-Deixa’m veure… Ah, sí! És l’amulet que duia a classe avui.

-Però estàs segur que és el mateix? Podria ser una mena de símbol familiar paregut…

-No, no! Ja saps, germà, que els meus ulls no enganyen. Et juro per Ra que és exactament igual!

-Però això no té ni cap ni peus… Per què voldria en Khaldun aquest amulet de la immortalitat?

-Deixa estar! Això només són mites! Estic segur que no existeix!

Llavors, Kamilah va agafar el llibre que sostenia el seu germà i el va començar a fullejar.

-... Aquí posa que es troba a la tomba d’Osiris!

-Pfff... I on es troba la tomba d’Osiris? No va ser desmembrat i les seves parts del cos estampades per tot Egipte? Això és una missió impossible!

-No! Isis va ser capaç de trobar-les totes i va reconstruir el seu cos.

-Kamilah, tu al·lucines…

-El que diguis, però mira, va dir assenyalant un mapa. Es tractava d’un mapa en paper que semblava ser molt més antic que el llibre. Contenia uns jeroglífics milenaris que ells eren incapaços de llegir, però es podia distingir un punt a Abydos on es trobava el símbol de l’amulet.

-Potser sí que té relació amb el que dius…

-Veus Sadiki, jo sempre tinc raó!

-No cantis victòria encara, això pot ser una estafa.

-Què dius? Si tens tants dubtes, el millor que podem fer és anar a comprovar-ho.

-Ets boja! On vols anar ara?

-És clar, anem a Abydos a buscar respostes!

Els dos germans van sortir al carrer seguint el seu mapa. Les cases construïdes amb adobe, palmeres i parades comercials ja no desprènien un aroma d’alegria i harmonia; l’únic sentiment que els germans sentien era el dubte, i amb aquesta emoció es barrejaven altres, des de ràbia per la possibilitat d’haver estat enganyats fins a por, però les emocions no es clarificarien fins que arribessin al seu destí. De sobte, van trobar el seu oncle pel carrer i, en explicar-li els seus plans, ell va començar a riure.

-Què passa?

-Nois! Abydos va ser destruït fa mil anys, aquest mapa no us servirà de res!

-Us recomano tornar a casa, que la vostra mare deu estar preocupada…

-Ves, Kamilah? Sempre tinc raó.

-Adéu i gràcies, oncle!

Kamilah no va poder amagar la seva expressió desil·lusionada i trista mentre tots dos tornaven a casa sense dir ni una paraula. Al cap d’uns minuts, es trobaven al davant de l’escola, que era oberta per alguna estranya raó.

-Mira, Kamilah, la porta de l’escola està oberta.

-Què estrany...

-Vinga, som-hi, anem a veure què passa.

Kamilah, arrossegada pel seu germà, va entrar amb ell. Sense fer soroll, tots dos van travessar els passadissos sense ser vistos. Van entrar a un dels despatxos dels professors.

-Pst, mira!

A sobre d’una taula hi havia un amulet que els semblava familiar.

-És el mateix…

-N’estàs segur?

-Ets tonto? Mira bé! No hi ha cap dubte!

Sadiki estava a penes a uns centímetres de distància de l’amulet quan de sobte una veu els va inmovilitzar, no perquè fos una veu màgica, sinó perquè era una veu que deia una frase que podia posar-los fàcilment en problemes.

-Vosaltres dos, què feu aquí?

Era Khaldun. El seu rostre, normalment ple de confiança, ara tenia una expressió de sorpresa i inseguretat.

-Què feu aquí?

-Això... Només buscàvem una cosa.

-Oh, sí? Què?

-Bé... Bé... Bé...

-Khaldun va donar dos passos cap endavant, amb els dos nens reculant; l’ambient era tètric i inquietant.

-Què... Què és aquest amulet?

-No és res.

-Sabem què és... Si us plau, digueu-nos per a què el voleu.

-No és res, ja ho sabeu, marxeu d’una vegada.

-No! Digueu-nos per a què...

La frase de Kamilah es va aturar quan, davant seu, el que creien un professor savi i bo, va apropar-se amb una navalla.

-Marxeu ja...

Centímetres, només uns centímetres separaven als dos joves d'una possible mort. D'una banda, estaven sorpresos, espantats, amb ganes de descobrir la veritat de tot. D'altra banda, hi havia el seu mestre, amb una expressió d'ira, però clarament amb inseguretat, que revelava que estava amagant alguna cosa.

-He estat amagant el meu secret durant anys i ningú m’ha descobert; els que ho han intentat han sortit amb vida. Vosaltres no sereu l’excepció.

Quan els nens van sentir això, es van quedar confosos. Què havien descobert? Ni Sadiki ni Kamilah entenien a què es referia.

-Senyor Khaldun, de quin secret parla?

Aquesta va ser l'última frase de Kamilah. Abans que pogués ser completada, Khaldun li havia llançat el ganivet al front. La pell de la jove poc a poc es va tornar més pàlida fins que finalment va caure a terra, mentre la seva sang sortia del seu cos.

Sadiki hauria cridat, hauria plorat, hauria fugit, però la por li impedia fer qualsevol d'aquestes accions. Khaldun es va apropar al noi, que encara tremolava, i li va dir:

-Un accident amb una prestatgeria, això és el que ha passat; això és el que diràs. Et recomano que no diguis res d'això si no vols que hi hagi conseqüències. Algú que posseeix el poder dels déus no és algú amb qui t'agradaria tenir problemes...

El noi va fugir i va desaparèixer.

Desgraciadament, el poble dels nostres protagonistes mai va saber què va passar de veritat aquella tarda. Això, desafortunadament, és només un recordatori de com, per molt que les històries ens diguin que el dolent sempre perd, no sempre és així. A vegades, la vida pot ser injusta, pot ser que algú aconsegueix mentir i manipular algú amb la finalitat d'arribar al poder, demostrant que hi ha gent capaç de fer l'inhumà només per una mica de poder, i que a més pot sortir impune de les seves accions, gràcies a haver obtingut un poder que ben bé no és digne ni merescut, però que posseeix.