Una capa de fum verda ens envoltava, mentre que estàvem elevats del sòl. La roba de Cath estava esgarrada, i el meu rostre xopat per les llàgrimes. Ella tan sols feia que llançar encanteris, sense consciència, pareixia que fora nova en tot açò, encara que sé que l’únic que volia era acabar amb mi. Tenia molta ràbia acumulada, per això ho feia.

-Citnàukxelfer!- Una bola blava em protegia per tal que els llamps no m'arribaren a mi.

-Serbmohanmednok!- Cath em va contraatacar. De sobte, Cath va desaparèixer del meu camp de visió, a causa de que una xica obsidiana la va agafar del coll, immobilitzant-la. Gràcies a aquella xica, vaig baixar, em vaig posar davant seua i...-Tacifirteplatot!- El seu cos va fer un colp al terra. El seu pit ni muntava ni baixava. Aquella dona va morir, per fi. Una llum que queia del cel ens va il·luminar a tots. De sobte allí dalt es veia una ombra estanya...

Al final ens vam dividir per parelles xarrant de les nostres coses. Andrew, Àlex i Matteo se’n van anar més avant, deixant-nos a mi i a Abby sols. Ella es quedà queta. Vaig notar que ja no caminava al meu costat. Quan em vaig girar, ella mirava cap a la lluna que cada vegada era més notòria al cel. Aquella escena era preciosa. Li brillaven els ulls d’una forma encantadora. No m’ho vaig pensar dues vegades i vaig anar al seu costat a mirar la lluna amb ella.

-M’agrades Abby...- No sé per què vaig dir això, però era la veritat,

- Eres la xica que vull sempre al meu costat, i entenc que no siga correspost, i sempre seré feliç mentre tu també ho sigues...-

-Xics, vinga! Heu de veure açò!- Matteo ens cridava a uns quants metres de distància.

-No hi ha temps per explicacions, sols seguiu-me, per favor.- No ens quedà remei i el vam seguir. La pluja cada vegada era més intensa. Es podia veure com queien llamps del cel. Ens vam clavar per un camí que ja estava ple de fang a causa de la pluja. Abby em va donar la mà. Anava davant de mi. Jo anava últim. Supose que ho va fer per a què no caiguera al terra.



- Falta poc!- Exclamà Matteo. Ara m’adonava que anàvem camí a la cabanya, però aquesta vegada anàvem per la part de darrere.

-T’estime, Abby! Sé que ara no és el moment, però passe el que passe sempre estaré amb tu, i volia que ho saberes perquè porte pensant açò fa molt de temps, i no em dona bona vibració res del que va a passar a partir d’ara. -T’estime de veritat Abby.- Sentia com els meus ulls es cristal·litzaven.

Molt bonic tot, però hem d’anar-nos-en ja!, Luka tu ets l'únic que pot solucionar-ho.- No sé quan, però d’un moment a un altre estàvem un altra vegada corrent cap a la cabanya, però quan vam arribar allí va començar a fer un aire horrible. Plovia més fort, era com una pel·li de terror.

-Luka, el seu cos ja no està.- La seva veu era casi inaudible. D'immediat la vaig abraçar, tots cinc ahí sabíem el que això significava...

-Com has eixit d’ahí, Cath? Es suposava que estaves morta!- Vaig avançar uns passos més avant. Sentia com la rossa, mentre plorava, em deia que no m'arrimés, però no li vaig fer cas.- Tot açò ja s’havia acabat!- Estava a punt de perdre el control, però alguna cosa dins de mi em va dir que em tranquil·litzara. Vaig veure com allí parada se li escapava un somriure de costat. No sé com, ni en quin moment, però ràpidament va traure un arma de foc. La va disparar. Una bala venia cap a mi, però algú em va espentar. No podia creure-ho. Abby estava al terra, amb una ferida. Soltava molta sang. Els meus ulls es van cristal·litzar i la ràbia recorria totes les meves venes.

- Ara és el vostre torn.- I amb tot aquell panorama, va desaparèixer de la nostra vista.



Sé que alguna cosa roïna ens depara.