Allà tombat en la terra freda, immòbil, impassible, mut per la mortassa de la mort, es trobava en una postura antinatural, forçada.
El cos de la víctima, maldestre, amb ferides violentes i la sang més obscura, que era característica dels bruixots i bruixes, tacava el cos de tal manera que era impossible amb l’ajuda de les ferides mortals endevinar el sexe de la persona. Em vaig quedar de peu amb els ulls clavats al cos, com atret per una força desconeguda que mai ningú podria explicar. Aleshores vaig escoltar els motors i sirenes dels cotxes, també vaig escoltar com s’obria la porta i les petjades pujaven apressa per les escales fins arribar a la meua habitació. Vaig sentir com unes paraules atropellades eixien de la boca d’un dels astonymia, i com després em tombaren sense miraments al terra i em pegaren un colp amb una cosa dura al cap. Vaig perdre la consciència.
Els meus ulls decidixen obrir-se, a la fi. Em trobe a una cambra tota blanca sense res més que un simple matalàs al terra. Intente ofegar un crit que necessita eixir del fons de la meua gola, però he de fer-me la valenta. Sé que ells m’estan observant.
TRES DIES DESPRÉS
S’obri la porta i veig eixes botes tan familiars, aquells ulls que tantes voltes he observat, aquells cabells que pareixen fils d’or. Em posa el canó del revòlver a la templa. Els seus ulls, un univers, sense cap taca de feblesa, m’observen. Vol vore la meua força, però ara mateixa podria esfondrar-me i no tornar a alçar-me, com les diverses víctimes que ell ha matat. Carrega l’arma, obri els llavis per dir alguna cosa però calla.
I dispara.
Un últim sospir s’escorre dels meus llavis, aquest conté la meua ànima que s’escapa a un no res desconegut.
……………………………………………………………………………………………………
Els astonymia, com sempre estan vigilant el nostre barri. Els seus vestits, d’un blanc impol·lut i lluminós, les seues diverses armes i la seua mudesa i serietat provoquen cert recel al nostre veïnat, però al llarg del temps tots ens em acostumat, a aquestes mesures. Ells són un tipus de guàrdies, que han sigut seleccionats i entrenats per a que quan arribe el moment de la batalla ells siguen els nostres principals soldats.
Farà unes tres dècades, els científics i científiques dels LEG ( Laboratoris Experimentals Genètics), van trobar una diferència insòlita en un dels cromosomes que formaven el genoma de certs individus de la societat. Aquest cromosoma, el cromosoma 7 els convertia en persones capaces d’adaptar-se a qualsevol estímul o àmbit, això vol dir, que, per exemple, si una d’elles passava molt de temps en un medi aquàtic o nadant, el seu organisme evolucionava en mesos, creixent-li així brànquies, o en casos extrems aletes. En altres casos si eren caçadors se’ls desenvolupava l’olfacte i l’oïda molt més ràpidament per detectar les seues presses, mentres que a moltes espècies de tot arreu del món els hauria costat desenes o centenes de milers d’anys, incloent a l’ humà.
Una manera fàcil de poder identificar-los era pel fet de tindre la sang més obscura, els seus llavis eren quasi negres i tenien un ull de cada color.
A aquest tipus d’humans, els nets ( sense cap variació a l’ADN) els anomenarem, bruixots i bruixes.
Açò, al fer-se públic va crear una revolta per por a què aquest grup social prenguera el govern per la força i canviara l’estatus de la raça humana. Però lluny de la veritat, els bruixots i bruixes mai havien atacat a un net, cosa que podrien haver fet des del començament si hagueren volgut.
És increïble allò que pot causar la por.
Aleshores començà la guerra civil que durà dinou anys. Es massacraren milers de persones a mà freda per part dels dos bàndols. Els bruixots i bruixes evolucionaren , convertint-se en més hàbils, la pell més dura i aspra i músculs més grans i entrenats per a les lluites al camp de batalla, però les nostres armes evolucionades, van acabar amb més de la meitat d’ells, ja que els bruixots eren humans i no podien convertir-se en ferro o immortals.
Els caps dels bruixots intentaren fer un tractat de pau amb els nets, però ells els mataren sense pensar-ho. Al morir els cabdills, aquells humans mutats es barallaren entre ells en una revolució interna, creant el caos entre les seues files. Finalment, després de molts rius de sang, Kilà, agafà el poder. Aleshores s’amagaren sota terra, en coves i túnels llarguíssims i negres com la boca d’un llop, i segons diuen per allà, van excavar tan fons que arribaren al nucli de la Terra. Es van retirar una volta, però tots nosaltres sabem que un dia tornaran, alçant les seues armes moguts per una única, cega i veritable raó: La venjança i set de sang.
***
