Em vaig despertar amb una bossa al cap, sentint-me estrany i desorientat. Semblava que m'havien adormit amb alguna cosa quan ens van segrestar. Tot al meu voltant estava en silenci, com si estigués sol enmig del no-res.



De sobte, algú em va treure la bossa, i la intensa llum d'una bombeta em va cegar. Em va costar obrir els ulls, però quan ho vaig fer, em vaig trobar de genolls, lligat al costat del meu company Gus. Davant nostre, un home emmascarat ens mirava amb una fredor que em va fer tremolar. Observant al meu voltant, em vaig adonar que estàvem a una fàbrica abandonada.



-Gus, què està passant? -vaig xiuxiuejar amb molta por y tremolant.



-Tranquil Alex, que ben aviat tots dos sortirem d'aquí com si res, no et preocupis. -va respondre, intentant tranquil·litzar-me.



Prest, varen arribar quatre segrestadors més, tots portaven un passamuntanyes negre, menys un que portava una màscara d’una calavera i s’apropava sense cap mena d’arma. Amb un to de veu greu va començar a parlar, semblava ser el líder de la banda.



-El primer -va fer una pausa- bona tarda. Se'm coneix com “El calavera” i no és precisament per la màscara. Us preguntareu què feu aquí i què volem de vosaltres.



Va aturar de parlar i va començar a donar voltes pel nostre voltant i de sobte, va frenar davant nostre.



-És senzill, a mi no m’agrada perdre el temps, avui un de vosaltres … morirà. -va tornar a donar voltes mentre parlava-. Oficial segon, Gustav Larsson, de peus.



Ell va obeir i es va posar dret, no semblava estar ni nerviós ni espantat. Tot seguit, el líder li va llevar a un dels seus companys la seva arma i li va donar a Gus.



-Mata o mor. -va dir el calavera fredament mentre m’assenyalava-. Abans de tomar una mala decisió, pensa bé en les teves filles. Tic, tac, el temps passa.



Estava paralitzat pel que estava passant, la por m'envaïa i el cor em bategava amb força. No podia permetre que Gus prengués una decisió tan terrible.



-Mai no posaria una mà sobre un dels meus companys i molt menys si és un alumne. -va respondre després de llençar l’arma.



Vaig sentir un nus a la gola en veure la seva valentia, i un gran 'agraïment em va envair. Sabia que no estava sol, que encara quedava un raig d'humanitat enmig de la crueltat. Però també, em va envair una profunda tristesa al saber que Gus estava posant en joc la seva vida per mi.



El calvera va somriure i li va mirar fixament als ulls.



-Molt bé, és la teva decisió. -va fer una gran pausa-. Deu! -va cridar amb fermesa.



Havia romàs tota l’estona callat, però em vaig començar a inquietar i a passar por pel que semblava ser un compte regressiu.



-Nou! -va cridar amb més força i donant voltes.



-Vuit! -va continuar.



-Set!



La tensió a l'habitació era insuportable, cada segon semblava una eternitat. Gus mantenia la seva postura amb fermesa, mentre els segrestadors esperaven amb una calma gèlida.



-Sis!



El compte del calavera ressonava amb eco en les parets de la fàbrica abandonada mentre la meva respiració s’accelerava.



-Cinc!



La veu del Calavera era implacable, sense compassió, com si estigués jugant amb les nostres vides, com si fossin simples peons.



Quatre!



El temps semblava haver-se aturat, tot girava al voltant d'aquell compte enrere inexorable.



Tres!



-Gus, no ho permetis! -vaig cridar.



El meu cor bategava amb una gran ferocitat, la suor em cobria el front, i els meus ulls s'arrossegaven cap a Gus.



Dos!



-No! -vaig exclamar, mentre em sentia impotent davant la decisió que es prenia davant dels meus ulls.



-Un!



Tot semblava congelar-se en aquell instant, com si el món s'hagués detingut. El calavera es va posicionar just darrere d’un dels seus companys que semblava més nerviós i es va apropar a les seves orelles.



-Dispara. -va ordenar fredament, com si la nostra vida no tingués cap valor-.



Va ser com si el temps s'hagués aturat, i el meu cor va fer un salt mortal dins del meu pit mentre veia com l'home armat aixecava el canó de la pistola amb una gran precisió. Els meus ulls es van obrir, com si volguessin evitar el que estava a punt de passar, però era massa tard.



Un esclat sord i després el so agut dels trets va irrompre en l'habitació, i vaig veure amb horror com els projectils suraven cap a Gus amb una gran velocitat. El seu cos va ser sacsejat pels múltiples impactes, i vaig sentir un nus en la meva gola mentre veia com queia a terra, inert.



La meva respiració es va atrapar i els meus ulls es van omplir de llàgrimes. Amb gran ira i tristesa, em sentia impotent davant de la injustícia d'aquella mort mentre contemplava el cos de Gus.



Abans que pogués fer qualsevol cosa, vaig sentir com un fort impacte em va donar al cap, deixant-me inconscient.



Quan vaig recobrar la consciència, em vaig trobar en una habitació d'hospital, la llum blanca em cegava. Em vaig sentir confós al principi, però després vaig recordar el que havia passat a la fàbrica abandonada.



Després d’una estona, em vaig trobar amb una sorpresa. Vaig rebre la visita del comissari Berg, que es va asseure a una cadira.



-Gus, on està Gus? -vaig preguntar amb dificultats-. Encara és viu?



La seva resposta va arribar sense cap paraula, la seva mirada ja ho desvelava tot.



-Ara intenta no pensar en això, ens estem encarregant. Tu només descansa.



-Ha sigut la meva culpa. -vaig dir completament desanimat i traumatitzat per la situació viscuda.



Va negar amb el cap i va canviar de tema.



-Només volia assegurar-me que estàs bé. Però també tinc una cosa per a tu. Un cas senzill que necessita la teva atenció. Quan et sentis millor, truca'm i et donaré tots els detalls -va dir amb calma.



La meva ràbia es va intensificar mentre el comissari Johan Lundberg sortia de l'habitació sense ni tan sols acomiadar-se. Era com si la seva visita només hagués estat un tràmit, sense importar-li realment com em sentia.



Després d’una estona, enmig dels meus pensaments negatius, va entrar el meu millor amic Erik.



-Hola, Alex. M’han dit el que ha passat i he vingut tan prest com podia, com estàs? -va dir amb una veu preocupada.



-No molt bé, si et dic la veritat. -vaig respondre sincerament.



Erik va notar el meu estat d'ànim.



-Què ha passat?, he vist com sortia el comissari. -va preguntar, preocupat.



-El comissari només ha vingut aquí per assegurar-se que estic bé i per encomanar-me un altre cas -vaig dir amb amargor.



-Ja veig. Sembla que la policia està més preocupada per resoldre casos que per cuidar dels seus agents -va dir amb un to crític.



-Exactament! No poden entendre el que hem passat, el que he passat. Avui he vist com assassinaven a sang freda al meu company Gus i és com si només fóssim peces d'un joc per a ells, com si fóssim perfectament reemplaçables. El mateix que van fer amb el meu pare, mai varen trobar als responsables.



-Ho entenc, Alex. Però has de tenir en compte que no tots pensen així. Hi ha gent a la policia que valora la teva feina i la teva integritat -va dir Erik, intentant calmar-me.



Però jo ja havia pres una decisió. No podia seguir en un lloc on no em sentia valorat ni respectat i on la meva vida no era important.



-No importa. He decidit que és hora de deixar-ho, Erik. No puc continuar treballant en un lloc on no em sent bé. -vaig sentenciar amb determinació.



Erik em va mirar amb sorpresa, però després va assentir lentament, acceptant la meva decisió.



-Si això és el que vols, llavors et recolzo. Jo sempre seré aquí per a tu, Alex. -va dir amb sinceritat.



Malgrat tot, sabia que havia pres la decisió correcta per al meu benestar.



-Moltes gràcies, amic meu. -vaig agrair pel gran suport que em donava-.



Vaig notar com es va quedar pensant una mica i com li va arribar una idea al cap.



-Si ja no tens treball, jo tenc una cosa que et podria interessar, quan surtis de l’hospital, vine a veure’m. -va oferir, tractant d’ajudar-me.



-És clar, però abans li he de comunicar al comissari que ho deix i també necessit descansar una mica després del dolor tant físic com mental que he patit.



Després d'una setmana, vaig sentir-me prou recuperat. Va ser un període de reflexió, on vaig pensar en tot el que havia passat i tot el que volia aconseguir. Tot això em va fer adonar que ja no volia formar part d'una institució on no em sentia valorat.



Durant aquesta setmana de reflexió vaig trucar al comissari Berg per comunicar-li la meva decisió de deixar la policia. Va semblar sorprès, però va acceptar la meva elecció amb serenitat. Després de penjar el telèfon, vaig sentir un nus a l'estómac i una barreja de nervis.



Quan vaig sortir de l'hospital, vaig anar a trobar-me amb Erik. Em va rebre amb un somriure càlid i em va convidar a seure.



-Supos que has tingut temps de pensar en la teva decisió. -va preguntar.



-Sí, Erik. Estic segur de la decisió que he pres. No puc seguir en un lloc on no em sent respectat ni valorat. -vaig respondre amb fermesa.



Erik va assentir.



-Bé, tens raó. Però et tinc una sorpresa. No és el teu tipus de feina habitual, però crec que et podria interessar. Potser no t’agrada, però està relacionat amb el món criminal. -va dir seriosament.



-Què vols dir? -vaig preguntar, curiós.



-Has sentit parlar de l'organització "Eclips"? -va preguntar.



Vaig quedar-me en silenci, sense saber què dir. "Eclips" era la mateixa banda que m’havia segrestat. Mai hauria pensat que alguna vegada estaria involucrat amb ells.



-Sé que has estat policia i que ells t’han fet patir molt, però estic segur que quan els coneguis de veritat, et semblaran molt bones persones. Has dit que la policia t’ha decebut i que són uns incompetents.



Me’l vaig quedar mirant fixament mentre pensava en una resposta.



-És una feina arriscada, Alex. Però crec que tens el que cal per aconseguir-ho. Si et sents preparat, llavors aquesta pot ser la teva oportunitat. -va dir Erik, amb un to seriós.



Vaig quedar-me en silenci, absorbint tota la informació que m'estava donant. Era una decisió arriscada, però la idea de viure una vida plena poderosa em cridava amb força.



Decidit, vaig allargar la mà cap a Erik.



-Quan vulguis puc començar. -vaig dir, amb determinació.



Erik va somriure amb satisfacció, i em va allargar la mà, però va recordar una cosa.



-Ara …, ve la part més difícil.



-A què et refereixes. -vaig preguntar amb curiositat.



-Has d’aconseguir que confiïn en tu i vinent de ser policia, són capaços de fer-te fer una prova molt dura per assegurar-se que poden confiar en tu.