Encara recordo aquella tarda, al tornar a casa del volei, no sé perquè, però em va venir al cap l’oració i com no hi havia ningú al carrer, doncs em va donar per recitar-la en veu baixa. Realment no tenia la més mínima idea de com em podia recordar de tota l’oració sencera. Dues setmanes més tard, el Joan va morir per mort sobtada. Ningú es va poder acomiadar d’ell. Va morir mentre llegia Persèpolis, de la Marjane Satrapi al bany. La família va sentir un cop, però no en van fer cas. Minuts després, el pare va tocar a la porta preguntant que què feia. Era un addicte als còmics autobiogràfics, i més encara si hi havia drama i guerres pel mig.



A classe, tot era com un funeral continu durant la setmana sencera. Els professors van abaixar vuit decibels el volum de les classes, i vuit decibels més de moral. Va venir un grup de psicòlegs i metges a fer-nos una xerrada durant tot un dia. El meu cap mai va tornar a funcionar igual que abans. Encara recordava l’oració, per algun estrany cas, i aleshores va ser el segon cop que la vaig recitar, aquesta vegada a la meva habitació, entre mitjes veus abans d’anar a dormir.



Sempre he pensat que sóc millor que els altres. Hi ha cops que crec que tothom ho pensa en el fons del seu còrtex, però que ningú ho diu, per por a ser martiritzats o perquè ningú no els clavi l’etiqueta de bojos, creguts o psicòpates. Perquè psicòpates? No ho sé, és el que primer m’ha vingut al cap. Tornant al tema, aquell estiu havia conegut un noi que m’havia agradat i havíem seguit en contacte. La contra era que ell vivia a València i jo a Barcelona, però l’amor no entén de fronteres, veritat? Vam seguir parlant durant molt de temps, però no vam quedar mai i al final se'n va anar al Regne Unit a cursar estudis universitaris i ja no vam parlar més. L’últim missatge que resta al xat el vaig enviar jo l’u de gener del dos mil vint-i-set, desitjant-li un feliç any nou, missatge que òbviament va ignorar i mai va llegir. Em preguntava si li hauria passat alguna cosa, però va pujar una story a l’Instagram amb una noia rossa i em vaig adonar que definitivament l’havia perdut. Sorprenentment vaig passar pàgina molt ràpidament. Vaig estar dos dies mirant pel·lícules tristes, però de seguida vaig tornar a la rutina, que em feia flotar com si em fes la morta al mar.



Al dos mil vint-i-set, jo estava cursant segon de batxillerat humanístic i la carrera per la qual em decantaria anava a ser periodisme. Vaig acabar batxillerat, vaig aconseguir la nota suficient a selectivitat i em vaig matricular a la universitat de Barcelona.



Portava dues setmanes anant a la uni, havia fet nous amics i hi havia un parell de nois que em cridaven l’atenció per primer cop des de feia tres anys, quan aquell matí de setembre, va irrompre a l’aula un home de mitjana edat, vestit com un militar, amb un posat militar, i, amb passes rectes i angulars com un militar, es va apropar a la professora que ens donava classe aquella hora, li va entregar una carta i li va dir unes paraules en veu baixa. El primer que em va venir al cap va ser: simulacre? A l’institut, un cop a l’any més o menys es feia el simulacre, s’instal·lava un sistema de generadors de fum d’aquells que fan olor a xiclet de maduixa del que trobem a les fires dels pobles i aleshores devíem abandonar les aules i sortir al pati. Fins i tot un any van cridar els bombers de veritat. Hi ha cops que em fa pena. Pobres bombers, els van molestar per un simple simulacre. El cas és que no ho van tornar a fer. I el cas és que la professora va anunciar en veu alta que en acabar aquella hora ens n’aniríem a casa i se suspendrien les classes per alerta de conflicte armat.



El primer que vaig fer al sortir de la uni va ser telefonar la Núria. La Núria cursava primer de batxillerat. Em va dir que a l’institut els havien dit el mateix, però en el seu cas havia estat el director a través dels megàfons a l’hora del pati. Vaig tornar a casa amb el bus. Baixo de la parada, vint-i-nou passes i toco el timbre. Sempre el toco. Encara que sàpiga que no hi ha ningú a casa. Hi haurà d’altres que cridaran, o xiularan al entrar a casa. Doncs bé, toco i no respon ningú. El pare i la mare són a la feina. Trec les claus de la butxaca dels texans. Sempre guardo les claus a la motxilla per a evitar que em caiguin, però al pujar al bus les trec i les poso a la butxaca. Les introdueixo al pany. Com sempre, van un poc dures. Aleshores m’adono que no hi ha ningú al carrer. Tampoc automòbils. Només una bici tombada vora un arbre. Normal- penso- Tothom és a la feina. Entro i crido l’ascensor. Em sorprén al obrir-se a l’instant. Algú ha baixat fa poc, o bé ningú l’ha utilitzat des de les set i mitja del matí, que és quan he sortit de casa. Pujo, surto de l’ascensor i obro la porta de casa. Deixo la motxilla al sofà, em trec les sabates i l’agafo per portar-la a la meva habitació. Engego l’altaveu i el connecto al mòbil. Fico el shuffle play a l’àlbum de DATA. Aquell noi mai no em va donar un petó, però sempre em parlava d’aquest àlbum i vaig acabar per escoltar-lo. No m’agrada. Però em dona una sensació peculiar. És una dolça amargura que em recorre el cos, és com menjar alvocat amb mel. Sé que l’alvocat no sempre és amarg, però és una fusió semblant, de les mateixes dimensions. El tema és que penso en els bons moments i en tots els castells en el cel que vaig imaginar, però el més important és que recordo com és estar enamorada. Sona MOJABI GHOST i trec el material de la motxilla. Em poso a repassar el temari d’avui, quan de sobte, recordo les paraules de la mestra. Que vol dir alerta de conflicte armat? Em sona el telèfon. És la Cloe. M’ha enviat un audio. En l’audio em diu el que li ha passat, què és bàsicament el mateix que a mi, però em diu que el seu pare li ha telefonat i li ha explicat. El seu pare és policia nacional.



Sembla que els EUA ha advertit d’una possible ofensiva militar contra Rússia, i per això vol enviar soldats per Europa perquè s’uneixin a les guarnicions europees i anar a atacar el gegant del nord. El govern espanyol es prepararà en les pròximes setmanes per acollir militars estatunidencs al nostre territori, en principi només a les costes Atlàntiques, és a dir, Galícia, però probablement amb les setmanes, les tropes arribaran a Catalunya per passar cap a França.



Sofreixo un déjà-vu amb Napoleó i la guerra del francès, però precipitadament erradico aquesta mena de pensaments i poso les notícies. Sols parlen d’això. Sona FANTASMA/AVC i guardo el material a la motxilla mentre em llenço al llit i respiro profundament. Em ve la imatge del Joan. Sempre ens alertava d’una tercera guerra mundial imminent, però ens reiem i li deiem que callés i que es posés a treballar. Déu meu, era impossible fer un treball amb ell, la seva intransigència obsessiva amb les teories conspiranoiques i l’ocultisme ens deixava a tots encuriosits i emocionats per la manera apassionada que tenia de transmetre el seu coneixement teòric-conspiracional i paranormal.



Em farto d’escoltar DATA i a mitja cançó d’ 11 Y ONCE, canvio de música. Fico la meva playlist, i sona Dins aquest iglú. Acabo per adormir-me.



Uns braços càlids m’envolten, em sento a casa. És ell, em saluda des de l’altre costat, s’apropa a cau d’orella i em diu: «el dany rebut en néixer no es cura». En aquell moment caic, caic per un abisme etern, ple de buit i de mort, baixo al terra i giro els colors. El meu voltant sembla un quadre surrealista. Una noia, l’anglesa per la que m’havia deixat aquell fastigós noi, m’apunta amb un revòlver. Dispara. Sento com la bala m’atravessa, i a l’instant em desfaig com els rellotges de Dalí i instintivament em giro i veig com l’impacte del projectil acaba amb la vida del Joan, però al fixar-m’hi m’adono que no és ell. És algú que plora, una figura envoltada amb els seus propis braços mirant a la paret de l’habitació i a l’apropar-me, veig, que Soc jo.



Uns mesos més tard d’aquell malson, va començar la guerra. Al principi no ens va afectar per a res, això fins que Argèlia va atacar. Ningú s’ho esperava. Un país que políticament i socialment està bastant en paral·lel amb els europeus, però va començar l’ofensiva contra el Marroc. Estats Units va passar a tenir dos fronts oberts, un amb Rússia al nord-est d’Europa i ara un altre a Nord-Àfrica. Regne Unit també va intervenir per defensar la seva possesió a Gibraltar. La península sencera estava aterrada. Molts van començar a migrar, bé cap a Amèrica els que tenien suficients reserves monetàries com simplement un poc més cap al nord els que no, tant dins de la península com d’Espanya a França o a Regne Unit. Ens vam acostumbrar a sentir parlar tota l’estona de la guerra, i a veure patrulles militars freqüents per la ciutat. Pensava que m’havia adaptat bé al nou dia a dia quan tot va canviar. Els pares havien esperat fins que no hi hagués tanta gent emigrant per a mudar-nos nosaltres.



-Ens anem a Londres, amb la tieta Rose, almenys fins que tot això s’aturi.



No m’ho podia creure, però com sempre, era inevitable. I encara que tingués divuit anys complerts el mes anterior, no em volia quedar sola. Estava festejant amb l’Albert, però no m’acabava de sentir còmoda, i encara que quan li ho vaig contar es va mostrar molt amable al oferir-me viure amb ell, sols portàvem tres mesos i hi havien impulsos i actituds seves que no em feien sentir massa segura. Òbviament que no em faria mal. Al accedir a quedar amb ell el primer cop sabia que no em sentiria igual que algun cop em vaig arribar a sentir per aquell tòtil orgullós que em va ignorar. Pot ser hi ha més mals a part del rebut al nèixer que no és curen? Sigui com sigui, el meu va ser un dolor silenciós. Sols el sentia jo. Perdó, ja estic divagant. A ningú l’importa això.



El que va provocar aquella notícia a casa va ser increïble, vam fer unes maletes de metre i mig per metre i mig en cinc dies. La casa semblava buida. Faltava aproximadament mitja setmana per agafar el vol quan vaig trobar un paper que no em va deixar dormir en les següents nits. Era una carta. Havia arribat a casa i la meva germana l’havia amagat per a molestar-me, però es va oblidar de dir-m’ho i d’on es trobava l’amagatall. Va ser enviada des de Birmingham, i segons el segell, l’any dos mil vint-i-sis. Tenia por. Si hi havia quelcom al món que podia fer que tot el que havia pensat fins aquell moment fora erroni, i destrossar els fonaments de tots els meus pensaments i les bases de totes les meues cavil·lades, era aquella carta.



No la vaig obrir. No em vaig atrevir.



Dos dies després, em veia embarcant en l’avió cap a Londres.