—Vinga, afanya’t, com més aviat arribem a la seu, abans podrem deixar de fer guàrdia.



—Sort que no hi ha més guàrdies com tu, si així fos no hi hauria ningú vigilant els carrers —li va contestar en Jack—. Segur que estarien corrents tot el recorregut per anar a beure com més aviat millor.



—No inventis —va protestar en Richard, mentre treia una petaca de la seva armilla—. No necessito acabar la guàrdia per beure.



Mentre en Richard reia de la seva pròpia ximpleria, rep un cop de colze, just a l’abdomen.



—Vinga, deixa de beure, us esteu quedant al darrere —diu una noia rossa, una mica més baixa que en Richard.



—Què? Però si és en Jack que no avança… —diu en Richard, ja penedint-se del que havia dit, observant com en Jack, que estava al seu costat feia un segon, havia desaparegut totalment—. No importa, anem.



Els dos companys continuen avançant pels antics carrerons estrets, l’un darrere l’altre, vigilant cada porta, controlant que no hi hagi ningú mínimament sospitós. Era una nit freda, ni en Richard, ni l’Alice; ni cap dels altres companys que també fan guàrdia volia estar allà, caminant entre les cases i els pisos de Londres durant algunes hores, vigilant que ningú provoqui cap mena de disgust mentre ells observen.



Els dos amics arriben al final del carreró i troben una gran glorieta.



—Nois, vinga ja quasi acaba el nostre torn —diu una noia castanya que sembla tenir aproximadament la mateixa edat que la resta del grup, uns vint anys, potser vint-i-un—. Si anem ràpids potser podríem arribar a la taverna abans que tanquin, m’han dit que hi ha una nova cervesa exportada directament d’Alemanya, no puc aguantar-me les ganes de tastar-la.



—No fotis Lucie, m’han dit que la cervesa alemanya és de les millors —va respondre en Richard entusiasmat—. Doncs no sé què estem esperant, Jack, Lou, vinga, anem de pressa, no em puc perdre aquesta beguda.



Tots cinc es dirigeixen cap a un gran edifici, que fàcilment, de dia s’emporta totes les mirades de la gent en passar per la gran plaça; és de dues plantes, però igualment es pot comparar amb els que té al voltant, cadascun d’unes tres o quatre plantes, i això no és res comparat amb l’elegància que desprèn, al mes estil Tudor, amb les parets blanques, les columnes fosques i les grans finestres per on a hores d’ara no entra més que una acollidora llum de lluna.



Bon punt travessen la desmesurada porta que aïlla l’espessa calor, provinent de la xemeneia, dels carrers freds i humits de Londres, es dirigeixen cap a l'aparador que hi ha al centre de la sala, entre dues grans escales posicionades a cada costat, separant l’estança d’un gran saló, amb grans columnes de pedra blanca, i una vella i exagerada lluerna, on es manifesten centenars de llums il·luminant la fosca nit.



—Veig que no heu tingut cap problema —diu la dona que hi havia a l’aparador, observant de passada al jove grup, mentre escrivia a la seva llibreta gruixuda i es pentinava el seu llarg cabell negre amb l’altra mà.



—Està molt tranquil últimament —li va respondre en Jack, posant-li una targeta amb la identificació de cada membre del grup inscrita a la taula—. Anota'ns ja o en Richard ho canviarà.



—Vinga Jack! Si tardes tant ens tancaran el bar! —va remugar en Richard.



En Jack, amb un mig somriure, tornant a agafar la targeta, s’acomiada de la dona, que ja havia tornat al seu dens cabell.



—Adeu, Madison —brama en Richard, estirant a en Jack del braç mentre empeny els altres membres del grup cap a fora, travessant de nou la gegantina porta —. Vinga, vinga, toquem el dos —diu amb un somriure al rostre.



«No sé què fer, estic suant, fa fred; tinc la pell de gallina i les mans brutes de sang, i no sé ni de qui podria ser; Jack va ser a qui primer van atacar, i després, no he pogut trobar a ningú.»



«No només ens han atacat per sorpresa, també ens han separat.»



«Tinc una daga vikinga a una mà i a l’altra un ganivet llancívol, sempre els porto a sobre, però no m'esperava aquest atac, no ara; ha sigut culpa meva, el primer atac venia cap a mi i en Jack es va posar al mig. Em

vaig quedar en xoc, no sabia què passava, i quan me'n vaig adonar, no quedava ningú al meu voltant»



—Merda, què collons està passant? Ara mateix hauria d'estar inconscient a la barra d’algun bar, no preocupant-me sobre de qui és la sang que tinc per sobre —. En Richard engega un dels seus ganivets llancívols cap a una ombra que fa voltes al voltant seu, sense parar, sense pressa, observant cada lleuger moviment; esperant una oportunitat per atacar, per esqueixar-lo amb les seves grans urpes, les mateixes que estava fent servir per enfilar-se a les parets.



«Només tinc tres ganivets més, no puc arriscar-me tant...»



«Però i si algú necessita ajuda?»



«I si en comptes de lluitar contra només un monstre, algú està lluitant amb cinc a la vegada?»



«I en Jack? Ell estava ferit, no puc deixar-lo així com si res»



En Richard rep un tall a l’esquena i aixeca el cap de cop, ell seguia allà, observant-lo amb els seus verds ulls imbuïts en sang, una sang fosca i freda, recalcant la seva fosca i inhumana pell, però aquesta vegada estava completament immòbil.



En Richard sap el que això significa i es gira el més ràpid que pot, encara que la ferida li dificulta fer-ho, ara no només n’hi havia un, n’havien aparegut tres més, tots amb taques de sang, una sang vermell carmesí.



Estaven tots tres banyats en aquesta sang, i amb la petita ferida que ell tenia a l’esquena no li donava ni per començar amb les urpes.



No s’ho pensa més i decideix fugir, no per incompetència ni per la seva seguretat, sinó per por, por pels seus companys, algú devia tenir unes grans ferides com per quedar-se sense tanta sang.



«He d'anar-hi ja, però no puc portar un altre cop aquests mons…»



No n'hi queda cap, tots l’han ignorat. Això anima a en Richard, gràcies al fet que ningú el persegueix hi pot anar…, pot ajudar al seu company…, ell pot protegir-lo.



Segueix el regueró de sang que havien fet els monstres, embrutint les parets clares.



En Richard arriba a una petita plaça, i ho veu… Nota un calfred a tot el cos, que el congela.



—Jack!



En Richard corre cap a la paret on estava recolzat en Jack.



S’atura de cop i volta en adonar-se que alguna cosa ha passat volant a uns quants centímetres del seu cap. Anava a una velocitat formidable, fent que només pugui adonar-se del que ha passat amb l’aire que li ha colpejat la cara acompanyada d’un estrepitós xiscle. El xisclet d’aquell monstre que l’havia perseguit en secret, amagant-se entre les ombres de cents de balcons, tots iguals, però diferents a la vegada, alguns amb plantes on es pot ocultar, o d’altres amb enfiladisses que proporcionen ombra.



«Què? Què ha sigut això?»



En Richard es gira de cop, preocupat pel monstre que el caçava, ja a terra, sagnant però sense moure un sol múscul.



«Un moment, una fletxa daurada? Això significa…»



—Alice? —diu en Richard, observant el lloc d’on ha vingut la fletxa.



La noia surt d’entre les ombres, amb un petit arc de no més de mig metre que es pot guardar a qualsevol lloc sense que es noti.



—Richard! Estàs bé? —diu l’Alice, emocionada per trobar-se de nou amb el seu company.



—Això no és important, com està en Jack?



—Vols deixar de cridar? —gemega en Jack, ajudant-se de la paret per aixecar-se, encara sagnant —. Estic bé, només m’han enxampat per sorpresa.



—N’estàs segur? —pregunta en Richard apropant-se.



Però es detén, se li congela la sang, sent un crit esquinçador, penetrant i ofegat, era una veu aguda que tots tres van identificar al moment.



«Lucie»



Tots tres es dirigeixen cap a l’origen del crit feridor, passant entre la gent que havia sortit de casa, curiosa, però enretirada, per por de tenir cap problema.



Encara amb diverses files de persones al davant, comencen a raonar-se tota mena de causes que poguessin justificar aquest aüc.



Però els hi va quedar clar quan van aconseguir arribar al final de la munió, encara que era irrecognoscible, no van tenir cap dubte sobre qui era el cadàver que hi havia a terra, estampat en un gran bassal de sang, almenys cinc vegades més gran del que havia fet en Jack.



Lou



Hi havia alguna cosa inquietant al cos.



La majoria de les persones notaven primer l'olor, no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua.



Pocs percebien també un calfred a l'aire.



Una aura flotant sobre la pell del cadàver.



No només com si hagués sigut assassinat amb màgia.



És com si encara estigués present d'alguna forma, observant i esperant.





Viva