“Time can’t heal harm”



Així acabava “L’Esclat” del magnífic A. Romier. Jo era al meu llit. Induïda a una catarsi muda i constant. Feia vint-i-nou dies que havíem arribat a Londres. Era dijous, dijous sis de gener de dos-mil vint-i-vuit.



Vaig tancar el llibre, i em vaig posar a mirar el sostre pensant amb tot el que encara el meu cap estava processant. “L’Esclat”, tracta d’una família separada per la segona guerra mundial. Un pare i set fills. Conta com el pare i els germans grans van haver d’abandonar a la resta, i una sèrie de terrorífiques i inhumanes, però malauradament versemblants històries. Cada part de les nou que té el llibre conta el mateix fragment de temps, però explicada per un personatge diferent. No us recomano llegir-lo. Voleu un spoiler? Tothom mor. Realment no és cap spoiler, ja que tota persona humana mor. Hi ha cops que reflexiono sobre dues cèlebres qüestions filosòfiques: Quin sentit té la vida si s’acaba? M’ho pregunto molts cops, penso que, si poguéssim viure infinitament, ens donaria temps d’evolucionar fins un punt d’inflexió on tothom viuria en pau, respectant tothom, i posant-se d’acord per a crear coses magnífiques. No hi hauria guerres, perquè tots entendríem que no són necessàries. Is death the cure for all our ills? Amb aquesta tinc més dubtes. Segons l’oració a Gertrudis, el mal rebut en néixer no es cura, segons jo, hi ha altres mals que tampoc es curen, i segons A. Romier, el temps tampoc cura res. Serà que l’única cura plausible és aquesta? Serà que estar vius no és un regal sinó una tortura merescuda? Què hem fet en l’altra vida per haver d’estar aquí?



De petita, mirava pel·lícules d’acció i guerres fantàstiques o pot ser no tan fantàstiques, on moria molta gent, es passava fam i el terror inundava els cors de soldats i ciutadans. Mai vaig arribar a pensar que em podria ocórrer a mi, igual que mai vaig arribar a pensar que un noi em pogués arribar a fer tant de mal. Pensava que la gent eren uns dramàtics i que aquestes coses sols passaven al cinema. Sí, tinc por a la mort. Recito l’oració en veu baixa per a tots els morts que està deixant la guerra, que segons l’OMS, són més de disset milions de morts i dos milions de desapareguts a tot el món. Hi ha alarma nuclear des de fa set mesos, tinc insomni i no puc tancar els ulls sense imaginar com morim tots. La carta em mira des de l’interior de l’armari tancat. No l’he obert encara. I ja fa quasi un mes que la vaig trobar. No em sento culpable. Si et donen una bomba i et diuen “si prems aquest botó explotarà i moriràs”. Tu, no ho faràs. Doncs jo no penso fer-la explotar, ja tinc suficients problemes.



Surto de l’habitació, i vaig pel llarg passadís de rajoles atestades de motius vegetals i colors pàl·lids. Entro al menjador, on la tieta Rose conversa amb la mare mentre el Paul serveix el té. El menjador és immens, i encara no estic acostumada als sofàs amb capitells daurats plens de floritures i a les parets, amb murals gegants representant escenaris mitològics. Les cortines pàl·lides deixen entrar una llum intensa pels finestrals. Saludo i faig dos petons a la mare i a la tieta, i passejo cap a la llum. Em pregunten que si he dormit bé i els dic que sí. Observo la capital anglesa bullint amb efervescència, com si viure un dia més fora un motiu d’alegria. Estem en una luxosa penthouse a dos-cents cinc metres del sòl metropolità. Curiosament, aquest finestral no em sembla tant alt. Torno amb la mare i la tieta i m’assec amb elles, al sofà de caoba. Després d’uns segons, deixen de parlar sobre les millors infusions que han provat mai i em miren. “Perquè no surts?”- em va preguntar la tieta. No vaig contestar-li. Em vaig limitar a mirar-la fixament i somriure. Ella va continuar. “Pren dos-centes lliures i compra’t roba. Aquest és el teu regal de reis” “I no tornis fins tard.”- Aquestes van ser les seves paraules. Entenc el seu punt de vista, perquè no surto sola des que vaig arribar a Londres, per contra, la Núria ha trobat gent de la seva edat, amb qui passar les tardes. La tieta va obrir una cartera de cuir color lavanda i va extraure d’ella les dos-centes lliures, en quatre bitllets rosats de cinquanta. Em va allargar la mà, i jo les hi vaig agafar. M’acomiado de les dues, i em dirigeixo a l’habitació, a buscar una jaqueta. Obro l’armari i trec la blanca acolxada.



A Londres al gener fa fred. Estem a quatre graus celsius, però al menys no plou. Fa uns dies estava plovent, i no vam sortir de casa en tres dies per no mullar-nos. Trepitjo l’asfalt amb les Guess Eveda que em va regalar la tieta Rose per Nadal. Hi ha molta gent al carrer, com sol passar a les grans ciutats, però a diferència de a Barcelona, aquí em sento sola. Tothom semblen fantasmes, atrapats en una rutina ofegadora, que no els permet respirar, ni pensar fora dels murs de la convencionalitat. Sembla com si aquesta gent no s’adonés que està vivint la tercera guerra mundial. Com si la seva màxima aspiració i felicitat residira en seguir treballant i no canviar, ignorant així la cruel realitat. Em dirigeixo cap a l’entrada de metro més propera. Baixo, trec el tiquet i el passo per les portes. S’obren. Baixo més escales i arribo. Just acabava d’arribar un. Entro i em connecto els auriculars al telèfon. L’underground es posa en marxa. Sona Lokura. Tarda vint-i-nou minuts. Surto. Pujo. Passo. Pujo. Surto. Em trobo als afores de la Metròpoli anglesa. Començo a caminar cap a un turó proper, i arribo a la seva falda. Hi ha un parell de banquets, on m’assec, a veure la ciutat, des de fora de la bombolla.



Em canso de mirar el paisatge, trec el mòbil de la butxaca dreta de la jaqueta i l’engego. Les notícies de la guerra em bombardegen, però amb els problemes que tinc, només em falta llegir-les. A aquesta hora, hi ha un discurs al parlament del Regne Unit, on el rei Carles III d’Anglaterra intenta calmar a la ciutadania espantada explicant perquè no s’utilitzaran armes nuclears en aquesta guerra, i enviant la sol·licitud de firmar un tracte per a la calma de la ciutadania al president rus. Mentrestant, a la Casa Blanca, el president Donald Trump té una reunió diplomàtica amb el rei d’Aràbia Saudita, Mohamed Salman i Naftali Bennet, primer ministre d’Israel, després de la substitució de Benjamin Netanyahu a causa de provocar la masacre de Palestina.



Apago la pantalla, tanco els ulls, i recordo les promeses buides de petons, carícies i escalfor que aquell noi em va fer. Tan covard era? Semblava algú que no temia a res en el món. Semblava un temerari. M’agradava. Tenia l’espurna que feia falta per encendre’m. Somric. Estar viva és un miracle, i estic desaprofitant el temps. Em guardo el telèfon a la butxaca esquerra de la jaqueta i aleshores, trec la carta. Sabia que era allà o ho he fet sense voler? Observo el sobre blanc, on consta la direcció de la meva casa a Barcelona. Quins records. El Pau, el Biel, la Júlia, la Cloe. el Joan. Maleït sigui, sigui on sigui. Tot aquest malson va començar amb l’oració del dimoni. No ho puc evitar i la recito amb els ulls tancats, alçant el cap cap a dalt, dirigint-li la mirada a ell, assegut en un vàter al cel, llegint Persèpolis amb emoció com si fora la primera vegada.



El dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor.



Obro els ulls, i trobo la carta a la meva falda, i recordo que duc dos-centes lliures esterlines. És una senyal? Giro la carta, i les meves pors es fan realitat.



109, St. Saviours Road, Birmingham, Saltley, West Midlands B8 1HN, UK.



M’aixeco, guardo la carta a la butxaca i surto corrents. És gairebé dos quarts de set. El meu cap comença a processar el que estic a punt de fer. Esgotada, arribo a l’estació, i amb l’Underground, vaig fins a l’estació de London Fields. Als meus auriculars explota Maria, de Blondie. Estic feliç? Crec que si. Segons Plató, la felicitat es basa en l’equilibri, però aquest paio ja porta vint-i-cinc segles mort, així que si, estic feliç. Però no sé el que estic fent. Reviso la ruta que el Google Maps m’ha fet per arribar fins a Birmingham. I aleshores, arriba l’Overground, que en deu minuts, em deixa a Liverpool Street, des d’on he d’anar caminant fins la parada del Metropolitan, el qual em deixa a la Euston Square, on agafo el tren finalment i on em puc relaxar fins arribar a Birmingham.



Pel camí penso que faré, i perquè ho faig. El perquè: necessito una resposta. Els últims tres anys he estat donant-li tantes voltes al perquè em va deixar de parlar així i que li va passar que em vaig passar de rosca. No volia admetre com m'afectava aquest problema, però ara ho faig, perquè tinc la solució. Finalment, podré tenir la consciència tranquil·la. Haurà canviat en aquests anys? Serà més alt? Aleshores m’abat un pensament: I si s’ha canviat de casa des que em va enviar la carta? Perquè vaig cap a ell si pot ser a la carta es troba la resposta? Què és el que m’impedeix obrir-la? Cavil·lant aquestes preguntes, el tren arriba a la meva parada.



Baixo a la Birmingham New Street, camino cap a la St. Saviours Road, ubicada a Saltley, una zona del centre de Birmingham. Camino mentre comença a ploure. Maleeixo el clima i cada passa que faig cap al destí m’augmenten les pors. Soc tonta. Hauria d’haver llegit la carta. Intento treure-la de la meva butxaca, però hi ha alguna cosa dins del meu cap que m’ho prohibeix. Tardo mitja hora en arribar a Saltley. Finalment, arribo al carrer. 88, 90, 92, 98, 100, 102, 108. Em giro. És l’altre costat del carrer. És una casa de totxos amb una finestra victoriana a la part dreta del pis inferior. La casa sembla buida. Si que hi deu viure gent, però ara mateix no són a la casa. Hi ha una bicicleta contra la façana de la casa. Truco al timbre. No hi ha resposta. Amb una brisa de valentia, salto la paret i em colo. Dono la volta a tota la casa i miro per totes les finestres; una cuina enrajolada, un menjador amb un sofà i una TV, i finalment, una finestra oberta al pis de dalt. Em rendeixo. Em dirigeixo cap a la sortida de la casa, mentre segueix plovent, i la nit mostra la seva capa a la ciutat, i de sobte, escolto un so de claus obrint la porta d’entrada. Corro per a sortir, però col·lisiono contra una paret sòlida, contra alguna cosa, contra algú.



Ell.



Fa hores que el sol s’ha amagat quan torno a casa. El meu cap està reconstruint-se a poc a poc, mentre les últimes llàgrimes recorren les meves galtes. Miro la lluna, com surt tímida per darrere de les muntanyes. Falten dues parades per arribar, quan màgicament, al cel, un estel fugaç comença a caure. Ràpidament, demano el meu desig i tanco els ulls. Crec que es farà realitat. Ara ja puc ser feliç. Obro els ulls. L’estel fugaç va molt lent. I és molt gran. La gent del meu vagó comença a cridar, mentre l’explosiu atòmic cau com qui llença un terró de sucre al cafè. I té els mateixos efectes. El tren para, just quan la terra tremola i la meva visió s’apaga.