enmig del carrer va notar una humitat que li baixava per les cuixes, havia romput aigües. El naixement s’havia avançat al que havia dit el bruixot vell, ella va haver d’entrar fent gemecs en una de les primeres cases que va veure que la porta es trobava oberta, en ser a dins es va tombar en una de les cadires a intentar superar els dolors, però cada pic augmentaven. Per les escales va baixar un home amb una arma i un fanal preparat per a eliminar al lladre que havia irromput en la seva casa, però va veure com era la pobra dona que no podia amb si mateixa. Ràpidament, es van reconèixer els dos, ell era un dels tants metges del rei, s’havien vist qualque vegada de pas per palau, però ara la vida d’Amàlia i el seu fill dependrien de les accions d’aquell l’home. El metge, sense qüestionar-se les conseqüències que el rei pogués tenir amb ell per haver-la ajudat, va assistir-la durant les dues hores que va durar aquell sofriment, dues hores de crits muts i gemecs a la fi el nen havia sortit.

La felicitat d’Amàlia no va durar molt, però, ja que es van començar a sentir renous a fora de la casa, el metge va treure el cap per la finestra i ràpidament va començar a Amàlia a vestir-se, ja que va veure com els soldats del rei estaven fent batudes casa per casa cercant-la. Amàlia, dèbil i amb el pobre infant en braços enrevoltat amb un llençol de llana va sortir corrent per la porta del darrere de la casa cap al camp.

Just després un grup de soldats van irrompre a la casa del metge i el van trobar intentant fer net la brutícia que es va fer durant el part. En veure-ho van agafar-lo i van avisar a Yogus, que en pocs minuts va arribar cavalcant a la casa. Va interrogar al metge amenaçant de matar a la seva esposa i fills, els quals els dolats van dur arrossegant i van mantenir allà amb la punta de l’espasa en els seus colls ell va cedir i va dir-li que l’havia ajudat, que el seu fill era nat i que havien fugit cap als camps, en direcció al riu. Yogus va ser comprensible, a la seva manera.

• Amolleu a la dona i als seus fills. - va indicar als soldats

• Moltes gràcies, rei meu, us juro que no tornaré a fer res en contra vost… -

L’espasa de Yogus va travessar el pit de l’home, el qual es va desplomar en el sòl en un bany de sang. El rei va enviar als soldats partir rere Amàlia i el primogènit i va marxar, deixant rere a una família plorant el cos del recent mort.

Mentre això passava Amàlia va arribar al riu, begué aigua, ja que es trobava molt dèbil, tan dèbil que delirava, tant pel cansament per la ràbia cap al rei, va agafar a l’infant i el va enfonsar amb les dues mans en l’aigua del riu, ella sabia que si deixava que l’infant es criés amb el rei seria tan despietat com ell, i això no ho podia permetre. La dona l’estava ofegant, així com el rei volia fer amb ella, però va recuperar el seny i va treure’l de l’aigua a temps. La dona es va posar a plorar a la vora del riu amb el nen en braços, fins que al lluny va veure a soldats amb torxes damunt cavalls que es dirigien cap allà, eren els soldats del rei. No va saber que fer, però tenia clara una cosa, no podia deixar caure al nen en mans del rei, així que el va tapar amb el llençol de llana i el va col·locar en el corrent del riu, que se'n va endur al nen fora de les urpes de Yogus, a la deriva, amb un destí incert.