A mesura que obria els ulls, els sorolls del meu voltant s’anaven fent més nítids. El frustrant so de l’hospital m'atabalava, sentia que el cap em pesava. Desorientat, vaig tractar d’aixecar-me, però un fort dolor m’ho va impedir, i just en aquell moment, va entrar el metge acompanyat dels meus pares. Aquests dos últims es van acostar al meu llit amb cara de pena, i a continuació van procedir a asseure’s al seient que es trobava al meu costat. Sentia un dolor agut repartit per tot el cos; tot i això, vaig intentar parlar, però ni tan sols un fil de veu sortia dels meus llavis.

—No forcis la veu. Segur que et preguntes que va passar, deixem-ho dir-te. Vas tenir un accident amb el cotxe. Tens molta sort de què no t’hagi passat res més greu. El cotxe es va xocar amb un arbre, el vidre de davant es va trencar i se’t van clavar uns quants talls als braços, que no eren molt profunds. Però, tranquil, que ja te’ls vam treure, per això tens aquestes “tiretes”. El braç dret el tens trencat. —em va explicar el metge amb detall mentre que jo l’únic que volia era saber l’estat de la Tina. —Ara bé, sé que deus voler saber el que li va passar a la teva companya. Ella no va tenir tanta sort.

—On és la Tina? Què li va passar? La vull veure. —vaig aconseguir dir amb la veu rasposa.

—Això no és tan important. Ja t’ho explicarem després, ara el rellevant és que tu estiguis bé.–van dir els meus pares.

—A mi m’és igual això. Si us plau, digueu-me que li ha passat, us ho suplico! —vaig replicar jo tractant de cridar el més fort possible sense aconseguir-ho per la meva condició.

—Si insisteixes tant… La Tina no va arribar a l’hospital. Ningú sap on està.

—Com que ningú sap on està? Si estava amb mi al cotxe!.–vaig respondre alterat.

—Quan va arribar l'ambulància només estaves tu dins del vehicle, i la porta del copilot estava oberta.

—I la policia no l’ha buscat? Ha d’estar per algun lloc. No pot ser que hagi desaparegut així com així.

—Ho estan intentant, però no la troben enlloc.

Aleshores vaig decidir deixar de parlar amb els meus pares, que a cada pregunta que els hi feia, s’enfadaven més i jo m’esgotava més mentalment.

—I quan podré anar a casa?—li vaig preguntar al metge.

—Ui, noi, encara no. Tot just t’acabes de despertar, demà et farem unes proves per veure com està el teu cos. Però per ara et deixem descansar.—em va respondre ell.

A continuació, el metge va marxar i em vaig quedar a soles amb els meus pares. Em feia por la situació. Estaven tots dos ben enfadats i estar tancats en una habitació d’hospital tan petita i gens acollidora, no ajudava gens.

—No penses dir res o que.—va dir la mare després d’un llarg i cansat silenci.

—Què vols que us digui?

—No sé, tu sabràs. Què feies amb ella? Per què estava al teu cotxe?

—Com que què feia amb ella? El que em pregunto jo és perquè li teniu tant odi si mai us ha fet res.

—A nosaltres no ens va fer res, però a tu et va fer mal. I amb això tenim prou raons per odiar-la. Li va fer mal al nostre nen.

—Més mal li va fer aquest poble a ella. Tot i això, us respondré a les vostres preguntes perquè em deixeu en pau. Estava amb ella perquè aquell dia es casava i a mig camí el cotxe que la portava a l'església va tenir una avaria. I jo vaig oferir-me a anar a buscar-la.

—I per què hi vas anar tu? Hi podria haver anat qualsevol altra persona.

—Però que no enteneu que era la meva amiga? M’és igual que s’anés, encara la continuo apreciant. I ara si em disculpeu, vull que marxeu. Necessito descansar i la vostra presència no ajuda gens.

—Què sàpigues que aquesta noia et tornarà a fer mal. Si no perquè ha vingut aquí a celebrar el seu casament? Si dius que tot el poble li ha fet mal, no té sentit que hagi tornat i menys per un dia tan especial. Això és tot el que em faltava dir-te, ara marxarem. Però que sàpigues que nosaltres no tornarem a estar al teu costat. Estàs sol en aquesta situació.

De seguida que em van deixar anar tot això, van agafar els seus abrics i van procedir a marxar de seguida, donant un cop fort amb la porta. Deixant-me a mi en una trista habitació d’hospital rodejat amb cap companyia més que amb la meva. En aquell moment, estirat en aquell llit, em vaig adonar que no tenia a ningú. No sabia si la Tina era viva. Els meus pares ja m’havien deixat clar que no volien tenir res a veure amb mi, per tant, la soledat era l’únic que m’acompanyava aleshores.

Una setmana més tard

Just avui fa una setmana que em vaig despertar amb totes aquelles infortunades notícies. M’acaben de donar l’alta, i ara em trobo recollint les pertinences que tinc aquí. El doctor i infermers m’han tractat molt bé, tots es van assabentar de la meva història. En canvi, jo continuo sense saber que n’és de la Tina. I el que m’he proposat a continuació és esbrinar això.

Ara hauré d’agafar un taxi perquè no tinc cotxe, més ben dit, no sé on és, i ningú em pot portar al meu pis.

El que faig aleshores és sortir de l’edifici i anar a la recerca d’un taxi. Afortunadament n’hi havia un lliure. M’hi vaig pujar i em va dur al pis. Allà vaig deixar la bossa tirada per terra per anar a dormir, estava esgotat, tant físicament com mentalment.

L'endemà em desperta el timbre. Amb tota la tranquil·litat del món, m’aixeco sense preocupar-me pel meu aspecte i obro la porta. No m’espero gens aquesta visita. És la tia de la Tina.

—Hola! Què t’he despertat? No era la meva intenció. —diu enèrgicament

—No, tranquil·la, passa. Vols un cafè? —responc mig adormit.

—No, no cal. He vingut a portar-te una cosa que t’interessarà molt. —em diu amb un to més seriós mentre treu un objecte de la seva bossa. —La Tina em va dir que si algun dia li passava alguna cosa que et donés aquesta llibreta a tu.

—Una llibreta? Però que he de fer amb ella?

—Sincerament, no ho sé. No he gosat de llegir-la. Jo només vaig rebre aquestes instruccions de part seva i és el que estic fent. Però crec que sé de què va, i tu també ho saps. He d’anar a treballar. Et desitjo molta sort en aquesta aventura, que ho necessitaràs.—diu abans de marxar per la porta i deixar-me amb la paraula a la boca.

Ara mateix no sé què he de fer. Em sento al sofà amb la llibreta a les mans i me la quedo mirant una estona. Al cap d’uns minuts l’obro i començo a llegir. A mesura que llegeixo estic més sorprès. De cop i volta m’aixeco i començo a buscar un retolador per tot el pis. Quan el trobo escric totes les pistes a la pissarra de la nevera. En acabar, miro la pissarra uns minuts analitzant tota la informació. Em quedo glaçat amb la conclusió que extrec. Em sento al sofà per no caure al terra de la sorpresa. Passen trenta minuts en els quals penso alternatives perquè veig impossible que hagin estat ells.

Sense perdre més temps, agafo les claus de casa i el mòbil i com no tinc cap altra alternativa, marxo corrents. A mig trajecte he de parar per recuperar l’alè. Mai havia corregut tant com ara. Quan em recupero continuo el meu camí. En arribar al destí obro la porta d’un fort cop i vaig a la cuina, on trobo els pares preparant el dinar. Sense deixar-los parlar començo a acusar-los del que van fer.

—Sou uns traïdors. Com podeu tenir la consciència tranquil·la. Vau ser vosaltres! Vosaltres els vau matar!

—Martí, tranquil. Què estàs dient?

—Sabeu perfectament del que parlo. Vau matar als pares de la Tina.

—Fill, realment ens veus capaços de cometre aquest delicte?

—On és la Tina? On la teniu amagada? Digueu-m’ho!

Com no rebo una resposta de part seva, em dedico a registrar tota la casa en busca seva, ignorant el que em diuen mentrestant. Però no la trobo enlloc, potser m’he equivocat i la Tina s’equivocava. De cop sento uns plors, és la meva mare.

—Fill meu, deixa’m explicar-t’ho. Sí, jo els vaig matar. El teu pare ho sabia i m’ha estat encobrint tot aquest temps. Ho sento molt.

—Per què ho vas fer?

—El teu pare em va ser infidel amb la mare de la Tina. Em va afectar molt i vaig decidir que venjar-me era la millor opció.

—Estàs boja! Com ets capaç de fer això! Hauries d’estar a la presó!

—Sé que em vaig equivocar, però ja no es pot rectificar. La Tina sospitava de mi i va acabar descobrint la veritat. I jo la vaig amenaçar. Ningú es podia assabentar d’aquest fet.

—Què has fet amb ella?

—Això que t’ho expliqui el teu pare.

—Fill, sé que això serà difícil per tu. No tenia més remei. El dia de l’accident la Tina estava malferida. Jo vaig arribar abans que l’ambulància i vaig escoltar els seus crits, en acostar-m’hi la vaig treure del cotxe per deixar-la a terra. Necessitava anar urgentment a l’hospital, perquè del seu estómac rajava una gran quantitat de sang. Ella em va demanar que la portés, però no vaig voler. Si l’hagués ajudat tothom sabria el que tu saps ara, i a la teva mare i a mi no ens convenia pas. Per aquesta raó, la vaig obligar a marxar, amb les pèssimes condicions amb les quals es trobava. La vaig veure marxar en direcció contrària a la que anàveu. I ja no he sabut res més d’ella. No et puc dir si està morta o no, perquè no ho sé.

—Esteu sonats, no us reconec, no sé qui sou.—vaig dir i seguidament me’n vaig anar per la porta deixant anar un fort cop de porta.

Després de la conversa més boja que he tingut al llarg de la meva vida em toca decidir que fer. No és fàcil i no hi ha resposta amb la qual no ho passi malament. Convertir-me en còmplice i, per tant, fer quelcom totalment il·legal i portar aquest pes la resta de la meva vida. O anar a la policia i fer el que des de fora és el correcte, ara bé, implica acusar els meus propis pares i condemnar-los a anar a la presó. L'hora següent me la passo fent una llista a favor i en contra de les dues opcions. En tot cas, necessito tornar a parlar amb ells, quan em vaig apropant a casa dels meus pares veig cotxes de policia i una ambulància. Pregunto a qui crec que està al càrrec que ha passat. Em diu que s’han trobat els cossos dels meus pares juntament amb una carta explicant el succeït. No he de decidir, ja ho han fet ells.