Na Blanca d’Olivar i Sintes passeja als afores del poble, ran dels replans de Platja Gran, no s’ha volgut fer molt enfora de Ciutadella per por que caigui la nit i el camí de tornada al palau s’esborri davant els seus ulls. És un pensament insistent que té la bruixa, que deixa veure una sensibilitat i fragilitat emocional que és tan sols pròpia dels esperpents de la natura com ella “On van els colors i les dimensions quan la foscor ho torna tot pla?”. Pensa mentre recull mores dels abatzers que s’enreden en les parets seques que voregen els llocs, pensa que allò que fa, pensar, és el més bell del món, perquè és l’únic que pot crear bellesa. S’atura a fixar-se en l’harmonia dels abatzers, “quan es vent bufa, tota s’arena se'n va, no sé molt bé avont, però se’n va, supòs que s’acumula a Platja Gran, i ets abatzers queden impregnats de polidesa”. Mentre filosofa sobre què passa quan la foscor crea una situació en la qual no hi ha res de res, perquè res és visible, comença a clavar-se al dit índex una espina, a poc a poc, amb lentitud, sense cap raó aparent. A mesura que va endinsant la seva empremta dactilar en la punxa de la branca, es va endinsant en aquella imatge, hi queda totalment absorta, sense pipellejar tan sols. Açò, en principi, li fa brotar una minúscula gota de sang perfectament rodona, però ara ja està sagnant de ver. La sang li regalima des del dit índex, recorrent tota la mà, enfonsant-se dins la cavitat d’aquesta, davallant pel canell per, immediatament, tacar la màniga del seu vestit, blanc i adornat, dibuixant així un riu tint per tot el seu braç. “Tant de bo pogués rallar amb un il·lustrat…”.

• Allà va, fieta, bo què fots? - la interromp un pagès que ve de collir tomàtigues del seu hortal per donar-les a menjar al seu cavall, que és negre com la nit. Ell caminava capbaix mentre xiuxiuejava “Au, que en Poriol ha d’estar armat de forces per sortir a qualcar amb jo aquet Sant Joan” quan s’ha trobat de cop i volta amb una bruixa que ruixa sang del dit.

Passen més de trenta segons de silenci sepulcral. La filla del Baró no es digna a badar boca, ni tan solament a aturar-se a escoltar-lo.

• Què és que no m’entens? Bé, tal vegada ets sa fia d’un jan amb es cabells aquets tan vermells… - va replicar ell en veure que ella no en fiava.

Aquesta darrera paraula “vermells” li crida l’atenció a na Blanca, que corre a treure el dit que s’estava punxant de l’espina i l’embolica amb una volta de la seva falda, exerceix pressió sobre ell amb l’altra mà mentre gemega. Passen vint-i-set segons més. El pagès passa del xoc a la ganyota d’espant i de fàstic. Fa carotes i gira de banda a banda la seva barbeta. No està acostumat a veure escenes tan tètriques, de fet, no està acostumat a veure cap escena més enllà d’en Poriol i de madona Catalina.

• Disculpi? - diu finalment ella.

• Què et faràs mal, coix!

El pagès surt escopetejat d’aquella situació, tampoc és que tingui molta por, però la incomoditat que sent és molt superior a la preocupació que pateix. La Blanca se’l mira amb menyspreu, de dalt a baix, paralitzant la seva mirada en l'esquena del vell, se sent insultada per les males paraules que ha emprat amb ella el camperol just abans de partir a la correguda sense donar-li ni oportunitat ni peu a respondre. A la mà està subjectant un parell de gerds rojos, i per la ràbia que li ha fet l’acte del pagès, els aniquila estrenyent amb força el seu puny. Ningú li havia demanat que fes preguntes, no tenia cap raó per fer-les, ella no n’hagués feta cap. Ella hauria, si ho cas, dit “bon dia” i hauria continuat el dia sense ficar-se amb les coses dels altres.

Ja és el juny i el dia s’allarga molt. Les cigales canten i la Blanca està marejada per la calor. “És hora de partir” es diu a ella mateixa. El camí de tornada és uniforme, tot i que va mutant. En primer lloc, ha d’arribar fins a Platja Gran per una senda arenisca i ampla, blanquina, plena de còdols que quasi la fan ensopegar amb les avarques en un parell d’ocasions. Després arriba a la part més boscosa, que és aquella que rodeja tota la badia, aquella ruta és estreta i fer la pell de la filla del Baró fins a deixar-la malmesa en moltes parts: una esgarrinxada en l’espatlla esquerra, una esgarrapada en el vestit… Tot seguit, continua caminant fins que el sol ja es comença a pondre i el cel es pinta de taronja, pica la porta de la murada i, tot d’una, l’obren amb molt de gust. Quan finalment arriba a casa l’ensurt que sent és gros en trobar-se tal situació al palau, per un moment se li atura el cor, son pare i la mare l’estan esperant amb cara de maleits, a ella li cau la panera enterra. Li fuig cridar “Quin retgiró!”, i perquè na Blanca li surti un crit del cor, tot i la seva timidesa, l’esglai ha de ser fort… Però la cosa no millora quan s’adona de què duu la seva mare en les mans: és el seu llibre prohibit, és el receptari, Medea et Circes facito Liber. Li falten paraules, té els ulls com a taronges La seva mare brama al Baró “I la volíeu casar amb mon germà, com ens hagués deixat aquesta maleïda al·lota del dimoni com a família davant ell?!”. L’ambient es pot tallar amb un ganivet, la tristor de la mare davant la seva creació i les ganes de desfer-se’n d’ella del Baró de Lluriach es barregen en la fredor de l’espai.

• I ara on eres? A fer encanteris també? Ja voràs, ta mare què ha decidit…

• Què és que duus a sa panera, herbes per fer conjurs? Ai, quina desgràcia més grossa! Cap a Santa Clara corrents! Tancada an es convent sense llibres i sense res, que tu es que has de fer és resar!