Hi havia una vegada un jove faraó estimat per tots, anomenat Nassir. Tenia totes les qualitats que un bon faraó havia de tenir: religiós, educat i solidari. Ja feia temps que un faraó no era tan aclamat, era l'època daurada d'Egipte i aquell jove semblava ser una gran promesa. Com era d'esperar, tenia una vida plena de luxes. El seu palau el va fer construir el seu avi Abasi i allí hi vivia amb la seva germana Aziza, ara també la seva esposa. També comptava amb cent majordoms i els seus vint gats que s'encarregaven de protegir-lo de qualsevol mal auguri.



Tot anava bé, fins que un dia va arribar allò que més tem un faraó bondadós com ell: la guerra. Egipte portava més de cent anys sense cap guerra, però un dia, sense cap mirament va començar la guerra amb Kush, després que un vaixell mercantil passés pel Nil per equivocació. Era una cosa impensable, doncs el governador Vincenzo III i el faraó havien estat bons amics. Van passar junts la seva infantesa i, els més grans de la ciutat, encara es recordaven de quan Vincenzo el visitava i tots dos jugaven a soldats amb alegria.

Ningú comprenia per què dues ciutats que sempre havien estat germanes, ara estaven enfrontades. Per què? com podien germans i cosins matar-se entre ells? Tot semblava un malson, però el dia que la gent del poble va veure partir tots els homes amb edat de lluitar, tothom es va adonar que la guerra era una realitat. Imagineu-vos les desconsolades mares acomiadant-se dels seus fills, als quals potser no tornarien a veure... Sens dubte, va ser tràgic, ningú volia lluitar contra aquells que havien estat amics, companys i, fins i tot, família.



Malgrat això, tothom confiava en el faraó, ja que era el reflex del mateix Osiris i, per tant, hauria de tenir una bona raó per tal de fer una cosa així. Estaven segurs que ho feia pel bé del poble egipci. Mentre els homes es mataven entre ells, el faraó Nassir, assegut en el seu tron, donava ordres o gaudia d'un bon aperitiu, mentre que els seus majordoms s'encarregaven d'entretenir-lo. La guerra no semblava interessar-li.



Va descuidar el seu poble i el va deixar barallant-se a la seva sort. Semblava que la guerra no tenia fi. Ja havien passat mesos i encara no es rebien notícies dels homes que arriscaven la seva vida per uns ridículs interessos. El faraó es va oblidar per complet de les seves conseqüències. No hi havia treballadors, no hi havia pares, no hi havia germans ... Era un complet caos.



Les dones que romanien a casa seva en una espera interminable van agafar de sorpresa al faraó. Feia dies que planejaven una gran revolta.



Un dia qualsevol, mentre el faraó gaudia d'una orgia, milers de dones van irrompre en el seu palau, exigint-li una explicació: volien saber on eren els seus homes i els seus fills i, a més a més, què pretenia guanyar amb aquesta guerra.



El faraó, sense cap mirament, va enviar la seva escolta a reprimir qualsevol dona. Aquella imatge del faraó, no era la que recordaven. Ja no quedava res d'aquell nen bondadós, ara donava la imatge d'una autoritat prepotent i frívola, sense compasió pels seus ciutadans.



Tot va desencadenar en una gran crisi econòmica i social. La guerra ja portava més de 2 milions de morts. Tot seguit, el faraó, va començar a pujar els impostos als ciutadans de classe baixa. En aquest punt, tothom es va adonar que el faraó només vetllava pels seus interessos. La gota que va fer vessar el got va ser una gran sequera, que Menfis va patir durant setmanes i que va suposar un complet desastre natural.



Els ciutadans exclamaven enfadats: "això no pot continuar! què has fet?!" "Com hem degut enfadar als déus!"

El faraó va intentar exculpar-se dient que havia estat una coincidència, però després de tota la rancúnia que li guardaven, evidentment no van tindre compassió. Era l'hora de la revolució. El faraó havia fet enfadar tota Menfis i es van unir per entrar a palau. Fins i tot, els guàrdies van mirar cap a un altre costat.



D’aquesta manera, el poble sencer va posar fi a la seva vida amb l'ajut de la deessa Sejmet, deessa de la justícia, la qual els va atorgar la força necessària per acabar amb aquell que els havia portat fins a l’infern. Aquell va ser el seu judici final i, Nassir, va ser declarat culpable. La seva interminable avarícia, crueltat i fam de poder van determinar la seva fi.



Per aquest motiu, nois, és important no deixar-se emportar pel poder i la corrupció. Com ja sabeu, "el poder no pot corrompre, només revela les verdaderes intencions de l'individu”.