Van ser mesos sense parar per guanyar la seva confiança, ja fos venent droga, participant en carreres il·legals, robant i, en general, no respectant la llei. Erik em va ajudar molt i va intentar convèncer la màfia que era de fiar. Durant tot aquest temps, vaig mantenir diverses reunions amb aquest grup en diferents llocs, i cada vegada hi havia persones diferents. No va ser fins que van passar quatre mesos que em van reunir amb el cap del grup. Fins llavors, el que semblava ser el segon al comandament era conegut com a "Corrent", i em van revelar que tenia aquest sobrenom perquè un dia va escapar d'un helicòpter i dos cotxes policials corrents.



Dins del grup hi havia set membres, inclòs l'Erik, però no em comptaven a mi perquè encara no em consideraven un d'ells. Sempre anàvem tapats amb màscares i jo no coneixia a ningú, excepte a l'Erik, però almenys coneixia els seus sobrenoms. "El Calavera", l’Erik era conegut com a “Vibora” i "Corrent" eren tres dels set, i els altres quatre eren: "Cascavell", "Taipà", "Colobra" i "Cobra".



La primera vegada que vaig parlar amb el cap del grup va ser per superar la prova definitiva per unir-me a ells, però aquesta prova va ser molt dura. Vam anar amb un helicòpter al cim d'una muntanya, on tenien al comissari Berg segrestat, de genolls i amb una bossa al cap.



En aquell moment, el Calavera em va mirar seriosament i em va dir en un to fred i decidit.



-Ara és el moment, Alex. Has de fer-ho.



Em va passar una pistola i em vaig quedar uns segons mirant-la.



-Què faràs, Alex? -va dir el Calavera.



Per un costat, la meva lleialtat al grup, que havia estat la meva única família des de feia mesos, em cridava a disparar. Però per l'altra, vaig recordar a Gus i el meu temps dins la policia.



Finalment, amb un nus a la gola, vaig alçar el braç, vaig apuntar i vaig estrènyer el gallet, però només vaig escoltar un clic i em vaig adonar que l’arma no tenia cap bala carregada.



-Això no té bales, necessit un carregador! -vaig exclamar.



-No necessites cap carregador. -va intervenir Corrent.



-Què vols dir? -vaig preguntar confús, intentant comprendre.



-Això, bàsicament, era una prova per veure si ets fidel a la nostra família. -va respondre Corrent.



Vaig quedar-me un temps pensant i vaig respirar amb alleujament.



-Ell no és el comissari? -vaig preguntar curiós.



-És Colobra, no et preocupis. -va respondre Taipà.



-Bé, sembla que el novell s'ha guanyat el seu lloc al nostre costat. -va dir Cascavell amb un somriure.



-Ja ho crec. -va respondre Taipà.



Després d'aquella prova, els dies van anar passant i es van anar convertint en setmanes i les setmanes en mesos. A poc a poc, em vaig sentir més a gust i segur amb ells. Vaig començar a integrar-me més en el grup i a participar en les seves activitats amb més confiança.Em vaig adonar que aquest grup era més que una simple organització criminal. Érem com una família. Sabia que cada membre del grup estaria disposat a donar la vida per protegir els altres, i això em donava una sensació de seguretat que mai havia experimentat abans.



En una nit especialment fosca, tot el grup ens dirigíem a fer una gran venda d’estupefaents amb una altra banda. Per prevenir, ens vàrem dividir en 4 cotxes per arribar a la zona del pacte, tots anàvem amb armes per si de cas passava alguna cosa.



-Recordeu, la clau és la vigilància. Hem de mantenir-nos alerta i assegurar-nos que tot surti segons el pla. Corrent, tu encarregaràs la negociació amb l'altra banda. Vibora i els altres, seguiu les seves ordres al peu de la lletra. No podem permetre'ns cap error aquesta nit. -va ordenar el Calavera.



-Entesos, Calavera. No et preocupis, jo m'encarregaré de la negociació. Estic segur que arribarem a un acord que beneficii a tots. -va afirmar Corrent.



A la llunyania estava l’altra banda i amb seguretat, ens vam posar en marxa cap a la zona de la reunió.



En arribar, el Calavera va observar fixament als membres de l'altra banda.



-Benvinguts, amics. És un plaer fer negocis amb vosaltres avui.



Corrent, amb l’arma visible, va agafar el torn de paraula.



-Ho farem ràpid i net. No tenim temps per a jocs.



Els membres de l'altra banda, tots vestits de manera similar amb uniformes de camuflatge verd militar, observaven atentament mentre Corrent i Calavera parlaven. Cada grup estava preparat per a qualsevol problema, amb armes visibles i lleugerament amagades sota les seves roba, mantenint una actitud de constant vigilància.



-El plaer és nostre, Calavera. Esperem que aquesta reunió sigui profitosa per a tots dos com sempre. -va dir el líder de l’altra banda-. Teniu la mercaderia?



-És clar que sí. -va respondre el Calavera.



-Molt bé. Tenim la quantitat acordada de diners acordada per a vosaltres. Estem disposats a comprar 25 kg de la vostra mercaderia a canvi dels 500.000 euros acordats de sempre. -va oferir el líder contrari.



-Doncs cap problema per la nostra part. -va acceptar Corrent.



El líder contrari va fer un senyal als seus homes, i aviat es van acostar amb una caixa gran i robusta plena de diners en efectiu. El líder de l'altra banda: li va passar la caixa a Corrent i Calavera.



-Aquí teniu els diners. Esper que la vostra mercaderia estigui a l'altura de les nostres expectatives.



El Calavera va obrir la caixa per verificar el seu contingut.



-Els diners semblen estar en ordre.



Després, Corrent ens va demanar la mercaderia i prest l’Erik i Cascavell van portar diverses caixes de la furgoneta, cada una plena de paquets embolicats.



-Aquí teniu els 25 kg de la millor qualitat. -va dir Corrent.



El líder contrari va inspeccionar els paquets i va assentir.



-Sembla que tot està en ordre. Estem satisfets amb el tracte.



Amb un somriure, Corrent va allargar la mà per confirmar l'acord.



Ens vàrem allunyar i dirigir cap als vehicles. L’Erik es va oferir a dur els diners en el seu cotxe juntament amb Cobra.



-Molt bé, ens trobarem tots a la fàbrica. -va afirmar Corrent.



Anàvem 2 persones en cada vehicle i a jo em va tocar anar amb el Calavera de copilot. Dins el cotxe es va llevar la màscara i em va xocar molt, ja que mai li havia vist sense la màscara. Semblava jove, d’entre 29 i 34 anys. Tot i la meva sorpresa, vaig preferir no referir-me al tema que es va treure la màscara i vaig intentar conversar amb normalitat.



-És una nit fosca, oi? Sembla que tot estava a punt per a la gran venda d’avui.



-Així sembla. Però saps una cosa, Alex? Hi ha més en aquesta vida que simplement el negoci. -va dir.



-Però tots som conscients que el que estem fent no està bé. -vaig respondre convençut.



-És clar que no està bé, però al final ni els dolents són tan dolents, ni els bons són tan bons. -va afirmar amb la mira al front.



-Què vols dir amb això? -vaig preguntar curiós.



-Cada un de nosaltres té la seva pròpia història. No som només el que semblem ser en aquest moment. Hi ha raons per les quals estem aquí, fent el que fem. -va respondre.



Parlava amb molta tranquil·litat i sense la seva veu que feia por a tothom, semblava com si fos un altra persona i per això, vaig aprofitar el moment per conèixer-lo més.



-Tu ja saps les meves raons, però quines són les teves? -vaig preguntar.



Pensava que aquesta pregunta es quedaria sense resposta, ja que era molt personal, però no va dubtar a respondre.



-Oh, moltes coses, Alex. La vida no sempre ha sigut fàcil per a mi. Vaig començar amb grans somnis i esperances, que a poc a poc van anar desapareixent. La vida va tenir altres plans per a mi. Vaig aprendre a adaptar-me a les circumstàncies, però també vaig aprendre que no tot és blanc o negre. A vegades, fins i tot els bons han de fer coses que podrien semblar dolentes per aconseguir el que necessiten.



Les seves paraules em varen arribar al cor i em sentia sorprès davant aquella situació.



-Record que una vegada mentre estava en el cinema amb … Amb l’Erik, perdó, amb Vibora, em va dir que el dolent de la pel·lícula comença a caure bé quan els bons ho fan malament.



-Exactament. -va respondre.



Mentre conversaven, començava a sentir una connexió amb Calavera que no m’esperava. Era com si quan deixés la màscara, deixava amb ella la seva fredor, maldat i es convertís en altra persona.



En arribar a la seu, ens vàrem adonar d’un detall.



-Espera un moment... falta un cotxe. On són Vibora i Cobra? -va dir Cascavell.



-Tens raó... No hi són aquí. -se’n va adonar Corrent.



Em vaig començar a posar nerviós i preocupat pel meu amic.



-Potser han tingut algun problema amb l’altra banda, o pitjor … Amb la policia.



El Calavera va mirar per l’entrada i de costat a costat.



-No, això no és normal. Alguna cosa ha passat.



-Cascavell, ves a buscar-los amb el teu cotxe personal per prevenir, tal vegada no és res. -va ordenar Corrent.



-D'acord.



Mentre esperàvem, els minuts semblaven hores i al cap d'una llarga espera, va aparèixer Cascavell per l'entrada.



-On són, Cascavell? Què està passant? -vaig preguntar.



-He vist cotxes de policia... Moltíssims. Estan als afores de la ciutat, prop d'un dels llocs de la negociació.



El meu cor bategava amb gran força, sabent que el meu millor amic podia acabar en cadena perpètua.



-Què hem de fer, Calavera? Han atrapat l'Erik i Cobra?



-Ho sembla. Però és en aquests moments on hem de tenir més ment freda. Hem de pensar ràpid i actuar amb precisió. No podem deixar que la policia ens aturi. Hem de rescatar-los i ha de ser ara, sense que s’ho

esperin.



Després d'assimilar que Erik i Cobra havien estat capturats, no vam perdre temps en planificar el nostre següent moviment. Ràpidament, vam decidir que havíem de rescatar-los abans que la policia els portés a la presó.



Sense molta conversa, ens vam dirigir cap a un punt per on sabíem que passaria el vehicle policial que els traslladaria. Amb les armes a punt, ens vam amagar als costats del camí, preparats per a l'emboscada. Quan els vehicles de la policia van aparèixer, va irrompre una pluja de trets des de tots els costats. Va ser un combat salvatge on els trets volaven baix la llum de la lluna.



Finalment, vam aconseguir abatre a tots els policies i ens vam acostar al vehicle on estaven els nostres companys capturats abans que arribessin més policies. Però, en aquell moment, quan pensàvem que ja havia acabat el més difícil, vam sentir un fort soroll que provenia d’un tret d’una pistola.



-Què ha passat? -vaig preguntar confós.



Em vaig girar i vaig veure com el cos del Calavera queia a terra després d’un tret al cap. Va ser un moment de commoció i que ningú esperava, ràpidament ens vàrem adonar que qui havia disparat era un agent que estava a terra. Sense molt temps per pensar, Corrent es va apropar al policia ferit, que encara es rebolcava en el terra. L'agent, amb un gemec de dolor, va alçar la mirada.



-Si us plau... no em feu res, no vull morir.



Corrent el va mirar fixament amb una expressió que mai havia vist abans al seu rostre.



-Hi ha 3 coses que has de saber de nosaltres, el nostre cercle és petit, som lleials fins a l'extrem i mai ens deixem fotre. -va dir després d’un moment de silenci.



Després d'aquestes paraules, Corrent va aixecar la seva arma i va buidar tot el carregador de la seva pistola al cos del policia, posant fi a la seva vida. Va ser un moment tens i silenciós, on continuàvem commocionats per la mort del Calavera .



Vam haver de seguir endavant amb el rescat i la missió, tot i la pèrdua que acabàvem de patir. Vam escapar del lloc ràpidament i, per descomptat, amb el cos del Calavera per donar-li un acomiadament digne.



L’endemà, ens vam reunir en silenci a l’alt d'una petita muntanya als afores de la ciutat. El vent bufava fort i, havia un ambient molt trist i silenciós, vaig poder comprendre que érem més que companys, una família, per tots, el Calavera era com un germà. Portàvem el seu cos embolicat en un llençol. Tots mostràvem signes de tristor. A mesura que ascendíem, el silenci només era trencat pel so dels passos i del vent.



Finalment, vam arribar a un lloc elevat amb una vista impressionant. Allà mateix, vam decidir enterrar el cos del Calavera. Amb paraules simples i frases curtes, vam dir els últims adeus al nostre amic i company caigut, prometent continuar lluitant en el seu nom.



En aquest moment d’acomiadament, amb el paisatge muntanyós, vam ser envoltats per sorpresa per desenes d’agents, deixant-nos sense escapada. Les armes apuntaven directament a tots nosaltres i sense cap elecció, vam haver de rendir-nos, alçant els braços i acceptant la nostra derrota, però, realment, ho tenia tot controlat des de fa molt de temps.



-Comissari, he de comunicar-li que he pres la decisió de dimitir del cos de policia.-vaig dir amb veu ferma.



Vaig sentir una pausa abans que el comissari Lundberg respongués.



-Ho entenc, Alex. Però abans que prenguis aquesta decisió definitiva, hi ha una cosa que has de saber.-em va dir amb seriositat.



-T’estic escoltant.- vaig respondre, preparant-me per a qualsevol cosa.



El comissari va prendre un respir profund abans de continuar.