Dos anys més tard.

Vaig sentir que tocaven la porta i vaig anar ràpidament a obrir-la. Era el carter. Em va entregar un paquet i un munt de sobres. Només eren factures i publicitat, menys una que cridava l’atenció i era d’un blau clar. El meu nom estava gravat en ella. Vaig suposar que era per a mi, però tenia una direcció desconeguda. A part, qui continuava enviant cartes?

Vaig entrar a la cuina i vaig deixar tot el que portava a les mans sobre el marbre, menys aquell sobre misteriós. A continuació, em vaig disposar a asseure’m al sofà i a descobrir el que contenia. Estava molt nerviós i intrigat. Qui me l’enviava? I què volia?

A dins hi havia una mena de postal. Em vaig posar les ulleres de lectura i la vaig començar a llegir:

“Et convido a les meves noces!

El 8 de maig d’aquest mateix any a l’església del poble.

Esperem la teva resposta.

Definitivament, era l’últim que m’esperava trobar-me a l’interior d’aquest sobre. La Tina es casava? Es casava el mes que ve? Més important encara, ara sabia que estava viva. Feia temps que ja no pensava en ella, el seu record encara em perseguia d’alguna manera, però ja no li donava tantes voltes com feia abans. De la sorpresa, em va caure el sobre a terra, i en el moment en què el vaig recollir, em va cridar l’atenció un paper que sobresortia del seu interior. El vaig agafar i seguidament em vaig dedicar a llegir-lo amb deteniment.

El paper no era un paper qualsevol, era una carta.

“Martí, sé que això t’ha agafat per sorpresa, però per a mi és essencial que vinguis al casament. Has sigut una persona molt important a la meva vida. Vas estar allà quan tothom pensava que estava boja. I t’ho agraeixo de tot cor, de veritat.

Sé que vaig desaparèixer sobtadament i sense deixar rastre. Espero que em puguis perdonar per haver marxat sense dir-te res, però necessitava un canvi d’aires i allunyar-me de la gent del poble.

T’actualitzo una mica el que ha passat els darrers anys a la meva vida. Quan vaig marxar d’aquí vaig anar a Arbúcies, on vaig estar allotjada un mes a casa del meu cosí. Allà vaig conèixer als seus amics que van fer tot el possible perquè em sentis còmoda. Em van ajudar a deixar el passat enrere i a ser feliç un altre cop.

Des del primer moment em vaig fixar en un d’ells, l’Arnau, un noi que destacava pel seu caràcter encantador. En ell vaig trobar un lloc segur quan més ho vaig necessitar. L’Arnau era transparent i decidit. Ho tenia tot molt clar, volia treure’s la carrera amb molt bona nota, treballar uns anys a un altre continent i no volia tenir parella, estava centrat en si mateix. Però com no, vaig arribar jo i li vaig trastocar els seus plans. Gràcies a mi, ha pogut superar algunes de les seves pors i s’ha atrevit a fer coses que en un passat no s'hagués imaginat fent. I el mateix m’ha passat a mi amb ell. El que diré a continuació segurament et sorprendrà, però va ser ell qui em va ajudar a descobrir el que havia passat aquell dia. Com pots veure, no em vaig rendir. També em va ajudar a superar el dol tan profund que tenia. Però d’això ja en parlarem en un altre moment.

En fi, la nostra història d’amor és senzilla i sense complicacions. Va ser veure’l i saber que seria amb qui voldria compartir la resta de la meva vida. Encara recordo quan la meva primera parella em va trencar el cor i et vaig dir que mai més em tornaria a enamorar d’algú i que estaria soltera tota la meva vida. I tu, com a bon oient que eres, et vas riure de mi perquè sabies que el que deia no era veritat, no sense abans portar-me a casa un pot del meu gelat preferit per menjar-lo sencer mentre miràvem una pel·lícula i plorava, com feien en els llibres.

Ara comença una altra etapa de la meva vida i desitjo compartir-la amb tu, espero veure’t i que m’expliquis què t’ha passat durant la meva absència.


Sort que estava sol a casa perquè estava plorant com si no hi hagués un demà. Les llàgrimes em queien damunt del paper com gotes de pluja fent que la tinta gravada en el paper s'esvaís. Em vaig passar el que quedava del dia deprimit, i me'n vaig anar a dormir ben aviat pensant que l’endemà seria un dia nou.

Un mes després.

En llevar-me, el primer que vaig fer va ser plantejar-me si realment hauria d’assistir al casament. Encara no entenia per què m’hi volia allà, ja havia creat una nova vida sense mi. I encara més important, em preguntava per què havia decidit celebrar-lo aquí si l’únic que ha fet aquest poble és portar-li desgràcies. Després de la meva reflexió vaig decidir deixar-ho estar, em vaig dutxar i em vaig preparar el meu cafè diari.

Més tard em vaig preparar i seguidament vaig sortir per la porta de casa amb l'estómac buit, llevat del cafè que m’havia pres al matí. No havia dinat a causa dels nervis. Quan vaig arribar al cotxe em notava les mans suades, me les vaig eixugar amb els pantalons per a poder posar-les al volant. Mentre conduïa cap a l'església em preparava mentalment per poder tornar a veure a la Tina. No en un dia normal, sinó que com se sol dir, en un dels dies més feliços de la seva vida.

Quan vaig arribar allà el primer que vaig fer va ser buscar-la. Com que no la trobava, em vaig apropar a un grup de persones que parlaven entre elles. Vaig reconèixer una cara coneguda entre aquestes, la tieta de la Tina. En veure’m em va somriure i em va venir a saludar.

–Hola Martí! Fa molt de temps que no ens veiem, la Tina em va dir que vindries i tenia moltes ganes de veure’t –em va dir ella.

–Hola Anna! Sí, tens raó, fa dos anys que no ens veiem. Et veig molt bé. Per cert, em sabries dir on és la Tina? La vull anar a saludar abans que comenci la cerimònia i no la trobo –li vaig respondre jo.

–Ara mateix ho estàvem parlant, que s’ha avariat el cotxe amb el qual venia cap aquí, per tant, algú l’haurà d’anar a buscar.

–Doncs si voleu ja hi puc anar jo.

–De veritat? Ens faries un gran favor, està a la carretera vella.

–D’acord, ara mateix vaig cap allà. Fins ara!

–Adeu!

Havent finalitzat la conversa, em vaig dirigir cap al cotxe i seguidament vaig conduir fins a arribar a la carretera vella. Quan tot just vaig aparcar vaig aixecar la mirada i ella estava allà. Les nostres mirades es van creuar per un moment, però en qüestió de segons la meva va anar a parar al preciós vestit que portava. Quan vaig recuperar l’aire, ens vam saludar amb la mà i li vagi fer un senyal perquè pugés al cotxe. Ella va procedir a obrir la porta del cotxe per a asseure’s al seient del copilot.

–Hola, no esperava que em vinguessis a buscar tu. I encara menys, esperava que vinguessis al casament. Em pensava que m’ignoraries.

–No m’ho perdria per res del món.

Vam seguir el trajecte en silenci mentre escoltàvem música. Em vaig girar i la vaig veure cantant en veu baixa la cançó. Vaig començar a obrir la boca per començar a parlar, però em vaig fer enrere. Tot seguit va ser ella la que va iniciar la conversa.

–T’he de dir una cosa, ja saps de què va.

–Què?–vaig respondre girant-me sorprès cap a ella.

En girar-me en la seva direcció, de la sorpresa vaig girar el volant sense voler, i com que me’n vaig adonar massa tard, ja no vaig ser-hi a temps abans que el cotxe…