Havia arribat el dia, el dia en que Aida per fi podria actuar al teatre on tant havia esperat des del dia que havia arribat de Grècia. Estava massa nerviosa, ja que havia tret el cap per vore la quantitat de gent que n’hi havia i quasi es desmaia.



Era la sala de teatre més gran i famosa de Barcelona. Tenia les parets de color vermell, amb pilars daurats pels costats, butaques de les quals moltes estaven plenes, sense contar la gent que estava de peu. Hi havia quatre pisos d'alçada, també plens de butaques, i dalt de tot una vidriera circular que deixava passar la llum necessària per no furtar l'atenció del públic cap a l'actor. De manera que, quedava una llum tènue que donava l’ambient perfecte al recinte.



Aida es va preparar i va asseure’s al seient del piano, amb una temor d’equivocar-se tocant la seua cançó que havia practicat més de trenta vegades. No entenia per què tenia temor, ho havia fet moltes vegades però alguna cosa li deia que no seria igual que altres voltes.



Per fi, després de minuts interminables, es van obrir els telons que aplegaven al sostre, deixant a la vista Aida, que portava un vestit blau fosc llarg, amb uns tacons plata a conjunt amb el llaç que portava per subjectar-li una part dels cabells, per darrere del cap.



Va començar a tocar la cançó, i quan va acabar, van començar a sonar una quantitat d'aplaudiments que es podien escoltar fins als dos carrers següents, i llavors se’n va adonar per què tenia el pressentiment que alguna cosa passaria. Marc estava assegut a la tercera fila de l'estada, amb un gran somriure mentre aplaudia. Ella va somriure de tornada i es van tancar els telons. Allí va ser quan es va començar a deslligar el caos



Només tancar els telons, va notar a algú tapant-li la cara, seguit de crits d’horror, passos de gent corrent i l’impacte de bales contra les parets. L'estaven nugant de les mans i portant-la a algun lloc, que ella preferia no saber.



La van deixar a una habitació i va escoltar com tancaven la porta, ella plorava, estava horroritzada. Després de uns minuts, que li van passar com si foren hores, algú va obrir la porta. Li van desnugar i destapar la cara, era la policia. Li van explicar que hi havia hagut un atemptat, on no hi havien hagut quasi ferits i això volia dir que buscaven algú en concret. Aida va dir tot el que va passar i després d’anar a comissaria, la van deixar anar-se'n.



Estava traumatitzada, es sentia culpable i el primer que va fer va ser cridar als seus pares per vore si estaven bé, sense saber que eixa cridada li canviaria la vida.



La seua mare va despenjar el mòbil, i amb veu tremolosa va explicar que havien malferit al pare, que estava ingressat perquè li havien disparat a l’abdomen, i que anaven a per ell. Ella no s’ho podia creure, no sabia com reaccionar. Qui anava a per ell? Per què anaven a per ell? Què tenia a vore tot açò amb la seua actuació?



Després d’una llarga conversació amb la seua mare, es va quedar un poc més tranquil·la en saber que el seu pare estava viu, però no li va voler dir per què i qui anaven a per ell.



En arribar a casa, se’n va anar a dutxar-se, i després de ficar-se el pijama algú va tocar a la porta.

Va anar a obrir i era Marc, que feia unes hores es trobava al teatre i a Aida li va envair una sensació d'alleujament en saber que estava bé, després de tot el que havia passat. Ell va començar a parlar:





-Hola -va començar a parlar amb la veu tremolosa -venia a vore si estaves bé després de tot el que ha passat al teatre.



-Hola, sí passa dins i t’explique millor -digué Aida intentant dissimular que havia estat plorant -



Va entrar a l’estància d’Aida, i després que Marc elogiara el seu pis, van començar a parlar del que havia passat aquella tarda. Ella va contar tot el que li havien fet, Marc tenia una cara de incredulitat mentre escoltava paraula per paraula la història. Ell que estava dins del públic, digué que un home que anava molt ben vestit, amb una barba negra, ulleres i un barret, havia sigut el causant del atemptat. Va acabar de contar la seua versió i va recalcar que pareixia que buscava algú en concret i que, en no trobar-lo, va començar a pegar trets a l’aire fins que el va trobar.



Aida tenia els pèls de punta. Li va explicar a Marc que buscaven el seu pare, però que no sabia ni qui ni el perquè. Li pareixia tot molt estrany, i junts es van proposar esbrinar què era el que passava.



Van seguir xarrant una estona, fins que el timbre va sonar. Aida no esperava a ningú, i de la gent de l’edifici, només parlava amb Marc i de vegades amb una dona que vivia amb els seus gats a l’últim pis, però la dona mai pujava a on Aida vivia.



Aida, amb el cor a la gola, s’hi va acostar a l’espiell però no hi havia ningú. En obrir la porta un sobre es trobava a terra, així que el va agarrar. Va obrir el sobre junt amb Marc i el contingut d’aquest mostrava una nota que deia «El teu pare sap què ha fet, que es mantinga allunyat del negoci o patirà les conseqüències, ell i tota la vostra família.» Aida i Marc es van mirar sense saber que dir, no sabien si era una broma de mal gust o de veritat era una amenaça.



Aida mai havia estat davant d’una situació similar a aquesta, no sabia com actuar però Marc va intentar consolar-la:



-Segur que és una broma d’algú que li caus malament, no et faran res tranquil·la -Marc intentava sonar calmat, però ell també tenia temor – el teu pare té enemics al seu propi negoci?



-La veritat és que mai em parlen dels negocis que fan ni amb qui els fan, no tinc ni la menor idea de qui podria desitjar-li la mort... -aleshores a Aida se li va encendre la bombeta i se’n va recordar d’un home que visitava molt a sovint al seu pare – A vore, abans quan vivia amb els meus pares, un home el visitava molt a sovint per temes del negoci, ja que el meu pare treballa amb vacunes per a diferents malalties, però un dia van discutir i l’home li va dir que es penediria de la decisió que volia prendre.



-Estàs segura? Saps qui era? - va preguntar Marc amb molta curiositat – possiblement només hagen discutit, no crec que per això haja d’amenaçar-lo, inclús disparar-li.



-El meu pare té negocis amb moltes empreses de fora del país, però diria que era francés, se li notava molt l’accent. D’aspecte, sincerament, no me’n recorde molt, només que era alt, amb el pèl negre i amb uns ulls molt blaus. Vivia al costat del parc central, no sé si t’ha donat temps de conéixer Barcelona i saber on es, però es va mudar dos mesos després d’aquella forta discussió.



-Abans d’anar-me’n a estudiar fora jo vivia ací, així que sí, sé on es. Però no em sona gens eixe home, i mira que jo vivia prop, un carrer mes avall. Has provat a parlar amb el teu pare i preguntar-li sobre l’home estrany?





Aida va fer cas al que li va dir Marc i va tocar al pare. Va tardar uns segons en despenjar, i Aida el va ficar en altaveu perquè Marc poguera escoltar-lo:



-Hola papà, volia saber com estaves després de tot, em tenies molt preocupada.



-Hola princesa, estic molt bé, m’han extret la bala que tenia incrustada i m’han dit que d’aquí a una setmana ja podré tornar a casa. Tu saps que jo estic fet de ferro -va riure, però se li notava en la veu que estava prou cansat – estic molt orgullós per la teua actuació d’aquesta vesprada, ho has fet de pel·lícula.



-Sempre exagerant-ho tot, no ha sigut per a tant -va riure Aida – però moltes gràcies igualment. Volia fer-te una pregunta sobre un home que abans treballava amb tu i que sempre venia a casa. Te’n recordes?



-Aida, molta gent venia a casa, hauries de especificar més, -Va deixar escapar un riure -



-Un home que crec que era francés i que era alt...



-Aaaah, Philippe dius?



-Sí, crec que sí. Què va passar amb ell? És que avui me n’he recordat d’ell i mai he sabut cert on va parar.



-Vam discutir perquè ell volia que li vengués una vacuna que jo vaig descobrir, però no volia vendre-li-la perquè encara no l’havia testejat i no sabia quins efectes adversos podria comportar. Després de dir-li que no, es va enfadar amb mi i es va negar a tornar a col·laborar amb la meua empresa.



-Hi ha alguna possibilitat que la persona que t’haja disparat siga ell?



-De cap manera, ell va morir fa temps, si volia venjança, no ha pogut aconseguir-la. Però ha passat alguna cosa? A què venen totes aquestes preguntes?



-Res papà, simple curiositat. Ara que he vist l’hora, hauries de descansar, és molt tard. D’ací res ens veiem, adéu et vull.



-Adéu Aida, jo més. -Va penjar.



Aida va seguir xarrant una estona amb Marc, van deixar el tema de l’atemptat i es van conéixer millor. Aida li va contar que tenia una germana i una gossa a la qual volia molt, i unes quantes anècdotes de quan era menuda. Marc per altra banda, li va contar que era fill únic i que els seus pares estaven divorciats i per eixa raó va decidir anar-se’n a viure fora per uns anys, per a curar el dolor que li causava aquella separació i que havia tornat feia poc per veure’ls una altra vegada.



Després d’aquella xarrada que va fer a Aida sentir-se millor, cadascun se’n va anar a dormir a l’hora de la sortida del sol.