—Per què m’ajudes? —diu en Richard a un noi ros, amb els cabells llargs i arrissats, i que és una mica més alt que en Richard.



—Tenim objectius semblants.



—Objectius? El meu únic objectiu és oblidar tot això, quin hauria de ser el teu per ser semblant.



El noi es col·loca al davant d'en Richard



—Oblidar-ho tot? —se li nota l’enuig—. Si així fos no hauries lluitat amb mig bar només pel que deien.



En Richard no sap què respondre a això, el noi tenia raó.



—Tenim objectius semblants, tu vols defensar als teus companys i jo vull ajudar a l’Alice, la meva germana. A veure, ni tu ni jo ens caiem bé l’un a l’altre, però podem treballar junts —tot queda en silenci durant uns segons—. Lou no va morir pels monstres.



—Què?! —En Richard no pot creure el que acaba de sentir.— No diguis ximpleries, jo mateix vaig estar allà, la Lucie va dir que havia vist als monstres.



—I vas veure com el van ferir? —en Richard no dona cap resposta, ell no havia vist res en realitat—. He anat a veure el cos després que se l'emportessin, estava ple de ferides de monstre, però cap d’elles era mortal. Suposo que ho vas veure, el seu cos estava abrusat. Quan el vaig veure encara quedava una mica de màgia al cos. No era màgia normal, crec que pot ser màgia negra, els monstres no poden fer res semblant.



—Creus que algú l’ha matat?



—M’hi jugaria el que sigui que sí, què dius?, tenim un tracte? —li diu apropant-li la mà.



En Richard fa el mateix i fan una encaixada seriosa i duradora mentre juren el tractat. Els tractes entre bruixots eren molt importants, incomplir-los portava a perdre una gran quantitat de poder com a compensació a l'altre bruixot.



—Jo, Richard Abiret accepto el tracte.



El noi deixa veure un somriure i en Richard li dirigeix una mirada fulminant.



—Bé; jo, Luke Bladesshine accepto el tracte.



***



—Has sabut alguna cosa d’en Richard? —l’Alice està preocupada pel seu company, igual que els altres —. No l’he vist des de fa una setmana?



—No li haurà succeït alguna cosa? —pregunta la Lucie.



En Jack entra a l'àmplia habitació blanca, amb una tetera a la mà i unes quantes tasses a l’altra.



—Deixa de cridar a la mala sort, en Richard deu estar bé, confio en ell.



—Ho sé, però ell també deu estar fet pols, i ningú ha sabut res d’ell.



En Jack serveix una tassa per a cada un i s’asseu a un gran sofà, just al davant de la xemeneia. La deixa a una taula petita col·locada expressament al costat del sofà, amb un joc de taula a mig jugar i uns quants llibres apilats l’un al damunt de l’altre.



—Dona-li temps, estic segur que quan acabi de fer el que està fent tornarà.



La Lucie és la que pren el primer glop i també la primera que menciona el que tots tenien por de dir.



—I nosaltres?



Tot queda en silenci durant uns segons molt llargs, encara que estiguis justificat, no han treballat durant tota una setmana.



—No ho sé, segons la Seu no podem fer res si el nostre grup no té almenys cinc persones, ara que falta en Lou no podem fer res, i menys ara, ja hi ha hagut deu assassinats iguals.



Tots tres es queden callats pel que sembla ser minuts o hores, cap d’ells sap què dir, cap sap que ha de fer en una situació així, de vegades prenen un glop del dolç té que havia fet en Jack, però cap d’ells és capaç de dir res.



El gran rellotge de peu assenyala les onze, però no es deté, fent soroll amb el seu pèndol daurat, movent-se de costat a costat sense detenir-se; fins fa uns segons aquest era l’únic soroll que impregnava la silenciosa sala, però l'espantós crit provinent del carrer va fer que s'aixequessin de cop.



—Què ha sigut això? Un altre assassinat?



En Jack s’apropa cap a les finestres de fusta, tapades amb unes allargades cortines verdes. En obrir-les, no pot no fixar-se que hi ha alguna cosa brillant a la vora del carrer. Un cos, cremat com el cadàver del seu company. No hi ha ningú al voltant, no hi ha cap monstre.



—Sí, anem, ràpid.



Tots tres es dirigeixen cap a la porta, ja cadascun amb la seva arma corresponent, l’Alice amb el seu arc, la Lucie amb el seu bastó i en Jack amb la seva gran espasa platejada.



En sortir de l'edifici tots tres noten que el carrer ja no és buit, encara que no hi ha cap multitud, hi ha dues persones a sobre del cadàver, dos homes encaputxats amb llargues jaquetes negres, no poden veure el seu rostre, estan completament tapats.



—Espereu —murmura en Jack a les noies, no sap per què ho diu, ha sigut per instint, els dos homes estan fent-li alguna cosa al cadàver, cap dels companys sap exactament què.



Tots tres es queden fixes a la cantonada del gran edifici del qual acabaven de sortir, observant curosament cada moviment que feien els dos homes, com treien petits tubs de vidre de les seves jaquetes, com estiraven el cos i el posaven de cara enlaire.



Només han passat uns segons, però ja tenen una col·lecció de tubs escampada al seu voltant, cadascun amb un líquid d’un color diferent. Un d’ells, que sembla ser més alt que l’altre, no deixa de barrejar-los, hi ha algunes combinacions que fan colors espectaculars, alguns són daurats com l’or, o amb un lleuger color blau cel, alguns altres acaben amb un negre tan intens que és impossible diferenciar-los.



L’altre home agafa un dels tubs que el seu company li dona i ho aboca a sobre del cadàver, després un altre, i un altre… Només queda un tub, ple d’un intens líquid vermell, en Jack no pot evitar pensar en la possibilitat que fos sang, és un vermell carmesí, un carmesí brillant i dens que s’escampa a poc a poc. Els dos homes s’allunyen del cos, però sense treure-li l’ull de sobre.



L’aire comença a tornar-se més calent, més dens; el cos comença a tornar-se d’un color blavós, quasi negre. De cop i volta s’aixeca una gran columna de foc negre del cadàver, tots estan desconcertats, no saben què està passant ni quin és el seu objectiu, però en Jack creu que ja ha esperat massa, es dirigeix cap als dos homes sense pensar-s’ho dues vegades.



L’Alice el segueix impulsivament i envesteix a l'home alt i el llença a terra.



En Jack fa el mateix amb l’altre.



—Qui sou? Què esteu fent? —li pregunta en Jack just abans de treure-li la caputxa —Richard!?



Ell es treu de sobre del seu amic.



—Luke? —Diu l’Alice després de repetir l’acció d’en Jack.



—Alice? Què fas aquí?



—Això t'ho hauria de preguntar jo, què collons esteu fent? Què li heu fet a aquest cadàver?



La gran columna de foc es fa més gran per moments, cosa que posa nerviós tant a en Richard com a en Luke.



L'aire es fa més calent a cada segon que passa, es formen forts corrents freds que assoten tot el que se li posa pel mig.



—Què està passant? Què heu fet? —diu la Lucie mentre s’apropa als altres, amb algunes dificultats.



No rep cap resposta, tots estan tan sorpresos com ella, incloent-hi en Richard i en Luke.



La gran columna de foc canvia de forma lentament, separant la base del cadàver, fent formes recargolades, devorant tot el que té al voltant, abrusant-lo.



Es mou lleument, seguint la direcció de l’aire, dirigint-se cap al final del carrer.



En Richard s’aixeca i segueix el foc, sense explicar res a cap dels seus amics, ni tan sols els dirigeix la mirada.



La flama accelera per segons, seguida d’en Richard, al cap d’uns segons ja havia deixat a la resta al darrere i s’havia ficat en un petit carreró.



—Richard! —en Jack el segueix, seguit de tots els altres —. No em diràs res?



Ja estan corrent, pràcticament, al darrere de la flama.



—Richard! Ja! —segueix en Jack mentre l’atrapa per l’esquena.



En Richard perd l’equilibri i tots dos cauen, l’un a sobre de l’altre.



—Richard! Merda! —En Jack li clava una bufetada —. Reacciona! A tots ens ha afectat la pèrdua, però tu… —L'obscura flama deixa molt al darrere als dos companys, però en Richard no aparta la mirada d’ella ni un segon —. Tu no estàs sent tu mateix, i això ens està afectant a tots.



Aquestes paraules criden l’atenció d’en Richard, que, per uns segons aparta la mirada del foc.



—Jack… —En Richard mira a en Jack als ulls, encara que aquestes paraules l'afecten no deixa veure ni una mica de tristesa a la seva mirada, només una fulminant ànsia per alguna cosa —. Ho sento, però no puc desaprofitar aquesta oportunitat. No van ser els monstres qui van matar a en Lou.



A en Jack se li gela la sang en sentir això. Se li posa la pell de gallina i cau de cul quan en Richard l’aparta de sobre seu i corre altre cop al darrere de la flama.



Es queda estàtic durant uns llargs segons que se li fan minuts i hores, no es podia imaginar el fet que els monstres no haguessin sigut els causants de la mort d’en Lou, però… Potser era cosa de què ha sigut en



Richard qui li ha dit, però s’ho creu, pensa que d’alguna forma o d’una altra en Richard ha esbrinat alguna cosa que ell no sap, que ha investigat mentre ell no feia més que lamentar-se.



—Jack!? —Una veu aguda ressona pel carreró estret, la Lucie, respirant amb dificultats, córrer cap a ell—. Que ha passat? I en Richard?



En Jack evadeix la pregunta de la seva companya, dirigeix la mirada a en Luke, que venia corrents al darrere de la Lucie, acompanyat per l’Alice.



—Luke —Li diu mentre s’aixeca i es dirigeix en la direcció en la qual se n’ha anat en Richard —. Què heu fet durant aquesta setmana? Què ha volgut dir en Richard quan m’ha dit que no van ser els monstres els que van assassinar a en Richard?



Tant l’Alice com la Lucie se sorprenen del que diu, però cap de les dues es deté, segueixen a en Jack i li claven una mirada expectant a en Luke.



—Fa una setmana em vaig trobar a en Richard, estava fet pols, havia begut i s’havia barallat. Aquell mateix dia vaig aprofitar per oferir-li un tracte, jo m'ocupava d’investigar qui l’havia matat i ell s’ocupava del tema d’eliminar-lo.



L’Alice es va estranyar de sentir això.



—Però… per què? Tu no t’avens gens amb cap dels meus amics, i molt menys amb en Lou, mai us heu avingut.



—Ho sé, però no podia deixar això de costat. A part que és un atac de màgia negra, això t’està afectant a tu. Volia ajudar-te a sortir d’això —contesta en Luke —. Hem buscat pistes durant tota la setmana, hem investigat els cadàvers, hem preguntat a la gent dels bars i a les de les grans multituds que es formaven a cada assassinat. I avui a la fi hem trobat una forma de localitzar-lo.



—I aquesta flama negra n’ha sigut el resultat?



—Sí, però no només és una flama, és la màgia negra que s’ha quedat al cos, si fos normal se n’aniria de mica en mica i tornaria amb la persona que l'ha llençat. El que hem fet nosaltres ha sigut accelerar aquest procés, hem tret tota la màgia del cos per poder seguir-la.



Arriben al final del carreró, el qual connecta amb un parc no gaire gran.



Les fulles volen pertot arreu, aixecant-se de terra, sortint disparades dels arbres, els quals no deixen de fer moviments ferotges.



En Richard està estès a terra, no està sol, hi ha algú, just a sota del foc, sembla ser un home, alt i vestit amb una americana que combina amb la seva camisa blanca.



La flama s’escampa al voltant seu, cremant-ho tot, les parets dels edificis, els bancs, els arbres…



—Richard! —crida en Jack, preocupat pel seu company.



Tots quatre es posen davant seu, protegint-lo de l’home.



—Qui ets? Tu has sigut qui els ha matat? —continua, aquest cop dirigint-se a l’home.



L’home no li dona cap resposta, està embadalit amb el foc, admirant la forma en la qual devora els arbres i ennegreix els edificis, emplenant-los de cendra.



—Quina meravella, heu sigut vosaltres els que m’heu ajudat a recollir tot aquest mana? —diu l’home.



L’actitud de l’home sorprèn a tots, s’esperaven a algú seriós i gran, però l’home que tenien al davant no és gens gran, ni molt menys seriós, és un home alt però molt prim.



No deixa de moure's seguint el corrent del foc, contemplant-lo mentre fa tota mena de moviments indescriptibles.



—Respon-me! —li crida en Jack —tu has sigut el culpable dels onze assassinats?



—Els assassinats? Sí que he sigut jo, tots tenien molt mana perquè jo el pogués agafar —contesta sense ni tan sols mirar-lo.



—Per què ho has fet?



L’home sembla més molest cada cop que en Jack li diu alguna cosa.



—Callat d’una vegada —diu mentre li envia una gran quantitat de màgia concentrada en una petita bola dirigida a ell —. Fas massa preguntes.



La bola fa volar a en Jack fins que xoca amb l’edifici que tenia al darrere.



En Richard fa el que pot per girar-se i veure l’edifici en el qual s’havia enfonsat el seu amic, ell també està ferit, però s’aixeca, encara que li costa mantenir l’equilibri.



—Respon la pregunta: què t’ha fet! Per què ho has fet? Qui ets? —li diu en Richard.



L’home per fi mira al grup.



—Txxx! Està bé, us donaré una resposta, els he matat a tots per emportar-me el seu mana.



—Aquesta no és una resposta, per a què vols aquest mana?



—Vols acabar com el teu company? —diu mentre aixeca el braç, apuntant directament a en Richard —. Com heu fet que el mana surti de cop?



—Per què creus que t'ho diríem? —contesta en Luke



L’home dispara a en Luke sense ni tan sols mirar-lo i ell acaba igual que en Jack, enfonsat a la dura paret de pedra.



—No m’ho direu?



—Què hi guanyem nosaltres?



—Fàcil, podreu sortir d’aquí amb vida, i amb el vostre mana intacte.



En Richard no sap què fer, ell ha sigut el que ha buscat a l’home i ara tots poden morir.



—I… i què faràs si t’ho donem?



En Richard es penedeix del que ha dit al moment, l’home estava creant una pressió tan gran que fa que només ell pugui mantenir-se dret.



—Què has fet!?



—Si m’ho dones… augmentaré el meu mana de forma exponencial, i, al final… jo seré el bruixot més poderós, que controlarà el món dels humans i el dels monstres.



Tot es torna fosc al seu voltant, ja no poden veure els arbres, ni els edificis, ni molt menys en Jack o en Luke.



En Richard és el primer que aconsegueix acostumar-se a la pressió i aixecar-se de nou.



Està preocupat pels seus companys, i, en el fons, no l’importa donar la recepta per fer la poció.



—Jo… Està bé, te la don… —no aconsegueix acabar la frase, una fletxa l’interromp.



No ha de pensar per saber que ha sigut l’Alice. Havia disparat a l’home i li havia tocat al braç. La fletxa brilla en entrar en contacte amb la densa sang que li brolla de la ferida, és una fletxa encantada, la seva especialitat.



—Ves-te’n al dimoni



Ell s’arrenca la fletxa del braç, encara que la fletxa ja ha fet efecte, li està cremant el braç, devorant la roba.



—Merda! Malparits com us atreviu!



L’home llença una gran bola màgica, d’un negre encara més fosc que la màgia que els envolta.



—Us en penedireu, d’aquest atreviment! —crida enfadat mentre llença la gegantina concentració de mana.



La bola es dirigeix cap a en Richard a tota velocitat.



S’ha quedat gelat.



No pot moure's.



Ja no pot esquivar-la.



…



«No he mort?»



«Per què?»



«Lucie?»



El seu cos està estès a terra, immòbil… morta…



Han tornat al món real, l’home s’ha esfumat del tot.



...



S’ha acabat?