CAPÍTOL 3



Aida s’havia alçat a les quatre de la tarde, ja que l’anterior dia se’n va anar a dormir tard. A més, se li va fer difícil conciliar el somni, no podia parar de pensar en qui podia ser el causant de l’atemptat contra el seu pare.



Mentre es feia el desdejuni, va sentir alguna cosa impactant contra el cristall del seu saló. Va ser un soroll brusc, ràpid i prou fort. Va traure el cap pel balcó per finalment trobar a Carla, la seua millor amiga:



-Obriiiiiiiiii!!! Que no et funciona el timbre! -va cridar Carla.



Aida va córrer per obrir-li a Carla, i quan finalment estaven les dos assegudes al sofà, van xarrar sobre tot el que havia passat el dia anterior. Carla intentava ajudar a Aida amb qualsevol cosa, buscaven pistes, possibles autors de l’atemptat...Però no estaven aplegant a cap conclusió.



De sobte va sonar el timbre, mentre Aida anava a obrir al que possiblement anava a ser el seu veí, Carla es moria de l’emoció per finalment conéixer a aquell del qual Aida sempre parlava.



-Holaa-va dir Marc amb un somriure- et trobes millor?



-Hola, si, me pilles de xarreta amb una amiga. Ella es Carla, la meua millor amiga.



-Hola, un plaer conéixer-te, Aida m’ha parlat molt sobre tu- Aida li va dirigir una mirada que la podria haver matat – Vos deixe assoles que he de fer algunes coses, passeu-vos-ho bé. -Carla va eixir del pis d’Aida i Marc va entrar.



-Encantat, adéu... -Marc es va assentar al sofà – He estat investigant sobre Philippe i les seues anteriors empreses, ja que ix si el busques per internet, i he trobat informació d’on vivia, amb adreça i tot inclòs. Podríem anar i vore si viu algú allí i preguntar més sobre ell i els plans que tenia.



-Bua, moltíssimes gràcies Marc. Però no creus que és perillós? La nota d’ahir era una clara amenaça... -va dir Aida amb un lleuger to de preocupació.



-Tranquila, no ens faran res, busquen al teu pare no a tu. -va dir Marc amb la intenció de tranquilitzar-la – A més, a la mínima que notem alguna cosa estranya mon anem.



-Esta bé... Vaig a canviar-me i anem a vore que és el que passa.



Després de canviar-se, Aida va pujar al cotxe de Marc, i junts van començar el trajecte cap a l’adreça que Marc havia ficat prèviament al google maps. Era un trajecte d’hora i mitja, i es van passar tota l’estona entre bromes, cantant i parlant de coses trivials. Definitivament, tant Aida com Marc, començaven a sentir coses l’un per l’altre.



-Hora i mitja després-



Van aplegar al destí que el mòbil senyalava. Per fora, la casa no pareixia gens abandonada, es més, pareixia acollidora i a Aida li resultava familiar. Tenia dos pisos, un petit jardí i un garatge. Era de color blanc, però la porta principal, la del garatge i les finestres estaven resaltades per un preciós blau marino. Hi havien varios arbres al voltant de la casa i petits arbustos que t’encaminaven fins la porta. Ixint del teulat, es veia la xemeneia exterior, també blanca. En resum, era una casa aparentment preciosa.



-No me l’esperava tant bonica sincerament, ja que possiblement siga la casa d’un delinqüent... - va dir Aida mentre caminava junt amb Marc per el caminet de pedres fins a la porta principal, damunt d’aquesta hi havia una llum càlida – Que siga el que Déu vullga.



Aida va tocar el timbre, i després de 2 minuts, quan estaven a punt d’anar-se’n i donar la missió per perduda, va eixir un xic d’uns 32 anys a obrir la porta.



-Hola... Vos puc ajudar amb alguna cosa? - va dir estranyat, possiblement no solia tindre molta visita, i menys a les 7 de la vesprada.



-Hola, emm... Ací viu algun familiar de Philippe? - va dir Aida amb una veu prou tímida, mentre Marc observava la situació.



-Eeh, si passeu – el xic va invitar a Marc i Aida a passar.



La casa era molt més bonica per dins, dos sofàs paral·lels entre ells color mostassa amb una petita taula de fusta que els separava, als laterals dels sofàs hi havia una televisió enganxada a la paret i baix, una xemeneia. El que més li va cridar l’atenció era una gran prestatgeria, amb el que pareixia ser, cents i cents de llibres. La cuina era simple, de tons verds i blancs i hi havien varies habitacions, però per molta curiositat que Aida tinguera, no podia passejar-se com si fora la seua casa.



Aida i Marc van asseure a un dels sofàs, mentre que el xic depositava dos gots d’aigua a la taula i s’assentava al sofà davant d’ells. Ell estava esperant a que parlaren, però finalment va prendre la iniciativa.



- Soc el fill de Philippe, em dic Àlex. Però ell no està ací. Va morir fa dos anys. Ara m’agradaria saber què busqueu. -va dir un poc disgustat, se veia que el xic no era molt simpátic.



Aida va beure un poc d’aigua del got, i va pensar bé en com formular la pregunta per tal de no ofendre a Àlex. Marc estava callat, volia donar-li l’espai suficient a Aida, ja que estaven tratant un tema prou delicat.



-Em dic Aida i sé que sonarà estrany, però ahir hi va haver un atemptat a un concert que vaig donar, i l’atemptat va ser contra el meu pare. Vaig parlar amb ell, i l’única persona amb la qual tenia algun problema era el teu pare. M’agradaria saber si hi ha alguna possibilitat que el teu pare haja planejat una venjança, i si ens podries ajudar. -va soltar Aida de cop, com si li faltaria la respiració.



-Aida... no vaig ser el suficientment específic amb la nota d’ahir? No t’apropes al negoci, no et convé.



Aida va intentar entendre què estava dient Àlex, però quan va intentar articular paraula, va vore com Marc es desplomava enterra. Va començar a vore borrós i taques negres, i finalment va caure ella darrere.



...







Aida es va despertar a una habitació amb parets verdes. No hi havia res. Una porta que no es podia obrir per dins sense una clau i una finestra per on no li cabia ni la cama. Estava desorientada, i després d’estar queta per 10 minuts processant tot el que havia passat, va decidir buscar una eixida.



Li havien llevat el mòbil, però encara tenia una arma infal·lible. Les dos forquetes que es ficava diàriament per fer-se el monyo.



Estava clar que la porta anava a estar tancada, però amb paciència i un poc de coneixement que tenia sobre com obrir una porta amb dos forquetes ho va aconseguir. La va obrir. Li va donar mentalment les gràcies al seu pare, que li va apuntar a un campament de supervivència quan era menuda, i sense mirar darrere va seguir caminant per un passadís desconegut.



Era tètric. La il·luminació del passadís era pobre. Era un passadís estret i llarg, però al fons d’aquest es trobaven unes escales que pot ser conduïrien a la seua llibertat. Va vore una tauleta a un cantó del passadís, damunt estava el seu mòbil i el de Marc. Va agarrar el seu mòbil i va apretar el botó d’emergència, que enviava immediatament la ubicació a la seua mare.



Però Aida va pensar automàticament en Marc. No podia deixar-lo allí assoles, havia de salvar-lo.



Va observar que hi havien dos portes més al llarg del passadís, tenien una espècie de mini finestra, la qual permitia vore que hi havia dins de cada habitació.



A la primera no hi havia ningú, només una taula i quatre cadires. En canvi, a la segona, va vore a Marc desplomat enterra i va obrir la porta per ajudar-lo. Després de uns quants minuts, el va despertar i junts es van encaminar cap a les escales del passadís. Marc estava molt desorientat, no sabia que havia passat.



Mentre Aida li demanava perdó a Marc perquè pensava que tot el que havia passat era culpa seua, van aplegar a l’últim escaló, i van vore una ombra arrimant-se. Era la mare d’Aida.



-Mamà, gràcies per vindre, no saps tot el que mos ha passat, -va dir Aida amb els ulls plorosos – hem d’eixir d’ací, ens han drogat i prompte s’adonaran que no estem i ens buscaran! -va dir Aida insistint.



- Ja ho sé Aida. -va dir la seua mare amb un somriure prou malvat.



-Ho senc molt Aida... - va dir Marc abans de forçar-la a tornar al passadís, però ara s’encaminaven a l’habitació buida, on només hi havia una taula i quatre cadires.



Aida va estar fent-lis preguntes durant tot el breu trajecte, intentava escapar-se o atacar-lis però no tenia la força suficient, estava cansada. No entenia res, tenia temor. Volia que l’última semana haguès sigut un mal somni.



Van entrar a l’habitació i estava Àlex assegut a una de les cadires. Va escoltar la porta i es va girar

per encarar als tres individus que estaven entrant.



-Mamà, he d’admetre que ha sigut molt graciós -deia Àlex mentre es reia-



-A mi no em fa gens de gracia, era necessari drogar al teu germà també? -va dir la mare d’Aida, que també resultava ser d’Àlex i de Marc, enfadada.







-Podeu explicar-me què està passant? -va dir Aida molt confusa, mentre la feien asseure a una de les cadires.



Aida no reconeixia a la seua mare, pareixia una persona completament diferent. Mai havia tingut una relació molt estreta amb ella, però això no significava que mereixia tot el que li estava passant.



-Aida, no soc la teua mare. Eres la filla d’una aventura que va tindre el teu pare. Vaig acceptar ser la teua «mare» amb l’única condició que ell em deixara vore als meus fills del meu anterior matrimoni, però tu no ho podies saber. El teu pare se’n va adonar que jo ja no sentia res per ell, i que m’estava tornant a vore amb el meu ex-home. Ple de fúria, va anul·lar tots els seus contractes i li va arrebatar la cura d’una vacuna que Phillippe va descobrir. T’ha mentit. Poc després, al enterar-se que Phillippe volia demandar-lo, va causar un homicidi que va paréixer un accident, i allí, va ser quan vaig perdre a l’amor de la meua vida fa dos anys. Tot l’odi que li tinc al teu pare ho pagarás tu, vullgues o no. No eres la meua filla, i ara tinc mes raons per detestar-te. Espere que tampoc t’hages fet il·lusions amb Marc, perquè ell ha estat informant-me de cada moviment que feies. No cal que plores, avui, tot el teu patiment acabarà i no tornaràs a vore a ningú mai més.



La seua «mare» va traure una pistola i s’anava arrimant cada vegada més a ella. Aida estava plorant, no podia entendre com tot el que havia viscut era mentira. Perquè li havia tocat a ella eixa vida? No podia haver sigut una vida normal, amb pares normals?



-No m’esperava res d’açò sincerament. Si vols matar-me, fes-ho, però la consciència te matara. I vullgues o no , et destaparan i acabareu podrint-vos a la presó, tots tres de la maneta.



Aida no podia parar de plorar, tenia un nus a la gola que no la deixava quasi tragar. Finalment, la seua mare es va arrimar el suficient com per recolzar l’arma al seu cap i quan Aida estava apretant els ulls amb molta força com si allò no li faria notar el dolor, va escoltar un fort tret .





Aida no va notar res. Seguia conscient però tenia temor d’obrir els ulls. S’havia mort?



Ella encara notava la seua respiració agitada, però no sabia si el seu cor havia deixat de batejar, o si algú pretenia salvar-la. Pot ser eren al·lucinacions al tindre un gran forat al cap i una quantitat de sang perduda, però el que sabia cert era que mai passa el que s'espera.