Amor.



Perdona’m. Sé que no ho faràs, però almenys, intenta oblidar-me.



Busques explicacions, deixaré de parlar-te perquè sé que després de dos intents, deixaràs d’insistir. Potser et semblarà que

m’és molt fàcil. Realment és molt més fàcil del que pensava, però això no lleva els plors quan per algun motiu la vida et porta

fins al meu pensament, les vesprades on me'n penediré del que he fet i les matinades en les quals desitjaria despertar-me

amb els auriculars posats d’haver parlat amb tu.



Me’n vaig, això ja ho saps, he de començar una nova vida. Vull reiniciar-me per oblidar tots els traumes i totes les experiències

que he tingut fins ara. T’incloc a tu.



La vida és molt llarga, i si no puc tenir-te aquí, no dubtis que ho faré al cel. Si Déu ens veu li direm que ens enviï a l’infern,

però junts. Hi ha cops que sento que la lluna em recrimina per deixar-te, potser és el reflex de la teva mirada quan la mires de

nit, pensant en mi. Diuen que l’amor, juntament amb l’odi, és el sentiment més fort. Per això és el que més uneix, però també

el que més separa. Saps que mataria per dur-te amb mi, però, com diu Saint-Exupéry, quan estimes una flor, no l’arranques,

la cuides i la regues. Això és el que passa amb tu.



Si a tres-cents quilòmetres ja ens enfadàvem, ens ratllàvem i desconfiàvem, imagina a mil tres-cents. Pot ser si el destí fora més

simpàtic ens hagués apropat. No puc fer-te tant de mal com el que et faria si continuéssim separadament junts. No tinc dubtes,

nena, no és que no siguis tu sinó jo, ni merdes d’aquestes, és que sí que ets tu, ho faig per tu, per la part del meu cor que

et pertany, que sempre et pertanyerà, demà, en dues setmanes o en tres anys. Esborraré els teus records per no tenir pes a la

nova motxilla, però, igual que tocar el piano, el dia que et torni a veure, recordaré. Els sentiments floriran i et seguiré estimant,

desitjant i contemplant com l’única persona que necessito amb mi.



Sé que em diràs que no, que no t’importa el dolor, que t’importo jo i que no deixem de parlar, però, com he dit abans, el favor

és mutu. Demà cremaré els meus diaris, demà cremaré el meu passat, seré nou, seré lliure, de l'assetjament, de la bogeria,

de tothom que s’ha aprofitat de mi, i de tothom de qui m’he aprofitat. Tinc una altra oportunitat, i penso aprofitar-la, tu hauries

de fer el mateix.



Espero que et vagi bé a periodisme, tens potencial, tens la meva fe. Tens el meu cor. Encara que t’ho sembli,el món no

s’acaba si no estic jo, adapta’t i evoluciona, com els nostres ancestres han fet durant segles.



Com deia l’A. Romier: “No esperes tindre-ho tot per a gaudir de la vida, ja tens la vida per a gaudir de tot”.



M’alegra haver-te conegut i sé que en una altra vida podrem estar junts.



Sempre teu.



Ren.



El plat de sopa va tremolar lleugerament després de sentir l’esclat. La mare va aixecar-se veloçment i va pujar al terrat. Vaig sentir un crit uns instants més tard. -Ren! Puja!- Vaig aixecar-me de la taula lentament mentre engegava el telèfon i una notificació roja ocupava tota la pantalla. “Emergència nuclear”. Ràpidament, vaig pujar les escales fins al terrat. Vaig sortir al terrat i vaig contemplar una escena al·lucinant.



El cel era d’un blau marí grisós com l’oceà contaminat. La lluna s’entreveia pel fum. Un xampinyó de la grandària d’un gratacel es veia al fons de tot, a la metròpoli, a Londres. L’interior del fong de fum resplendia amb flames grogues i roges com els ulls del diable. Tota la població, els veïns i gent del carrer estava als terrats o als punts alts més propers fent fotos o simplement observant el devastador espectacle nocturn. La meva mare es va posar a plorar. La vaig abraçar mentre el meu cap intentava processar-ho tot. Primer ella, després això. Vaig entrar a casa altre cop i vaig acompanyar la mare al llit. Vaig tornar al menjador i em vaig asseure a la taula. -Xof! -El plat de sopa va bolcar-se als meus texans. -Merda! - Vaig voler cridar. Però de la meva boca va sortir un lleu gemec de dolor. Les cascades del Niàgara van caure dels meus ulls. Vaig fregar el terra, em vaig despullar i em vaig gitar. Les sirenes inundaven la nit. Em vaig ficar música, i després que sonésNever Be the Same, de la Camila Cabello, em vaig fondre en un son inquiet.



Al matí, em va despertar un periodista que comentava les 150.000 morts i 300.000 desaparicions de l'atac Rus a la capital anglesa. Al tercer dia, van baixar amb avions. Eren de l’exèrcit, i a tots els joves entre divuit i trenta anys, se'ns van endur. Ens van portar fins a un edifici, als afores de Glasgow. Allí, no havien arribat els efectes de l’explosió. Vaig coincidir amb alguns veïns i coneguts de la ciutat i launi, però ningú estava per a parlar, i tampoc ens deixaven. El primer que ens van dir va ser que ens dutxéssim. Era una filera enllosada amb unes quaranta mànegues curtes i mateix nombre d’aixetes rovellades. No hi havia cap mena de separació. Ens van donar a cadascú un sobre de sabó i una tovallola. En sortir, passàvem a una sala on seiem i ens rapaven el cabell. Tenia ganes d’escoltar Oques Grasses, però no ens deixaven dur res més que una ampolla d’aigua. Ens van donar un vestit militar. Em queda molt mal. El verd no és un color que em senti massa bé, que diguem. En fi, després d'una setmana d’entrenaments on sols vaig aprendre a disparar amb armes de foc, a obeir ordres i a tragar menjar fastigós, va tocar enviar-nos al front. I aquí estic, escrivint això mentre anem cap a Petsamo, des d’on ens donaran ordres per a les incursions que realitzarem a partir d’ara. L’últim desig que escriuré, és que ella sigui viva.





Segueixo viva. Estic estesa al terra de la via, ho sé perquè veig el cel fosc i noto la grava a la meva esquena. Intento moure la mà, però no sé on és. Després d’alguns intents, la trobo. Interno dos dits a la butxaca esquerra de la jaqueta i agafo dèbilment la carta. Aixeco l’altre braç i espedaço el sobre.



Mentre la llegeixo, les gotes salades de la pluja llagrimosa que esclata dels meus ulls m’acaronen les galtes delicadament. Deixo el paper sobre el meu pit, abraçant-lo amb força i tancant el puny a sobre d’ell, arrugant-lo. Una dona gran s’apropa i em pregunta si estic bé. Penso en la meva mare, el meu pare i la meva germana. Tots ells eren a Londres. Em trenco, m’espedaço, però segueixo tenint un fil d’esperança. “Potser no els ha passat res” -Penso.



Ja fa dos mesos de l’atac. Em vaig amagar de l’exèrcit quan van venir a buscar-me. La meva família, efectivament, va ser morta. Es van publicar els seus noms a la llista de defuncions de la guerra. La mare, la tieta i la Núria van morir soterrades sota l’edifici en derruir-se. El meu pare va tardar més a sortir. Ell es trobava treballant quan va caure el projectil. La radiació el va fer emmalaltir i va ser evacuat a un centre mèdic de víctimes radioactives a Bristol. Finalment, dues setmanes més tard, va morir. Crec que d’alguna forma estic evitant el dol i que algun dia d’aquests explotaré, però no hi ha temps per a lamentar-se. No puc. Un instint primitiu de supervivència m’inunda i bloqueja tota empatia i sentiment. Jo estic en la llista de desapareguts. He estat vivint en una granja als afores de Luton, un poblet proper a la capital. Durant aquest temps em dirigeixo al poble a comprar menjar als supermercats, els quals estan pràcticament buits. La gent no surt al carrer, i sembla com la pandèmia del dos mil vint-i-u. L’últim desig que tindré, és que ell sigui viu.



...

Quin sentit té la vida si s’acaba? Potser cap, pot ser molts, pot ser pocs, pot ser si no s’acabés no tindria sentit. Tothom passa per moments difícils. Tothom té ganes de morir-se en algun moment donat del seu recorregut vital, però gràcies a déu, la majoria no ho fem. La vida fa moltes voltes, un dia pots plorar fins a quedar-te sec i un altre pots riure i ballar baix del sol fins a mudar la pell. És curiós, veritat? Un dia pots enamorar-te d’algú i sofrir mal d’amors i un altre potser estàs disparant a altres joves com tu, posant fi a altres vides, desestructurant famílies, creant traumes, sent el malson dels soldats russos, Ren, el fosc. Ningú s'ho passa bé matant, però en les guerres, tothom sofreix. Uns menys, altres més. Per què fer mal? Som tots els humans intrínsecament dolents? Tan utòpic i llunyà queda un món on visquem en pau tots, on ens estimem i respectem a parts iguals? No ho sé. Però com deia, un dia som herois de guerra, un altre et trobes en quaranta anys fent de pare de dos criaturetes precioses, i amb algú amb qui comparteixes el teu dia a dia, i aleshores, sols aleshores penses:“Què collons he fet amb la meva vida?”Sents que et deixes alguna cosa, encara que se suposa que ets feliç. I és en aquell moment quan recordes aquella noia, de cabells arrissats, aquella de la qual et vas enamorar i que sols vas tenir una nit màgica amb ella i no la vas tornar a veure mai més, aquelles amistats perdudes pel temps, aquelles aventures que van passar, la nostàlgia grisa i vetusta que t’acarona les canes, mentre reflexiones al teu estudi, segut, recordant vells temps, mentre a fora, la pluja cau, lleugera com les fulles d’un ancià roure, com l’arena de platja voleiant amb el vent hivernal, mentre penso en ella. Quins records. Pot ser en una altra vida ens tornarem a trobar. I aleshores, veus un escrit al teu quadern, una cal·ligrafia ràpida que alguna nit amb la inspiració i l'insomni vas redactar, a les fosques:"El dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor". Som pous enverinats, som finestrals a l’amargura, som el pas del temps. Som el que tant odiem, però també el que tant estimem, som les dues cares de la moneda quan es troben. Qui ens diu que tornarem a respirar com ho fèiem en la infància? Qui ens diu que els alzinars es veuran tan màgics com quan els pares ens duien als muscles? Ningú. La vida és una tassa de cafè amb sal. És un rellotge trencat. Com deia l'A.Romier:

​“La vida és un record del qual t’acabes oblidant”.