Cada dia que passa al convent de Santa Clara és un martiri per a na Blanca d’Olivar i Sintes. Ella, que tot just solia ser un serafí de polida que era, ara es veia morta en vida. La seva figura és com la d’un esquelet: demacrada, decrèpita, llanguida, prima, pàl·lida, magre i, sobretot, malaltissa… Malaltissa. Malaltissa és la paraula. Està trista, sense forces ni llum en el rostre. Marcida. Marcida també quadra. Tampoc no vol dir que solés ser l’alegria de la casa, no. En ver, sempre havia estat, més ben dit, insípida. Però ara està absent, i de debò que, fins i tot, ha perdut el color dels ulls. Ja no són blaus, ja no veieu Macarella ni cala’n Turqueta en ells, sinó que no veieu res, com un iris que s’ha esfumat, ja no transmeten res aquests ulls. Abans expressaven reflexió, pensament… I, ara, hom ja no podria afirmar si els tenia tancats o oberts.
S’ho havien llevat tot, tot quant tenia, és a dir, els seus llibres. El que sempre havia caracteritzat a aquella al·lota era la seva cultura, era sàvia com ningú a Ciutadella, us la miràveu i ho notàveu, portava la paraula “intel·ligent” gravada al front, i és que era l’únic que tenia realment, però, ara, ni allò. Què li deu passar a una societat sencera que deixa de llegir, quan aquella prohibició havia acabat amb una filleta tota sola?
A més, diàriament, la ridiculitzen totes les monges, des que ha arribat ha estat la riota de tothom. L’han humiliada. Aquell dia que havia anat a cercar mores i, en tornar a casa, havia descobert el pastís, va ser el dia que el seu turment va començar. Mai s’hauria pogut imaginar que el seu desconhort hauria pogut créixer encara més. Ni tan sols els seus pares l’havien acompanyada fins a Santa Clara, sinó que havia estat l’Elisabet que se l’havia enduta arrossegada com si fos un ca. “Ara sí que l’has feta grossa, filleta meua” li bramulava la minyona. Ella ho recorda tot massa bé: com ni el seu moix la va acomiadar del palau, “
Et tu, Brutus!” li va cridar quan el va veure que se la mirava amb repugnància, botant de casa a casa, robant sobrassada als burgesos; així mateix, les darreres paraules que li havia dit la mare li reverberaven al cervell, xocaven unes contra les altres dins de les parets del seu crani “Tancada an es convent sense llibres i sense res, que tu es que has de fer és resar!”... “Resar” xisclava ara la Blanca a través de les dents, rient. Estava tancada tot el dia entre quatre parets que qualque dia, tal vegada, varen ser blanques, però ara havien agrisat per la humitat insalubre que les rodejaven.
Allà on el sol mai sortia, allà on les petúnies brotaven per gràcia de Déu, allà, allà era, allà havia arribat ella per morir, amb l’Elisabet a les espatles com Jesucrist amb la creu. El convent de Santa Clara és el Mont Calvari de na Blanca. L’havien rapat al zero, la seva frondosa cabellera vermella va caure enterra com la seva ànima, una ànima de cristall blanc derrocada en guerra, llançada en terra per rompre's en mil trossets, i s’hauria acotat per recollir-los, si no li haguessin robat l’esma. Era com si ho veiés tot: sor Joana, la novícia, escombrant els rombolls dels seus cabells rojos per llançar-los com si amb fems tractés. “Quin lloc més lúgubre” pensava ella, asseguda a la cadira en la qual la mare superiora va tenir l’honor d'arrabassar-li la dignitat, floc per floc. I de què li serveix ja recordar o pensar? Si ja no pot alimentar la ment amb lletres…
Només es desperta, només es vesteix; només fa l’esmorzar per totes les monges; només fa pastissets per vendre'ls a la plaça, ella no, les monges que tenen el plaer de sortir a passejar; només dina; només escombra el pati del convent; només l’acaricia la brisa que travessa el pati; només fa net; només sopa, no gaire tampoc; només es desvesteix; només se’n va adormir… Ara ve, ara ve la bona, quan se’n va adormir pensa, pot fer allò que vulgui, pot fer allò que li vengui de gust, quan dorm pot tornar a ser bella, llesta, quan dorm pot tornar a ser ella. En el món dels somnis, na Blanca torna a apreciar la vida, perquè la torna a tenir de prop, fermada a ella per un fil d’or del qual cap abadessa la pot desposseir, mes la vida mateixa i els seus capritxosos ritmes diürns, que tan ràpid com la tornen a ella, la desperten del seu anhel. Avui ha somniat que llegia en un paradigma bucòlic, baix un taronger, envoltada per magranes, un llibre de pàgina fina i portada rugosa, minuciosament cosit amb suavitat, les paraules ballaven entre els filaments dels fulls i es passejaven pel seu avantbraç, un vals de dolçor dermatològica. Tanmateix, el que li suposa més placidesa del son no és fugir de la seva vida, sinó el joc de palpar la mort entre els alens d’una vida pansida que suposa dormir, ço és, la semblança del son amb la mort.
Això no obstant, prest, es torna a despertar, en aquella habitació fastigosa. No hi ha gaire a definir, el llit és de metall, el matalàs es prim i incòmode, el llençol està ple de floridura. “Quin oi de vida” es repeteix na Blanca un dia més. Ara bé, no són les cinc del matí, com normalment, sinó dos quarts de tres de la matinada. Ha estat, si no la música d’una campana, el reflex de la llum de la lluna en els pètals de lliri del seu rosari que li ha mostrat, bruta i augusta, els barrots de pur argent que la tanquen a la finestra. És destorbant aquella llum que l’ha despertat i que mai, abans, ho havia fet. La claror burla els vidres i, com aquell qui res, enfila les seves parpelles que semblen morir de finor. Opaques solien ser; la fase translúcida se l’han saltat; transparentes ara són. El dolor és insuportable, així que s’aixeca d’un bot del llit i aferra el nas contra el terra, el soroll no és noticiat per ningú per molt fort que hagi estat. Els ulls encara li bullen, fet pel qual, de grapes, corre cap a la porta de roure i l’empeny en totes les fortes per sortir d’aquella cel·la de l’infern, però la seva fluixesa derivada de la depressió no li permet res. De totes maneres, la porta s’obre, per la força de les mans de la vella mare abadessa:
- Què és tot aquest estrèpit?!
- Mare… Jo… Mm… Em ploren ets ulls, i no aturen de ruixar llàgrimes! - es va inventar na Blanca.
- I què vols? Essent sa neboda del dimoni… I què vols? Avam, mostra… Tu no tens res! Camandulera! Au, torna cap a dins!
Na Blanca no pot controlar l’impuls, la urgència, que sent per fugir. Cada mil·límetre del seu cervell, incloses les seves neurones a l’uníson, tot al seu voltant ho crida: que la llanci amb totes les seves forces contra la paret i pegui a córrer. Tots els seus capil·lars sanguinis l’exhorten a fer-ho, i ho fa: reuneix tota la ràbia continguda i pronunciant un dels seus mantres tira la mare abadessa en terra, l’agafa del turmell i l’estira cap a ella, de mode que la monja cau d’esquenes i fer amb el clotell al pic de la porta, l'esmorteïda, una font de sang neix del cap de la mare abadessa, generant una enorme bassa carmesina. No té altra opció que robar-li les claus i córrer per la seva vida, sense mirar enrere. Li agradaria poder girar-se a controlar si les altres recluses estan engegant els focs, encenent els mistos, per anar a veure què ha estat tot aquest retrò, ara bé, no té temps. El seu cervell funciona com el d’un animal: automàticament i instintivament. Rodola per davall les escales perquè sap que si no ho fa, que si s’atura a baixar amb comptes de no fer-se mal, aquells segons que perdria es convertirien en el càstig de tota una vida. I passa pena, na Blanca… per molt que tot el seu cervell estigui seguint un engranatge primitiu, mai deixarà d’elucubrar, ni mai perdrà la seva consciència. Si és que ho és de conscient de tot, ella… Tant que sent els crits d’espant i els xiuxiuejos de les monges atracar-se progressivament… “No passa res, no passa res, no passa res” crida ella mentre fa carotes perquè la llum de la lluna que surt del forrellat és cada vegada més propera. És difícil obrir una porta quan no pots obrir els ulls per comprovar si encertes la clau bé. Les monges finalment la troben quan ella ja està obrint la porta “Allà és!”, bramula una, “L’hem de cremar”, no atura de sentir la bruixa.
Just surt al pati, fulminantment, un flaix inunda tot el convent i rebota en el cos de na Blanca, cobert encara pel llençol ple de floridura, ella nota l’ardor en la pell que li ha causat ja abans aquella llum augmentar. Somni de febre alta. Les flames de l’infern. Com un miratge, veu la figura d’un soldat anglès a les portes del pati.
- El meu aïllament m’està matant, oh, bon soldat. Però he de confessar que encara crec. Idò, cremau-me.
Tanmateix, ell mai l’arriba a sentir, perquè segons na Blanca s’atraca més als barrots de ferro de la porta del pati del convent, més es va escanyant, com si el coll se li calcinés… Fins que tota ella es va esvaint entre espurnes centellejants. I, sobtadament, deixa de pensar, na Blanca és morta, penjada a la Plaça des Born, davant tothom, ridiculitzada. Els nens s’atraquen a tocar el seu cadàver amb un garrot. Hi ha alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones noten primer l'olor: no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua. Pocs perceben també un calfred en l'aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver. Com si la mateixa màgia encara estigués present d'alguna forma, observant i esperant.
