És l’hora, l’hora de lluitar i de definir d’una volta el nostre destí, el de qualsevol dels dos bàndols. Els bruixots i bruixes han arrasat amb l’est de Barcelona. Ara estem tots en guàrdia, tensos, esperant la seua arribada. Mon pare està en la seu del govern de LEG, dirigint-ho tot des de dins. La resta estem escampats per tota Barcelona esperant l’atac. Vaig acompanyada d’alguns astonymia, i ell, en Marcus, el xic ros que vaig vore eixir del despatx de mon pare.







Després d’uns quants dies de la transformació, la majoria de les característiques dels bruixots es van anar apoderant de mi. Els meus llavis es van començar a fer més obscurs, i els meus ulls començaren a tindre tons diferents, però no remarcables.



En adonar-se món pare de que jo m’havia convertit en bruixa, es posà histèric. S’enfadà amb mi fins al punt en el qual ja no em va reconèixer com a filla, ja que havia traït el llinatge de la nostra família i em va obligar a marxar als camps d’entrenament.



Allà era on els nets ens feien als bruixots artificials mutar. Ho feien tallant-nos la pell i sotmetent-nos a temperatures extremes perquè aquesta es fera més dura i resistent. Ens feien córrer i treballar amb molt de pes distàncies inhumanes perquè el cos s’adaptara i creara músculs més forts i prominents.



Encara que ens maltractaven, les instal·lacions ho compensaven, eren boníssimes! Teníem bon menjar, banys ben nets, amb dutxes calentes i els dormitoris amb matalassos ben molls. Però lo millor de tot era la biblioteca que teníem a la nostra plena disposició, amb estanteries plenes de llibres que arribaven fins al sostre i un olor a paper curatiu. Així he conegut a Marcus, el xic ros que vaig vore eixir del despatx de mon pare fa uns quants anys, gràcies a l’amor per la lectura. Al principi em sentia un poc continguda pel fet de que sabia que ell estava involucrat de certa manera en els plans de mon pare, però amb el temps, intercanviàrem els nostres llibres preferits i començàrem a discutir sobre temes extensos.



Vaig descobrir en ell una persona en la que confiar, a la que respectar i… estimar. Espere que passe el que passe, gens canvie entre nosaltres.





Aleshores torne a la realitat.



Figures hominoides s’aproximen des de els terrats, claveguerams i carrers.



……………………………………………………………………………………………………

Portem unes quantes setmanes en aquest conflicte, han hagut diversos atemptats, es tiren bombes a cases de civils i gent innocent mor. Llàgrimes i sang es vessen per igual. Hem perdut a uns quants companys per culpa d’una granada que ens va sorprendre mentre creuàvem la plaça de de la Sagrada Família i ens estem morint de fam…

Traïció, els bruixots i bruixes que vivien entre nosaltres, renegats per la societat, ens ataquen. Portem setmanes en conflicte, Barcelona és un camp de mines. Una nit, vam viure un atemptat per part dels traïdors, ens dispersarem pels carrers de la ciutat. Vaig arribar a un carrer sense eixida, tindria que enfrontar-me a ells. Però darrere sols anava una persona: aquell bruixot que havia ajudat al supermercat cinc anys enrere, ens mirem, això era el que millor podíem dir.



Em va agafar i em portà en silenci cap al sistema de clavegueram de Barcelona. Creuàrem carrers plens de cossos, alguns morts i altres moribunds, esperant agònicament el seu fi. S’escoltaven tirs i grits a la llunyania, fent-se pas a traves del silenci. La majoria dels edificis estaven derruïts, donant-li així al moment un instant surrealista. Finalment trobarem una boca de clavegueram sense runes. Una olor molt forta i desagradable pujà pel meu nas, fent que els meus ulls ploraren, a la mateix temps, acostumant-se a la foscor. Continuem caminant fins que a les parets de la galeria de clavegueram es reflectiren llums, poc a poc vaig començar a divisar la petulant i fogosa figura del foc. Allà, refugiant-se en la claror i calor d’aquest, i havia molts bruixots i bruixes traïdors... He suposat que aquesta no era una de les galeries habitables, ja que segons ens havien ensenyat els bruixots havien fet túnels habitables, amb cabanes xicotetes com a llars i altres de combat on es preparaven per a atacar amb localitzacions estratègiques.



L'home m´ha assegut a una foguera i em contà les injustícies que havien patit, tot el dolor que sentien cada volta que una persona els mirava als ulls amb duresa i amb ira salvatge. També m’explicà l’agraïment que va sentir el dia que ens trobàrem a l’entrada del supermercat. Després de passar uns quants dies en el clavegueram, atapeïts els uns amb els altres. Ells anaven a lluitar i es passaven tot el dia als carrers mentre jo em quedava amb els ferits, cuidant-los i alimentant-los. Les hores passaven lentes en aquells corredissos foscos. A voltes bruixots i bruixes eixien a la lluita plens d’eufòria, altres amb por, però sempre disposats a lluitar pels seus drets. De vegades al tornar venien amb els ulls vessats de llàgrimes per algun company perdut i d’altres exultants. Ells em van convèncer per a lluitar del seu bàndol: el bàndol dels no compresos. El meu propòsit no havia canviat, sols que havia mutat: lluitar en contra de la desigualtat.



Vam anar convencent a més artificials de quin era el bàndol correcte, de totes les realitats amagades darrere d’un govern impassible davant del enfonsament d’una part de la societat. Érem predicadors.



Ens anàvem movent per la ciutat en busca de gent malferida o que buscara la nostra protecció, però jo també buscava a una altra persona, a en Marcus.

Vam fer-ho lo millor que poguérem , però els nets en venceren, gràcies als artificials fidels i a les seues armes i tecnologia, que mancava entre els broixos.



Mai es podrà rentar tota la sang que ha corregut en aquesta ciutat. Van trobar el nostre campament i executaren a cadascun dels bruixots i bruixes. El meu cos mutat, va respondre més ràpidament que el meu cervell i vaig córrer més ràpid que mai en la meua vida: les cames quasi no tocaven el paviment i els ulls em ploraren pel dur contacte de les ràfegues de vent,, que descarregaven la seua fúria sobre el meu rostre i cabells, que era com si tinguessen vida pròpia. Vaig aconseguir escapar, i vaig introduir-me als meus malsons, cap a la meua antiga llar. El carrer no era recognoscible. Totes les cases estaven mig derruïdes pel pes de la guerra. D’algunes eixia fum, cosa que segurament volia dir que els supervivents intentaven desesperadament seguir amb vida. Vaig pujar les escales i em vaig mirar en el mateix espill en el qual m’havia mirat cinc any enrere. Ja no quedava rastre d’aquella xiqueta innocent. Tenia els trets com tallats en roca, i algunes taques de sang dels meus companys de guerra perduts, però no em vaig detindre massa temps en la meua imatge. Vaig pujar fins a la meua habitació, vaig obrir la porta que em tornaria a la infància i sobre el fred terra descansava un cos, amb un ganivet a la mà i amb talls profunds a les monyiques i a un dels dits portava el anell de mon pare. Moments després em vaig quedar inconscient.



……………………………………………………………………………………………………

L´habitació és blanca, tan blanca que em fa mal als ulls. S’obri la porta i apareix Marcus i aleshores sé que no puc contindre les llàgrimes, em mira amb dolor gravat als ulls. Jo soc una traïdora, he ajudat als bruixots i ara he de ser executada. Una paraula està a punt de ressonar als seus llavis però s’extingeix en un silenci tens. Així que esta és la traïció tal i com sent el pes que ara nia al meu cor, però jo he elegit un bàndol, ell un altre. Sé que està pensant lo mateix.



No ha quedat rastre de feblesa als seus ulls al disparar-me. Estaria observant aquella escena mon pare? Clar que no, ell era mort, s’havia suïcidat. Havia sigut el pes de la culpa o la por de ser matat per ser un bruixot? Supose que mai ho sabré, perquè el meu temps ací ha acabat i la meua existència sa extingit com les últimes volutes de fum que havien sobrevolat els terrats de Barcelona en els moments més complicats.



***