Voleu saber què va passar? Voleu saber per què estàvem tan sorpresos per la seva reaparició? Voleu saber tota la veritat? Doncs bé, comencem!

Ella era una noia segura i massa tossuda en les seves creences, però últimament es comportava d’una manera molt estranya. Al principi pensàvem que era perquè s’havia quedat orfe, però ja feia tres mesos d’ençà que havia passat aquella desgràcia. Els dos primers mesos ens feia pena, però al tercer quelcom havia canviat, semblava paranoica amb una intuïció en concret. Pensàvem que estava boja. Hi havia rumors de tota mena pel poble; tot i això, jo no me’n refiava de cap.



Conec a la Tina des que puc recordar. Des de l’incident se'n va anar de l’institut i en conseqüència, vam perdre el contacte. Estava molt distant i no tractava de contactar amb mi de cap manera, així que vaig decidir fer el mateix per a deixar-li espai. Tot i que a finals del tercer mes ja no podia més, necessitava veure-la i posar fi al dubte de si li passava quelcom amb mi. Em vaig encaminar cap a casa dels seus tiets. El cor m’anava a mil quan vaig tocar la porta. Quan em va obrir la vaig veure molt enfonsada, i se’m va acudir fer-la distreure, com si no hagués passat res. Vam estar xerrant durant una hora, com si tot estigués bé, sentia que tot tornava a estar al seu lloc i que podíem tornar a estar com abans. Però d’un moment a altre, va canviar la cara i em va sorprendre amb la seva pregunta.



–Tu també penses que estic boja? –em va preguntar tota seriosa i amb un to de tristesa.



Em vaig quedar callat, reflexionant la meva resposta. M’havia agafat desprevingut.



–Si et soc sincer, no sé què dir ni què pensar. He sentit moltes versions de molta gent i cada una d’elles acaba dient el mateix. I no crec que les morts dels teus pares tinguin un rerefons, i si la tingués, tu no te n’hauries d’ocupar perquè pot ser perillós. –li vaig dir quan vaig saber la resposta. –No puc arribar a entendre per què estàs tan paranoica si no hi ha res estrany en el què ha passat. Simplement, van tenir un accident de cotxe perquè els frens no funcionaven, com sol passar molts cops –no va ser bona idea dir-li la meva opinió. Potser vaig ser massa dur, però, al cap i a la fi, era la meva amiga i havia de ser sincer amb ella. No em va respondre, l’únic que va fer va ser mirar-me malament i demanar-me que marxés.

En arribar a casa, els pares em van preguntar com estava la Tina. Em va semblar estrany que em diguessin això, perquè encara no s’havia parlat d’ella ni dels seus pares a casa, era un tema que havíem evitat. Els vaig dir el que havia passat aquella tarda, però no m’esperava gens la resposta que va venir a continuació.

–Pobra nena, tan jove que és i ja ha perdut el cap. No hauries de continuar parlant amb ella. Qui sap el que és capaç de fer ara que està boja! –em va dir la mare, tota convençuda.

–No sabíem si dir-te una cosa, però ara que ens has explicat això, crec que et mereixes saber-ho. Dilluns vam veure a la Tina al lloc on es van morir els seus pares, estava buscant alguna cosa i quan ens va veure, ens va cridar “Assassins, assassins! Vosaltres vau matar els meus pares!”, i seguidament va marxar corrent. –em va dir mon pare.

No sabia si creure’m el que m’acabava d’explicar, perquè jo era l’únic que la coneixia de veritat i sabia que ella no era així. Però dubtava que el meu pare s’inventés quelcom així com així.



–La mort dels seus pares l’ha afectat, com li hagués afectat a qualsevol altra persona. Perquè sincerament, jo tampoc ho acabo d’entendre. Per què van agafar el cotxe quan sempre havien anat caminant fins allà? Pot ser que estigui tractant de buscar respostes perquè no li encaixa la manera en la qual van morir i per això actua d’aquesta manera –vaig contestar.

Seguidament, em vaig encaminar cap a l’habitació, on no vaig aclucar l’ull pensant què era el correcte. Si creure’m la versió de la Tina, la meva millor amiga de tota la vida, o la versió dels meus progenitors, que era la que compartia tot el poble. Finalment, vaig arribar a una conclusió, creure’m la versió del poble. Potser m’estava equivocant, però era el més fàcil.



Ella hauria d’haver seguit el mateix camí que jo, ara bé, continuava fent accions sospitoses, jutjades per tothom. No havíem tornat a parlar des de la conversa que havíem tingut a casa dels seus tiets anys enrere, cinc anys concretament. Inesperadament, un dia, ja no se la va veure més pel poble. Hi havia molts rumors, uns deien que havia marxat, altres que s’havia suïcidat… Però jo no me’n creia cap, si s'hagués suïcidat, primer s'hauria acomiadat de mi i si hagués marxat no seria per sempre.