LUKA*

Els meus amics i jo entràrem com una vegada més al nostre lloc de reunió. Sé que feia una mica de por, ja que era un hostal que estava abandonat des de feia uns 3 anys, però pareixia que fera més temps. Era de fusta, molt vell i ubicat al mig de les muntanyes, on estava tot solitari, al nord d’Itàlia.

Andrew em donà la mà per tal que jo poguera muntar ja que hi havia un escaló un poc alt i que costava de pujar. Tots ja n’estaven dins, sols quedava jo per entrar-hi. Una vegada dins buscàrem l’habitació on teníem fotografies els cinc junts, on teníem els nostres jocs, els nostres llibres... però, ja no hi quedava res, els nostres records s’havienesborrat. Tot per la màgia, una cosa preciosa i encantadora, però molt perillosa per a tan sols uns adolescents.

Tots seguérem al terra en silenci, mirant-nos els uns als altres. Em vaig quedar mirant el rostre d’Abby, pensant en ella. En realitat era una xica molt bella. Tenia els ulls color mel i els cabells rossos. Vestia amb roba gran. Semblava estar en un estat de calma, però jo sé que era tot el contrari. Ella de veritat no estava bé, ningú ho estava. Tot açò era complicat per a nosaltres. Vaig tornar a centrar el meu pensament en Abby. Es veia que era una xica freda i distant per la seva aparença. Però era tot el contrari al que deien. Quan la coneixies era una xica molt agradable, que sempre es preocupava pels seus éssers volguts. Ara que la mirava amb atenció i concentració, podia adonar-me que ja formava part del meu cercle de persones més important, ella i tot el grup, és clar, però no sé per quin motiu ella destacava entre tots els del grup. Vaig intentar mirar-la als ulls, però em vaig adonar que ella estava mirant a Matteo. Sempre he sospitat que a ella li agradava, ja que era el típic jugador de bàsquet, amb bones qualificacions, els cabells castanys i arrissats. Quan el vam conèixer pareixia egocèntric i maleducat, però tot el contrari, era molt simpàtic i sempre que podia ens ajudava.





MATTEO*

La sensació d’estar a eixe lloc era estranya, ja no era el mateix. Aquell silenci que hi havia entre nosaltres no m’agradava gens. Sols féiem que mirar-nos els uns als altres. Luka mirava a Abby, ella em mirava a mi. Àlex mirava a Andrew, ell mirava a Luka i jo mirava a Àlex. Tenia una cara estranya perquè ella no entenia el que passava. Cada vegada l’admirava més. Era nova al grup. Després de tot el que havia passat es va unir a nosaltres. Tenia els cabells negres, a l’altura del muscle i els ulls verds.

– Després del que va fer, encara la trobe a faltar. – Va trencar el silenci Andrew, tots ens vam desconcentrar i ràpidament el vam mirar.

– Era una persona molt important per a mi, l’estimava molt.

– Tots l’estimaven molt, però una cosa així no es pot perdonar mai!– Va exclamar Abby mentre tots l’escoltaven.

– Ella per a mi era important, però, ens va trair!

Eixien llàgrimes del seu rostre, em feia pena. La meua ment va tornar uns mesos enrere: tot aquell escenari... Ella allí... en contra de nosaltres... Eixa xica d’ulls verds, de cabells pèl-rojos, a qui li encantava escoltar música i llegir a la cabanya, just on ara ens trobàvem discutint per ella.





LUKA*

El soroll de les veus dels meus amics discutint ressonaven per la meua ment d’un costat a un altre. Ja no podia més, així que lentament vaig decidir eixir fora per reflexionar sol, sense ningú que em molestara. Al recordar com la meua millor amiga queia per aquell precipici –vençuda per la derrota, per mentidera–, em ve la imatge de com el seu cos s’elevava del terra, com a poc a poc el seu cap anava gitant-se en l’aire i, de seguida, el seu cos també. En aquell instant, una llum molt forta que queia del cel ens il·luminava, un ésser no humà que tenia una forma estranya. No es veia molt bé, ja que el contrast de la llum feia que no es vera res. Aquell ésser va baixar un poc, i recorde les seues paraules amb una claredat immensa...

– Luka, anem-nos-en d’ací!– Van exclamar Abby i Matteo a la vegada. – Ella no ho mereixia!

– No mereixia això! És clar que ho va fer malament, però tampoc per fer això! –Vaig escoltar a Àlex eixir de l’hostal enfadat.

– A veure, ella ens va trair i va matar aquella dona que no ho mereixia, però sempre va estar amb nosaltres! –Vaig exclamar ja fart d’aquella situació. De sobte, el cel es va fer negre. Plovia molt.

Abby, Matteo i jo vam arrancar a córrer cap a un camí que no sabíem on parava. Vam continuar. Sentíem les veus d’Andrew i d’Alex, però nosaltres seguíem corrent. Una vegada ja cansats, vam parar al costat d’uns arbres. Vam estar xarrant de tot el que hi havia passat feia uns minuts enrere, uns 30 minuts. Àlex i Andrew ens van trobar. Vam xarrar tots, els 5, tranquils; i ho vam solucionar tot.

“En la vida tindràs molts obstacles, però recorda que sempre els podràs solucionar amb la teua màgia, ja que ella està amb tu, i ets tu qui decideix com usar-la." Això va ser l’últim que vaig escoltar d’aquell ésser, aquell 17 de febrer.