Ma mare m’havia demanat que anara a comprar unes quantes creïlles, pa, tomaques i pollastre per al dinar. Em vaig trobar a l’entrada del supermercat amb un bruixot. Els bruixots que no van formar part de la revolta, van ser acceptats pels nets, però sols se´ls permetia viure en la pobresa. Per tant anaven demanant menjar o diners per allà, però la majoria de la gent els tenia aprensió.

En vore’l em vaig espantar, ja que havia evolucionat i era molt més pelut, per protegir-se del fred de les obscures i traïdorenques nits.

Ell tenia el cabell castany llarg, de color cendra, la seua pell era quasi imperceptible a causa de l´abundant pelatge, i tenia un ull de color cel i un altre d’un verd viu com el de l´herba fresca. Em donà llàstima, així que vaig tornar al supermercat i vaig comprar més pa i algunes llandes. En tornar al lloc on ell estava hi ho vaig donar i ell, em mirà amb espurnes d´immensa gratitud, agraïment i bellesa. Dels seus ulls brollaren llàgrimes, unes llàgrimes més humanes que la majoria de nosaltres. El bruixot va inclinar el cap d’una manera que em va fer sentir com si ell m’estiguera, inclús venerant. Aleshores , com a signe de tendresa, li vaig prémer el braç amistosament i se m’escapà un somriure llastimós. Ens mirarem i amb una única mirada ens poguérem acomiadar amb tot tipus d’emocions.

Vaig continuar caminant fins arribar al meu barri. Un dels més importants de Barcelona: Tres Torres. Els edificis s’anaren amuntegant, i vaig passar apressuradament per davant dels astonymia, accelerant el pas fins a la porta de la nostra casa.

En cridar al timbre, ningú m’obrí la porta, el vaig tornar a prémer unes quantes voltes més, però pel ral.li de l’ull vaig vore que algú des de dins de la nostra casa m’havia estat observant des de darrere d’una cortina, i que en vore que la meua mirada es parava allà va desaparèixer ràpidament. Què estava passant allí?

Vaig deixar les bosses de la compra allà i vaig anar cap a la finestra de la cuina, que com jo sabia, sempre estava tancada sense pany i al empènyer un poc la superfície freda del vidre, s’obrí. A l´entrar a la cuina silenciosament no vaig vore a ningú a prop. Escoltava veus des del pis de dalt, així que a poc a poc vaig començar a avançar cap a les escales, i mentre avançava em vaig topar amb el meu reflex en l’espill, aquell que hi havia damunt de la xemeneia. Tenia una cara de por i tensió impresa al rostre, però a part d’això, tenia els cabells castanys, recollits en una trena, i els ulls un poc afonats, de color mel amb cert rastre d’intriga.

En arribar a les escales comence a pujar sigil·losament, seguint el rastre de les veus humanes, que em porten cap a la biblioteca de mon pare. La porta estava tancada, no sabia qui podia estar dins, parlant amb ell, però vaig escoltar la seua conversació:

-Prompte tornaran i sabem el que passarà quan tornaren, no hi ha major motiu que la set de venjança, i com a mínim acabaran amb tota Barcelona, amb tot el país i la humanitat, hem de fer alguna cosa, va comentar una veu masculina que pareixia prou jove.

- Jo tinc una solució, podem crear els nostres propis bruixots, rectificant una part del cromosoma7 i així seria una lluita entre iguals, a més a més amb les nostres armes, probablement guanyaríem.

Aquella era la veu de mon pare.

- Veig dos problemes, ningú voldria convertir-se en un bruixot, i a més, què faríem amb els bruixots artificials després de la guerra?

- Pel que fa a la teua primera qüestió, si ningú vol se li obligarà i a la segona pregunta, després els eliminarem netament -diu mon pare.- Per cert com està ton pare? Es troba millor després de l´operació?

-Està bé, gràcies per preguntar- diu la veu jove - s’alegrarà de què ja tingueu un pla decidit…



Les llàgrimes ixen descontroladament dels meus ulls. El lema de la nostra societat es: el grup és més important que l´individu. Isc de la meua bombolla de realitat, supose que s’han acomiadat, ja que escolte petjades apropar-se, m’amague darrere del sofà del saló. De la biblioteca ix un xicot amb cabells com el sol i uns ulls que podrien contindre el mateix univers. Porta penjada un arma del muscle, passeja un moment la mirada pel saló i després ix.



Hui en les notícies de la nit ha eixit el meu pare. En la pantalla ho veig nerviós, amb els seu ulls freds d’un color blau espectral, els cabells negres com el carbó i una mandíbula prominent que pareixia estar sempre en tensió.

Va anunciar el que sabia que anava a passar. Es comença una campanya de canvis genètics en els LEG. Vull acudir, vull convertir-me.

En aquests anys no he tingut ninguna causa que em moga, però crec que l´he trobada. Defendre una causa, que els bruixots, no dominen la nostra societat. Crec que he trobat un motiu per a viure. Però sols té un inconvenient, que després de la guerra, segons he escoltat a mon pare, ens anaven a executar.

Després de molt de pensar, he decidit que la meua única opció és convéncer a tot el món, sobretot a mon pare de que després d’haver-hi estat en una guerra, podem ajudar a la nostra societat, encarregant-nos de la defensa i protecció de la ciutat.

Aquest dimarts, és l’únic en el qual es farà una campanya voluntària, d’ací en endavant s’aniran elegint persones com a tributs, sacrificats per un bé comú: la nostra societat. Em disfresse, em pose una perruca, i em vestisc com una senyora, encara que sols tinc setze anys. Si algú arriba s´assabenta de que la filla del president dels LEG, sa convertit en bruixa, hi hauria una revolta interna.

Arribe per fi al complex dels LEG, hi ha a soles una xicoteta fila de persones, espere unes quantes hores, fins que és el meu torn. Un astonymima em fa passar dins d’una cambra xicoteta i completament blanca. Al centre hi ha una llitera . Aleshores apareix aquell xic ros, misteriós que havia vist a ma casa. Em fa tombar-me a la llitera i després em clava una xeringa ben grossa al coll. Comence a flotar en una aura que no pot ser pròpia de la realitat. L’últim que veig abans de que se m’esborrone la vista són els seus ulls.

Em trobe en la mateixa cambra on estava abans de perdrem en un espai buit, el xicot està escrivint en un quadern, aleshores, en veure que m’he despertat, s’arrossega fins a mi i em pregunta com em trobe. He d´anar-me’n, no puc permetre que descobrisca la meua identitat.

Esperava algun tipus de revelació existencial, en convertir-me en bruixa, però la meua vida continua igual fins el principi dels temps més complicats.

Potser que em penedisca de la meua decisió.



***