Lou.



Hi havia alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones notaven primer l'olor: no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua. Pocs percebien també un calfred en l'aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver. Com si la mateixa màgia encara estigués present d'alguna forma, observant i esperant.



Viva.



Sobtadament, quelcom interromp el seu son i es desperta d’un bot. És ja repetitiu. Gairebé rutinari. Ha tornat a passar, una nit més, aquell malson. Primer, apareixia una veu llunyana i fantasmagòrica, com enllaunada, des de l’extraradi. No obstant això, na Blanca la podia escoltar dins la murada, cantussejant alguna cosa incomprensible durant hores, com una mena de flagel·lació. Finalment, desapareixia amb la mateixa velocitat que havia aparegut, i la filla del Baró es podia veure a ella mateixa morta en terra, allargada. Sentia tot el que es pogués sentir, sentia tot el que evocava el cadàver d’una bruixa, tot era tan real…

Però no, la veritable realitat és que la major dels d’Olivar i Sintes jeu al seu llit, a la seva pròpia cambra del casal senyorial ciutadellenc per excel·lència. La nit menorquina és freda el desembre de 1753. La llum de la lluna entra per les persianes de Cas Baró i, amb certa suavitat, fa lluentejar el rostre, frèvol i adormit, de Blanca d’Olivar i Sintes. Ella seria la digna heretera del títol de Baronessa de Lluriach, si no fos per la llei sàlica que li traslladava el càrrec a son germà, Gabriel. Els seus cabells enrinxolats, rojos com les magranes, li regalimen com la sang; brotant al cap, desembocant al pit. El desig impetuós d’entendre què li vol dir el seu cervell, si és un avís de la seva vinent mort o una simple mala passada, se la menja per dins. Mes això no és el pitjor, sinó el que li ve a sobre ara, l’insomni. Són hores de passeig erràtic pel passadís, donant voltes damunt ella mateixa, arrossegant un camisó de seda per tot el terra. Són hores de penitència per haver marxat del món nocturn de la ment, per haver-se despertat, per haver nascut…

Tot seguit, mentre tothom dorm, ella obre amb delicadesa la porta d’una de les poques sales que no dona a l’exterior, la biblioteca, amb por de no fer cap renou que pugui despertar a ningú. Allà, idò, seurà fins a l’endemà, insòlita i herètica, quan amb unes encara més exagerades ulleres davall els ulls, a causa de la seva pal·lidesa, se segui a esmorzar al menjador acompanyada del crit de l'Elisabet, la criada de la família, “Senyors d’Olivar, es berenar està llest i servit.”. Al costat té una tauleta d’or, una relíquia familiar, en la qual descansa un canelobre, i a sota de la butaca bordeus, el seu llibre preferit, Medea et Circes facito Liber. Estius enrere, l’havia comprat a un comerciant italià al port de Maó, és clar que el cap buit de l’italià no sabia ni una mica de llatí, i molt menys de mitologia grega, perquè si així hagués estat, mai no s’hauria atrevit a mercadejar amb aquell receptari. El tancarien per l’eternitat si sabessin que ven diaris de bruixes a noies de 16 anys. Quin inconscient. Quina sort.

Després d’hores llegint, indagant en el món de la foscor sobre encanteris i encantaments, el rellotge de peu dona les 8. Aquell soroll estrident marca l’hora en la qual la família des Baró es desperta diàriament, faci la llum que faci. Així doncs, na Blanca es deixar endur pels crits de l’Elisabet fins al menjador, com una mena de ball sinistre, va acariciant el marès de les parets fins que perd la noció d’on comença la seva mà, empantanegada per la pols de la pedra, i on comença el palau. A diferència de son germans menors, ella és una nena trista, quasi taciturna, traïda per la vida. Sí que ha rebut una bona educació, tot i la seva condició femenina, però mai l’atenció que en Gabriel ha tingut. Això la fa miserable, l’enfada. Li atorga una perspectiva menyspreable del món. Una adolescent que entra dins dels 17 anys el propvinent 5 de maig sense l’alegria primaveral que la seva data desperta. Amb un únic recurs per estimular el seu cervell, la màgia.

• Se’t veu cansada, o no has dormit gens? - diu son pare i Baró de Lluriach.

• Així no et casaràs mai, ho saps o no, que no et casaràs mai, així? - li amolla la mare, Antònia de Sintes Saura.

• De totes maneres, et podries casar amb es teu conco, serà Caixer Senyor quan s’avi es mori, té un any més que tu només i cerca dona que esposar. - li deixa veure son pare.

A vegades, una bruixa no sap que contestar quan qualcú s’agenolla davant ella i li demana matrimoni; a vegades, ni tan sols pot denegar-ho per temor; a vegades, ni tan sols s’ho ofereix el mateix pretendent; a vegades, ni tan sols s’ho ofereixen.

• Deixau-la, Gabriel, com l’has de casar amb mon germà, que no veus que està fotuda des cap? - tanca el reguitzell de defectes de la Blanca, n’Antònia.

“Gràcies a Déu”, pensa na Blanca, ullerada i despentinada, després es tapa la boca, maleint haver esmentat a l’innombrable. “Pecat de pensament”, torna a pensar, i avorreix la seva educació catòlica que la fa penedir d’agrair a Déu d’una manera cristiana, també. De cop i volta, enmig d’aquest damnatge, una nova reflexió li creua la ment:

• Què haurà volgut dir amb açò de “fotuda des cap”, què deu sabre res?