INTRODUCCIÓ

Tornar al fred de Barcelona després d’haver passat uns dies en un lloc càlid era tot un contrast. La gent havia pujat a l’avió amb la pell colorada, si no directament cremada, gorres i barrets rídiculs , samarretes de màniga curta i, alguns, fins i tot amb pantalonets i sandàlies. La metamorfosi al llarg de les hores següents havia estat total. Com a màxim, quedava alguna gorra fent joc amb les bosses de les compres de darrera hora.



En baixar de l’avió tot eren pantalons llargs, jerseis i sabates, cares de resignació i son pel canvi horari. Això més els comentaris de rigor.



-A quina temperatura ha dit el pilot que estàvem? Quatre,cinc graus?



-No n’estic segur. Com que ho ha dit en anglès...



-Si el vol arriba a Espanya, no sé perquè carai ho han de dir tot en anglés!



-Perquè la companyia és alemana?



-Doncs que ho diguin en alemany!

De cada deu passatgers, després d’aixecar-se i agafar els paquets i les bosses de mà dels portaequipatges superiors, nou ja tenien el mòbil a la mà.



CAPÍTOL 1



Aida, ja farta d’escoltar a tothom queixar-se, es va ficar els seus auriculars mentre prenia el camí cap al taxi que l’esperava.



Havia passat uns dies meravellosos a Grècia, on per fi, va poder descansar i trobar la tranquil·litat que buscava feia mesos. Ella era una xica que es guanyava la vida gràcies a la música. No era tant coneguda com les típiques «influencers» de les xarxes socials on tots passaven el temps durant hores i hores, però guanyava el suficient com per viure amb tranquil·litat i donar-se alguns capritxos.



Estava atrapada dins dels seus pensaments mentre caminava cap al taxi. Analitzava totes les notes musicals que sonaven a la cançó que estava sonant. Els auriculars eren nous, però se li feia estrany que sonaren tan malament. Per a ella, la música servia per a transmetre sentiments i frases que no es poden formular amb paraules.



Davant seua, a quatre metres, es posicionava un taxi, llavors ella va deduir que era el seu. Va obrir la porta i es va acomodar a la part darrera d’aquest. Notava que el conductor no arrancava el motor i ja havien passat dos minuts. No sabia el que passava així que va parar la música i es va traure els auriculars. Quan ho va fer quasi que es desmaia. No s’ho podia creure.



N’hi havia un home assegut al seu costat a la part darrera del taxi, el seu cabell era fosc però no aplegava a ser negre, tenia unes faccions masculines prou marcades, celles frondoses però molt ben arreglades, uns ulls verds, una barba de feia dos dies i una roba típica d’home vingut de Paris, un jersei negre amb uns pantalons de tratge beix i unes botes militars negres.



Aida es va adonar de la situació, s’havia enganyat de taxi. Abans de poder obrir la boca i dir alguna cosa, l’home va parlar:



-Crec que se t’ha oblidat connectar els auriculars.-Va dir l’home amb un somriure que pareixia tret d’un anunci de pasta dental.-



-Perdona’m, pensava que era el meu taxi, ja que la ubicació m’assenyalava que era prop d’ací. Tenia el cap a altra part.-Va dir Aida morta de vergonya perquè damunt d’enganyar-se de taxi, portava vint minuts recorrent l’aeroport i el carrer amb la música al màxim. Ja sabia perquè la gent li dedicava mirades plenes de confusió. També va pensar que aquell home era molt, però molt atractiu.- Ho sento molt, de veritat. -Va eixir del taxi.- Adéu, i gràcies per dir-me sobre els auriculars.



L’home va riure abans que Aida tancara la porta del taxi. Després de dos minuts mirant l'ubicació, va vore que el taxi estava literalment darrere del que havia pujat. Amb un poc de retard, se’n va anar cap a casa, això sí, esta vegada amb el taxi correcte.



Després d’hora i mitja en taxi, va aplegar al seu pis. Quan va entrar estava tot com ho havia deixat. Darrere de la porta es trobava un pis amb colors neutres, amb tons blancs, negres i grisos, però amb una xicoteta planta o quadre a cada cantó de l’estància.



No era un pis gegant, però si molt modern. El sòl era de parquet i només entrar podies observar a mà dreta un saló amb una televisió enorme, un sofà en forma de ele i una prestatgeria descomunal. Una catifa sota una taula menuda típica de vidre i una taula més gran amb sis cadires, repartides de manera ordenada, envoltant-la. Al costat n’hi havia una porta de vidre corredissa, que al passar podies vore una gran part de Barcelona, mentres et podies asseure damunt d’una de les dos cadires que hi havia al balcó, acompanyades de una petita taula de fusta.



A mà esquerra hi estava la cuina, seguint els patrons de colors neutres. Era una cuina corrent amb el necessari, ja que a Aida no li fascinava cuinar. La cuina estava separada per uns quants metres del saló, ja que el pis era molt espaiós, i tenia una illa amb quatre cadires on Aida desdejunava.



Seguint tot recte, hi havia un passadís ple de quadre, les portes del passadís donaven a la sala més lluminosa del pis i on Aida es passava les tardes component les seues pròpies cançons. La part més important, el piano, estava centrat al mig de la gran habitació i davant d’ell una finestra de dalt a baix per on entrava tota la llum i per on podies vore altra part realment bonica de Barcelona.



Aida va prendre el camí cap a la seua habitació. Després de deixar-ho tot i organitzar-se, es va mirar l’espill. Era una xica d’estatura baixa, amb uns ulls grans de color ambre. No li sobraven quilos, però tampoc li faltaven, ella es volia així com era. Tenia el pel fins a la cintura, uns llavis carnosos i les celles més foques que el seu cabell, que era ros.



Va analitzar la roba que portava, roba còmoda per a viatjar, i es va decantar que el millor era ficar-se el pijama després de dutxar-se i tot seguit anar-se’n directament cap al llit.





AL DIA SEGÜENT



Aida es va despertar gràcies a un soroll que provenia del pis del costat. Era com si estigueren arrossegant mobles pesats, ja que es podia escoltar perfectament la fusta sent arrastrada per damunt del parquet.



Ja farta, es va alçar de mal humor i va anar directament cap a la porta del pis del qual venien aquests sorolls tant insuportables. En aplegar davant de la porta, va tocar de manera insistent.



Quan es va obrir la porta estava la persona que menys s’esperava. El xic del taxi.



Aida s’estava ficant roja però va atrevir-se a parlar primer:



-Bon dia, no són les millors maneres de retrobar-nos, però podries seguir menejant els mobles més tard? Hi ha gent que intenta dormir.



-Bon dia per a tu també, però crec que se t’ha oblidat mirar l’hora. Són les dos de la tarde, dubto molt que algú estiga dormint ara. -Va dir en el seu somriure característic- Per cert, al parèixer ara som veïns. Crec que ens portarem molt bé.



De sobte, Aida es va adonar que no s’havia ni canviat, així que sense dir res, se’n va anar corrents cap al seu pis. Estava molt avergonyida i no volia eixir per res del món de sa casa perquè tenia temor de trobar-se al que ara era el seu nou veí.



Havia decidit que eixe home li queia malament, ja que anava amb uns aires de superioritat molt grans i això a ella li donava tírria. No va poder tornar a dormir-se, però va arreglar-se un poc i amb el cor a mil, va anar a pegar una volta per la ciutat que tant trobava a faltar.



Va decidir quedar amb la seua millor amiga, Carla, i anar juntes a la seua cafeteria preferida. Així que li va escriure i Carla, sense dubtar-ho. va aparèixer. Aida li va contar tot el que havia passat, des de el seu viatge preferit, fins al nou xic que havia conegut. Carla la va ficar al dia en algunes coses que havien passat mentre ella no estava i després de dos hores i mitja se’n va anar cadascuna a la seua casa.





Aida estava ficant les claus a la porta principal del edifici, i després d’obrir estava el seu nou veí revisant la que en eixe moment, era la seua bústia. Va passar olímpicament d’ell i es va dirigir cap al l’ascensor. Anava a tancar però el xic del taxi, ara el seu veí, havia entrat darrere d’ella. Ell va parlar:



-Crec que hem començat amb mal peu, anem a fer com si no ens coneixeríem, val? -es va aclarir la gola- Hola, em dic Marc i soc nou dins d’aquest edifici, tu eres...?-



Aida se’n riure i va decidir seguir-li el joc i donar-li una oportunitat:



-Hola, em dic Aida, soc la teua nova veïna i m’aixeque a hores que la gent sol estar dinant.-va dir Aida intentant aguantar-se el riure. L’ascensor va aplegar al pis en el qual vivien.-



-Aida, un plaer conéixer-te. Tranquil·la que no tornaré a fer soroll demà, alçat a les sis de la tarda si vols.



Aida se’n va riure i després d’assoltar un «Adéu» per després entrar cap a la seua casa. Ella estava confosa, ja que aquell matí Marc li queia malament però es veu que havia canviat d’opinió. Com que estava feliç, va anar directament a la seua sala preferida, la del piano, i va començar a tocar durant trenta minuts sense parar, deixant-se portar per la dolça melodia que estava creant. Després d’això va fer la seua rutina de cada nit, llegir un poc i dormir. Demà era un dia gran, ja que actuaria al teatre més famós de tota Barcelona.