—Jo l’he matat! —diu en Richard, amb un gran sentiment de culpa destruint-lo per dins.



—T’ho torno a dir per cinquena vegada, tu no l’has matat, Rich! No ha sigut culpa teva! —en Jack intenta calmar a en Richard per relaxar la situació, és l’únic capaç de fer-ho.



En Jack els ha portat a tots a la seva casa, no podia deixar-los allà, la Alice estava destrossada, i ni parlar de Lucie, havia vist morir al seu germà, havia presenciat els seus últims segons de vida i no havia pogut fer res.



I també hi ha en Richard, quan la Lucie ha dit que hi havia molts monstres, no ha tardat gens a recordar-se dels que havia deixat al darrere, estava segur que eren els mateixos.



—Si no te n’anaves, hauries mort tu, no tenies cap més opció! —en Jack encara intenta calmar-lo, les noies estaven massa traumatitzades per, a més de tot, haver d'escoltar aquestes coses.



En Richard no és gens ximple, també s’havia adonat que aquesta discussió no era bona para ningú, però no podia desfer-se d’aquests pensaments.



—Me n'hauria d'anar ja —anuncia en Richard, agafant les seves coses i obrint la porta.



—Richard… —Tots estaven preocupats per ell, però cap sabia què dir-li, ningú estava prou bé per a aguantar amb els problemes dels altres.



En Richard es va passar hores vagant sense rumb pels carrers de Londres, pensant massa totes les coses que acabaven de succeir, però sense trobar cap solució a res, de fet, ni tan sols estava segur que

n’existeixi cap.



«Si jo no hagués deixat escapar a aquestes bèsties… si hagués resistit només una mica més, potser… potser en Lou encara seria viu».



En realitat, ell sí que té una solució a tot, la solució que sempre l'obliga a oblidar els problemes, i que sempre portava a sobre.



Agafa la seva petaca de cuir, encara mig plena de whisky. Se la passeja per les mans mentre s’asseu a la vora de la vorera.



Fa el primer glop.



En Richard sap perfectament que aquesta no és la millor solució, ni tan sols una bona de vegades, però és l’única opció a la qual ell pot accedir sense passar-li cap pes a ningú cada cop que té algun problema, cosa

que, casualment, passa sovint.



Pren un segon glop, aquesta vegada més gran que l’anterior, emportant-se una gran part del licor que quedava.



Vol parar, si tingués alguna altra opció, l'elegiria sense dubtar ni un segon. Però no la té, o almenys no la coneix, tant fa que pensi en una, no pot trobar-ne, cap.



Pren un tercer glop.



En Richard intenta beure més. La petaca està completament buida, potser era un senyal perquè ho deixés, però ja no podia, l’alcohol encara no el feia oblidar, és més, només podia pensar en la mort d'en Lou.



S’aixeca, encara que li costa una mica, però aconsegueix equilibrar-se, les cames comencen a avançar soles, no sap cap a on va, no sap si arribarà a algun lloc, però no s’atura.



Torna a travessar els mateixos carrers pels quals havia passat feia una estona, aquesta caminant en ziga-zaga, intentant mantenir l’equilibri, li estava començant a pujar l’alcohol al cap.



Arriba a un edifici que se li fa conegut, és un bar nocturn al qual ja havia anat un parell de vegades, no està segur de si ha acabat allà a propòsit, si hi ha sigut una coincidència, o ha sigut el destí. Tampoc l’importa

gaire, entra sense pensar-s’ho i demana una copa forta, una de les més fortes que li pugui donar.



—Una copa forta? —va preguntar el cambrer, encara que no va rebre resposta. —Què et sembla un got de Rom del 70?



El cambrer intenta ser amable amb en Richard mentre li prepara la beguda, preguntant-li què li havia passat per necessitar una copa així o si ja havia vingut al bar alguna altra vegada. En Richard sap que ho fa per

ser amable, i que només està treballant, però ara mateix no pot pensar en res més que oblidar el que ha passat.



—Tant se te’n dona? Limita’t a servir, aquesta és la teva feina! —brama en Richard contra el cambrer mentre agafa el got i li deixa els diners al davant.



S’allunya cap a una taula situada a la cantonada del bar.



Just després d’asseure's, fa un glop, encara que no tan gran com els anteriors, després de tot, aquest era molt més fort que el Whisky barat que s’havia begut.



Pren un altre glop.



El bar està sorprenentment ple per l’hora que és. En Richard encara que no té gens d'interès en les converses de ningú, li és impossible no sentir algunes coses entre tant xivarri, sobretot alguns comentaris on es

preguntaven què havia passat feia estona. Alguns escampen rumors que algú havia mort calcinat, altres teoritzaven que tot era mentida.



—Calleu, vosaltres no sabeu res, ximples… —murmura en Richard, encara que ningú el sent, i, òbviament, tots continuen xerrant.



En Richard, molest pels rumors que anaven de boca en boca, es pren tot el got que de cop i es dirigeix cap a la porta, no tenia cos per suportar aquestes coses.



—Saps? He sentit que era un lladre o un assassí.



En Richard no pot evitar aturar-se a sentir a l'home mesquí que estava assegut amb dos homes més.



—Si no, per què estaria algú al carrer a aquestes hores?



—I no podria estar tornant d’un bar? —li pregunta un dels homes que estan amb ell.



—També ho vaig pensar, però m’han dit que han trobat una arma a prop del cos, encara que jo no l'he pogut veure, ha arribat gent per emportar-se el cos en un tres i no res. Si us soc sincer, em sembla que ho volen

ocultar, ha sigut massa ràpid.



—Doncs si això és així, me n'alegro, tots estaríem millor si tots aquests malparits se n'anessin a l'infern.



El tercer home fa vessar el got, en Richard, que s’ha quedat a escoltar la conversa ja no pot aguantar més.



Esclata clavant-li un cop de puny al cap, deixant-lo a terra, paralitzat i amb la galta acolorida.



—Què fas?! Qui collons ets tu?! —el primer home intenta immobilitzar-lo, aixecant-se enfadat i atrapant-lo per l'esquena.



No pot, després de tot en Richard és un bruixot, encara que ells no ho sàpiguen, i, a més, un que s'especialitza en màgia de potenciació física, la qual no és inusual entre els vigilants de no massa rang.



L'altre home també s'uneix, i ajuda el seu amic a frenar al Richard.



—Deixeu-me, pallús de poca-solta! —en Richard no sap què està fent, no es pot controlar a si mateix, l'odi, la culpa i l'alcohol l'estan dominant.



Veu borrós, no té ganes de moure's, però tampoc vol deixar que insultin així al seu amic. Carrega contra l'aire, encara que acaba tocant a algú, no pot evitar sentir el cop a la mà.



—Malparits! Ell hauria de ser viu, només l'escòria com vosaltres mereix morir!



La gent del bar s'apropa per observar la batalla, i alguns es fiquen per ajudar als homes.



Si en Richard estigués sobri no hi ha cap dubte que podria acabar amb tots i cada un dels homes del bar, però no és així ara mateix no pot ni caminar recte, se li estan amuntegant tots a sobre, no pot mantenir l’equilibri.



I cau.



***



—Richard… —En Jack està paralitzat, tot se n'ha anat per terra.



Tots el veien com el líder del grup, i ell mateix es veia com un, però… Els havia fallat, no havia pogut fer res per ningú.



És el líder i havia deixat que el seu company morís…



No podia fer res per motivar a la Lucie…



No sap ni tan sols com està afectant això a Alice…



És el líder i no és capaç d’ajudar a en Richard, el seu millor amic i la persona que més confia en ell…



—Jack!!! —en Jack rep una bufetada a la galta que li fa fer uns passos enrere. —Reacciona Jack!



Encara que perd l’equilibri, aconsegueix girar-se i veure que tenia a l’Alice a menys d’un pam de distància d’ell.



—Què collons et passa? Porto cinc maleïts minuts parlant-te i no reacciones.



—Eh? Perdona'm… És que…



—”És que…” res, no et creus el líder del grup? Doncs actua com un.



—Alice…



—Acabés de deixar que en Richard s'anés emportant tota la culpa amb ell.



—Ho sé… Però…



—Hi ha més d’això, t’has quedat paralitzat a la mínima de canvi!



—Alice! Merda, ja ho sé! No mereixo ser tractat com un líder, ni tampoc com un miserable amic, conec a en Richard des que érem petits, però igualment… No puc fer res per ell, es destrueix ell mateix, amb l’alcohol

i culpant-se per tot.



—Jack… —Lucie, qui havia estat apartada des del principi s’apropa.



—En Richard té un problema, i ho sé, però no puc fer res per ajudar-lo —en Jack sucumbeix. —El seu problema no és pas cap cosa nova, abans que forméssim aquest grup ja el tenia, es podria dir que és com un

trauma.



—I això és el que li fa beure alcohol constantment? —les dues noies tenien el mateix dubte, calia aprofitar la situació, no era normal que cap dels dos parlessin del seu passat.



—No del tot, encara que sí que té a veure amb això… Quan érem petits sempre anàvem als camps d’entrenament de la seu, encara que érem massa petits per estar allà, i que no era gens fàcil amagar-se dels

bruixots que entrenaven allà, però igualment sempre aconseguíem sortir-nos amb la nostra, això era gràcies al comandant Dante, el pare d’en Richard. Sempre li causàvem problemes, i quan ens atrapava i ens

emportava amb ell sempre ens renyia, però mai ens va castigar. —en Jack no pot evitar soltar una rialla petita mentre rememora aquests fets del pastat. —Nosaltres el veiem com un heroi, com els dels llibres, l’heroi

benèvol i sense punts febles… Al final… va resultar que sí que en tenia algun…



Era un matí solejat, sense ni un sol núvol al cel, i en Jack i en Richard ja estaven tramant la seva pròxima trastada.



—Ei Jack, aquest costat ja està llest —va dir en Richard, murmurant-li per què ningú els escoltes.



—Aquí també ho tinc.



Tots dos agafen els costats de la gran sabana on havien guardat totes les espases que havien trobat.



—Ara a veure amb què ens amenacen, no queda cap espasa.



Els dos nens van amagar les espases a una habitació que hi havia oculta sota l’escala, on guardaven les escombres, ningú les buscaria allà.



Tots dos, intentant dissimular que ells se les havien emportat es van passejar pels camps d’entrenament, i, com ells havien predit, tothom les estava buscant. Tots dos estaven a punt d’esclatar, no podien aguantar

més el riure així que es van allunyar el més ràpid que van poder cap a l’exterior.



—Ha! Ha! Ha! Has vist les seves cares? No sabien que estava passant —en Jack no podia parar de riure, la seva idea havia funcionat a la perfecció, la veritat, l’havia sorprès, havia sortit massa bé.



A diferència d’ell, en Richard estava totalment seriós observant el cel.



—Oh vinga, que passa ara? Et sents culpable o alguna cosa així? —Però en Jack es va adonar que no era això només amb mirar la seva expressió, no estava seriós, estava mort de por.



En Jack va aixecar la mirada cap al cel i ho va entendre tot, el cel assolellat havia desaparegut, ara només es podien beure grans núvols negres amb petites figures amorfes sortint d’elles.



Tots dos estaven paralitzats, entenien perfectament que estava succeint, un atac per part dels monstres, per això estaven els bruixots, per defensar aquests atacs, però… Aquell dia va haver-hi molts ferits, alguns

d’ells graus, i un mort, qui va morir protegint als dos nens, els mateixos que van deixar-los desarmats, el Comandant de la brigada de bruixots de Londres, en Dante Abiret, el pare d’en Richard.