F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

A sang freda (Elías)
IES Joan Ramis i Ramis - Maó (Maó)
Inici: La connexió maltesa (Jordi Sierra i Fabra)

Tornar al fred de Barcelona després d’haver passat uns dies en un lloc càlid era tot un contrast. La gent havia pujat a l’avió amb la pell colrada, si no directament cremada, gorres i barrets ridículs, samarretes de màniga curta i, alguns, fins i tot amb pantalonets i sandàlies. La metamorfosi al llarg de les hores següents havia estat total. Com a màxim, quedava alguna gorra fent joc amb les bosses de les compres de darrera hora. En baixar de l’avió tot eren pantalons llargs, jerseis i sabates, cares de resignació i son pel canvi horari. Això, més els comentaris de rigor.

  • A quina temperatura ha dit el pilot que estàvem? Quatre, cinc graus?
  • No n’estic segur. Com que ho ha dit en anglès...
  • Si el vol arriba a Espanya, no sé per què carai ho han de dir tot en anglès!
  • Perquè la companyia és alemanya?
  • Doncs que ho diguin en alemany!
De cada deu passatgers, després d’aixecar-se i agafar els paquets i les bosses de mà dels portaequipatges superiors, nou ja tenien el mòbil a la mà.


Capítol 1:  Jutge, jutjat i botxí



Per sort, la meva estada a Barcelona va ser breu i l’endemà vaig reprendre el meu viatge i vaig agafar el vol definitiu que em tornava al meu país, després d’una setmana de vacances al Brasil i de passar per Barcelona.



L’endemà de la meva arribada, vaig estar tot el matí a casa, però una trucada em va fer sortir a dinar per retrobar-me amb una persona a les dues i mitja de la tarda. Era un dia solejat, fora del que és habitual a Suècia. Jo, anava pels carrers d’Estocolm cap al meu destí, arribant tard com de costum. Anava amb el meu cotxe gris de marca Volvo, en arribar, vaig aparcar el vehicle al primer pàrquing que vaig trobar i me'n vaig anar corrent cap al restaurant on m'esperava el meu millor amic Erik Olsson. Però com no era d'estranyar, ell també arribava tard i el vaig veure a l’altra vorera del camí que portava al restaurant al qual anàvem cada setmana. Encara que tinguéssim vint-i-cinc anys, ell encara anava vestit sempre de la mateixa manera, com si fos un delinqüent amb la seva gorra i el seu xandall negre.



-Un moment! -va cridar ell amb la seva veu tan característica.



Uns segons després va arribar a on jo estava, ens vàrem abraçar i vàrem caminar junts cap al restaurant.



-Així que, Svensson, de tornada a casa després d'una escapada exòtica pel Brasil? -va exclamar l'Erik amb un somriure quan es va apropar a jo.



-Si només ha estat una setmana de res. I tu?, sempre arribant tard, com de costum. -vaig dir amb un somriure.



-Ja saps com soc, mai puc ser a temps. La vida és massa curta per preocupar-se pel rellotge. -va respondre l’Erik mentre es treia la gorra i la deixava a la taula.



Ens vàrem asseure i vàrem mirar el menú.



-Creus que hauríem de provar alguna cosa diferent avui, Erik? Sempre demanem les mateixes mandonguilles. -vaig proposar jo.



-Ja ho sé, però aquestes són les millors mandonguilles que he tastat mai. No puc resistir-me. -va dir l’Erik amb entusiasme.



Vàrem riure i vàrem acabar demanant les mateixes mandonguilles de sempre.



-Ara us ho port. -va confirmar el cambrer.



Mentre esperàvem, vàrem començar a parlar del meu viatge, les últimes notícies sobre futbol, etc. La conversa va ser molt agradable.



Després d’uns minuts va arribar la nostra comanda.



-No sé com ho fan, però aquestes mandonguilles estan cada vegada més bones i ben fetes. -va afirmar ell amb les mandonguilles encara a la boca.



-Sincerament, no són res d’altre món, no serà que ho dius perquè el teu oncle és el propietari del restaurant? -vaig preguntar rient.



-És clar que no. -va respondre amb un somriure.



-El que tu diguis germà. -vaig dir.



-I com t’ha anat la setmana, Àlex? -em va preguntar amb curiositat.



-La veritat és que no molt bé, no ha sigut el meu millor viatge i a més, aquests dies no he pogut dormir bé perquè tinc una cosa en ment en la qual no deix de pensar. -vaig respondre deixant la forquilla damunt el plat on

abans hi havia mandonguilles.



-T'escolt. -va dir ell esperant que li expliqui més.



-Ja saps que el meu pare va ser policia i el varen matar a un tiroteig quan jo tenia només deu anys, no? -vaig esperar que afirmés amb el cap i vaig continuar-. Ja fa uns anys que he terminat la universitat i he tingut diferents treballs molt simples, però crec que ha arribat el moment de fer un pas endavant i fer les oposicions per ser policia.



Va estar una estona sense dir res i la seva expressió va canviar.



-A jo em sembla bé tio, has estudiat molt per ser policia i complir el teu somni. -va expressar ell amb un to més seriós-. La teva mare ho sap?



-Sí, li vaig dir per trucada i diu que em recolzarà en tot el que calgui, però he pogut notar a la seva veu que té por després del que li va passar al meu pare. -vaig respondre trist-. Tinc la cita per fer les proves aquesta tarda.



Erik va fer un gest de sorpresa evident.



-Però quan has agafat la cita si eres al Brasil? -va demanar Erik.



Vaig riure i li vaig explicar.



-La cita la vaig agafar per internet. Ja saps que tot es pot fer des de qualsevol lloc del món avui en dia. I també els vaig enviar el meu currículum per correu electrònic. A les 18:00 he d’estar a comissaria.



Vàrem estar una estona més xerrant i rient mentre el temps passava ràpidament i l’hora de la cita s’apropava.



-Erik, són ja les 5 de la tarda, tal vegada hauria de començar a partir cap a comissaria. -vaig dir després de demanar-li el compte al cambrer.



-Si vols et puc acompanyar. -va proposar ell.



-És clar que sí. -vaig afirmar amb un somriure.



Vaig pagar la factura i ens vàrem dirigir cap al meu cotxe per arribar al més aviat possible. A mesura que ens apropàvem a la comissaria em sentia cada vegada més nerviós, però l’Erik aconseguia relaxar-me amb les seves paraules.



Finalment, vam arribar a la comissaria i vaig acomiadar-me de n’Erik. Amb nervis vaig endinsar-me a la comissaria i vaig dirigir-me directament cap a l’oficina del comissari i vaig donar dos cops a la porta.



-Endavant. -va cridar.



Vaig obrir la porta cautelosament i vaig entrar amb un somriure.



-Bon dia -vaig dir mentre seia a la cadira.



-Benvingut, t’esperava. Soc el comissari Johan Lundberg, però aquí tots em diuen Berg. -es va presentar amb un somriure-.



Era un home de mitjana edat. La seva presència imponent imposava respecte i la seva manera de seure amb fermesa el feia semblar un home molt seriós.



-Jo em dic Alexander Svensson i he vingut per fer les oposicions. -vaig comunicar nerviós.



El seu rostre va canviar quan va escoltar el meu cognom.



-Svensson, tu ets el fill de n’Anders Svensson? -va preguntar sorprès.



Jo tenia clar que en el moment que digués el meu nom i cognom, recordarien al meu pare i em preguntarien si jo era el seu fill. No vaig respondre, però vaig assentir amb el cap.



-Ho sent molt, el teu pare va ser un gran agent i aquí ho trobem a faltar molt. -va dir amb un to trist-.



Vaig intentar canviar de tema perquè no m’agradava sentir parlar d’aquell tema.



-He sentit que he de fer unes proves per ser policia, com són?



El comissari Berg va abaixar el cap amb una mirada pesada i una expressió que revelava la cruesa de la situació. Amb un to trist va intentar parlar.



-Bé, Àlex, ara mateix la policia estem en un moment molt delicat i ens fan falta més agents. Normalment, hauries de fer unes proves per veure si ets apte, però la situació no és la millor i no fa falta que facis les proves.



La meva curiositat va provocar la següent pregunta.



-I què ha passat? -vaig preguntar, cercant entendre la situació.



El comissari Berg va fer una pausa i va continuar.



-En uns minuts hi haurà una reunió on estaran tots els agents i explicaré la situació. Avui serà el teu primer dia de treball. -va dir, just abans de donar-me la placa policial-. Ves-te’n al vestidor i posa't la vestimenta,

després vine aquí i anirem junts a l’aula de reunions.



Vaig afirmar sense entendre res i vaig dirigir-me ràpidament al vestuari, posant-me la vestimenta policial i deixant la placa a la butxaca. En un moment, ja estava de tornada amb el comissari.



-Segueix-me. -em va demanar, dirigint-se a la sala de reunions.



La sala de reunions era molt gran, hi havia dues columnes de taules separades per un passadís que portava a una tarima. Per cada columna hi havia 5 fileres amb quatre taules cadascuna. En arribar ja hi eren tots els agents de peus davant de les seves taules, jo em vaig situar en un espai buit, observant el comissari que es dirigia cap a l'estrada on hi havia el micròfon.



-Per a qui no ho sàpiga encara, ahir va passar una cosa terrible.



Vaig notar com el comissari Berg feia un profund sospir abans de continuar.



-Com ja sabeu, lamentablement, a Suècia hi ha moltes bandes criminals amb armes i drogues. El que va passar és que una banda criminal molt ben preparada, unes cinc persones amb màscares, ens varen segrestar a mi i a dos oficials. Ens varen posar de genolls i varen executar a trets als companys.



Tots ens vàrem sorprendre i espantar molt pel que va dir el comissari. Havien executat a dos policies? Després d’un silenci, un company va fer una pregunta que tots teníem en ment, però no ens vàrem atrevir a preguntar.



-Però si tan dolenta és aquella banda per què no et varen matar a tu també? -va preguntar, intentant comprendre.



Amb una mirada seria, el comissari va respondre amb una resposta inesperada.



-Em volen veure patir.



Va sospirar i va continuar.



-A partir d’ara s’activa el codi vermell i tothom ha de dur una escopeta, el taser, les esposes, la porra i la pistola reglamentària.



Amb un crit va intentar animar a tothom.



-No hi ha cap obstacle que no puguem superar, a lluitar fins al final!



-Sí, senyor! -vàrem exclamar tots amb entusiasme.



Vàrem anar tots a l’armeria per agafar les armes i en sortir de l’armeria em vaig trobar al comissari amb un agent.



-Ell és l’oficial Gustav i serà el teu mestre durant uns dies. -em va informar Berg.



-Encantat. -va dir l’oficial.



-Igualment. -vaig respondre.



-Tot clar, no?, doncs a patrullar. -va ordenar el comissari.



L’oficial Gustav em va mostrar el garatge i vam treure un patrulla.



-Aquesta vegada conduiràs tu. -em va dir Gus.



Amb molts nervis, vaig posar en marxa el vehicle i vam iniciar el patrullatge. Durant la nostra ruta, l'oficial i jo vam passar un temps xerrant; era un home amb un sentit de l'humor molt bo. Tot semblava tranquil fins que l'alarma d'un cotxe robat va sonar. Amb rapidesa, ens vàrem dirigir cap a la ubicació i vam aconseguir aturar el lladre abans que pogués escapar amb el cotxe.



-Excel·lent feina, Àlex! -va felicitar-me l'oficial.



Després de portar el lladre a comissaria, vam continuar patrullant tota la tarda. Tot i que no va passar res d'interessant, vaig acabar el meu primer torn satisfet i molt orgullós.



Molt content i esperançat, l'endemà, vaig tornar a la comissaria per fer el meu segon dia de treball. Em vaig trobar amb Gus al garatge i vam començar el patrullatge; aquesta vegada, ell conduïa. Cada cop em queia millor l'oficial, era molt graciós i sempre estava alegre. Després d'una estona, vam veure un vehicle anant massa ràpid i el vam perseguir amb les sirenes, ja que no es volia aturar. Finalment, va arribar a un carreró i es va aturar. Vam baixar del vehicle amb la pistola a la mà i li vam ordenar que baixés amb les mans amunt. No va obeir i de cop va aparèixer una furgoneta negra darrere nostre d'on van sortir dos emmascarats apuntant-nos amb armes llargues. De l'altre vehicle també van sortir altres dos emmascarats, també amb armes llargues. Em vaig quedar gelat, les mans em tremolaven mentre sostenia la pistola i el cor em bategava amb força. La tensió va créixer ràpidament en aquell carreró. Les armes apuntaven directament a Gus i a mi.



-Sembla que avui tindrem una cita amb una quadrilla. -va dir Gus amb un somriure.



Abans que poguéssim decidir quina estratègia seguir, els emmascarats ens van ordenar baixar les armes i no ens va quedar altre que obeir. Ens varen llevar els mòbils, la ràdio i les armes. Després, ens varen lligar de mans i ens van ficar a la furgoneta negra.
 
Elías | Inici: La connexió maltesa
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]