L’amor és una cosa màgica, perillosa i atractiva davant de qualsevol de les seues víctimes.

La primera vegada que ens enamorem és dolça, i volem que dure per tota l'eternitat, però aleshores ens inunda el primer desengany amorós. Este és amarg i aspre, ens lleva l’energia que abans ens havia proporcionat. L’amor complix un cicle, que moltes vegades sols es pot entendre gràcies a la màgia.

Deixeu-me que us conte la veritat.

No soc un assassí, però per amor podria assumir qualsevol delicte. Volia a Enric per damunt de totes les coses d’aquest món. Encara que Enric no era la persona feliç i divertidaque tot el món coneixia.

No culpe a Enric de no haver tingut el valor de ser ell mateix, el valor de sentir, d'admetre que era un altre. No va tindre el valor de viure la seua pròpia vida. Segurament que de xicotet també va creure en la màgia que ens relaten els contes. Nosaltres els seus amics podríem haver jurat que Enric seguia creent en la màgia. Per nosaltres era un xiquet gran, vital i ple de somnis.En canvi, ara estic segur que va deixar de creure més ràpid que altres xiquets. Així i tot, nosaltres mai ho descobrirem fins anys després de la seua mort. Potser que jo ho descobrira aquell mateix dia fatídic. Malgrat això,em vaig seguir mentint, fins el punt de creure’m aquella mentida que vaig crear jo mateix.

Enric havia sabut ocultar-se darrere d’una màscara de felicitat irreal i seguia transmetent energia positiva i màgia a tots els que estaven al seu voltant.

Conscienciar...conscienciar... En el meu cas no va fer falta. Vaig nàixer en una família que no havia de prendre consciència... Vaig viure en un micromón en el qual era normal. No calia normalitzar-ho.

Abans de nàixer estem preconcebuts. Ja som colors, símbols i expectatives que marcaran el nostre futur, un futur per a molts ja decidit i no negociable.

Ser home o ser dona...

I aquestos plans no depenen de l’edat de les persones que ho pensen. Els plans surten soles, sense pensar, patrons tan propis del dia a dia que no es parem a reflexionar. Encara hi ha molt per canviar. Els pensaments arcaics no sols estan entre la gent més major, existix un renàixer d'aquests sentiments homòfobs entre els més joves. Estem envoltats d'expressions, prejuís o fins i tot de mirades que ens fan diferents.

Paraules com:

Minoria

Igualtat

Acceptar

Normalitat

Totes elles són paraules que t'etiqueten, i que al contrari del que pretenen, fan mal.

M'interessa una societat justa, que respecte les desigualtats. No som iguals. Tots tenim Identitats pròpies i diferents.

Acceptes potser el ser heteronexual? Ixes del armari si t’agrada algú de sexe diferent? Dones explicacions per estimar?

No cal donar drets. Els tenim. Discriminar perquè t'agrade algú d'un mateix sexe no té sentit. No volem tots aconseguir la felicitat?

Seria bo fer un Reset. Una rentada de cap. I començar de zero oaprendre al voltant d’aquestos afers a Grècia. Qui haja llegit sobre sexualitat a la antiga Grècia ho entendrà. Hi havia més llibertat i menys vergonya de parlar de temes que ara encara son tabú.



No es tracta de reclutar, de ser més, de ser la nova majoria. Els gais som els que som. Ningú et convenç. Ho saps i ja està.

Majories i minories...Sempre va d'això. Majoria igual a normal. Minoria igual a raresa.

I Si una minoria deixa de ser minoria, es convertix en la nova normalitat? La majoria, ara ja nova minoria, ha de convertir-se en el diferent, en el rar, en el discriminat? No vull aquest món. I Enric ja no hi és. Estic perdut. I la meua vida em dona igual. Vaig fer el que vaig fer per amor. No soc un assassí.

Aquella fatídica nit vaig acudir al pis d’Enric. Estava preocupat per ell. Feia uns dies m’havia contat que un home li feia extorsió. Hi havia un individu queli demanava diners, en cas contrari, contaria a la seua família que era homosexual.

Em recorde nerviós, no sols perquè volia veure al meu amic, sinó perquè m’havia desaparegut la pistola reglamentaria. Allò va ser l'únic motiu pel qual aquella vesprada no vaig quedar amb laresta del grup, tenia que trobar-la fora com fora i em vaig dedicar a desfer cada petjada que vaig fer dies enrere. Sabia que si no la trobava, podia clavar-me en un embolic a la feina.

Vaig introduir la clau al pom de la porta amb la ma tremolosa.

L’interior del pis estava com sempre, res fora del seu lloc habitual. Vaig començar a avançar fins a la seua habitació mentre cridava el seu nom.No vaig rebre resposta.

El vaig veure estés sobre el seu llit, quiet, al principi vaig voler pensar que estava dormint, però una vegada vaig veure la sang que envoltava el cos del meu amic no podia fer com si tal cosa.

La realitat és dura, i de vegades sols necessitem viure envoltats de màgia, tanta quantitat de màgia que siga capaç de fer-nos oblidar la realitat.

Encara que, ni tota la màgia del món podria haver fet que ignorara aquella realitat.

Enric estava mort, s’havia llevat la vida, i l’arma que havia utilitzat encara estava calenta i enredada entre els seus dits. Aquella arma de foc la coneixia bé era la meua pistola.

Vaig notar una punxada a l’estómac seguida d’un mareig que va fer que em deixara caure a terra d’aquella habitació ara gelada. ‘’És culpa meua’’ ‘’és la meua pistola’’ ‘’és culpa meua’’ aquells pensaments van començar a aparéixer al meu cap fins a apoderar-se de mi.

Vaig observar atentament l’escena que s’havia produït a aquella estança de la casa d’Enric, i aleshores, no recorde bé perquè, aquell pensament va sorgir al meu cervell i va guanyar cada vegada més força.

Ningú podia saber que Enric s’havia suïcidat. I menys encara saber el perquè ho havia fet. Potser ho vaig pensar per què intuïa com anaven a reaccionar els seus pares en saber que el seu fill gai s’havia llevat la vida conscientment opotser ho vaig pensar perquè si no evitava que Andreu i Sofia saberen que Enric s’havia suïcidatdeixarien de veure’l com a aquell xic que creia en la màgia per damunt de tot.Aquell Enric ple de vitalitat i energia. No, no podia ocórrer això.

Jo, Josep, era poli, i com a poli havia vist moltes escenes d'assassinat, no seria difícil fer creure a tots que allò era el que va ocórrer en realitat. I faria el que fora per a dur jo mateix aquell cas. Vaig haver d’actuar ràpid, manipular el cos abans que es quedés sense mobilitat a causa de la mort, ocultar la carta de suïcidi que havia deixat entre els llençols, simular una baralla al pis. En resum, vaig haver de fer com si algú haguera assassinat a Enric. I en eixir de sa casa, ho vaig fer precipitadament, com si fos un desconegut fugint.

Vaig pensar que prompte quedaria arxivat i el meu amic seguiria sent el que tots creien que era en vida.Però no va ser així. Si quedava un poc de màgia en les nostres vides adultes, aquesta, en aquell moment va acabar de colp per a tots.

Després de fer tot allò, i d’interrogar dies més tard als meus amics i a altres familiars em vaig sentir brut, mort, mentider, encara que estava convençut d’estar fent el correcte. Que no faríeu per amor? Jo sols volia que la màgia s’ocupara de tot.

Enric va viure una vida que li havia sigut imposada des que va nàixer. Sembla estrany que en el segle XXI continuen passant aquestes coses, ens envolta un pensament irreal del fet que la majoria som totalment inclusius, a vegades aquest pensament és inclús desmesurat, com si tota l’etapa discriminatòria de la història ja fora història. I desgraciadament no és així. Aquesta acceptació no és del tot real, encara queden pensaments molt enraigats a molts caps. A alguns no ens fa mal, som prou forts per a ignorar-los, per a viure entre els que es creuen ser posseïdors de la veritat, o tindre l'etiqueta de ser normal, però altres envoltats per aquest pensament, es senten culpables i s'ofeguen. I el més terrible és que alguns d'ells, fins i tot es fan líders abanderant el títol de Mascle. És trist per a mi, reconèixer que el meu amic Enric capitanejava un d'aquestos grups. Ho feia per por de caure en el paper de víctima. No volia ser vulnerable i va creure que fent-se veure com el més masculí de tots, la vida el tractaria millor. Que equivocat estava.

Enric semblava el més feliç de tots nosaltres, ho tenia tot, era intel·ligent, popular, venia d'una família amb diners i la seua bellesa era sobrenatural. Solia estar en boca de totes les xiques més populars. Des de que va eixir en la primera xicacanviava de novia constantment. Crec que ningú es va adonar de la seua desventura.



Així que, si a Enric després de la seua mort el traïen de l’armari, ja no seria el mateix fill, ni el mateix net, ni el mateix amic per a molts. Deixaríem de ser el que va ser, tots dos, ell i jo. Ho haguera volgut així abans, però ara no. No sense ell. Després de mort, ell deixaria de ser normal per a convertir-se en diferent.

Mirades dolentes al seu enterrament.

Records de dolor per a sempre i més enllà del que significa la dolenta mort d’algú que vols, sense trobar explicacions del per què va ser d’una manera i no d’una altra. Això en el millor dels casos, en els pitjors, la no acceptació, el enuig, la contrarietat de tindre un fill, un familiar, un amic rar, malalt, equivocat, o altres adjectius pejoratius...i es que la mort no ho saneja tot. Sovintno és un punt final. No dona oportunitats de enraonar.

Així que sense un diàleg. No calia més paraula que explicaren l’inexplicable.

Generar corrents d’opinió, quan ni importaven, i a més, opinions que arribaven tard. Era absurd. Ell estava mort. El meu gran amor en vida no podia dir la veritat, i en la mort jo hauria de protegir la seua imatge.

Millor el silenci.

Al principi, res dirigia les mirades cap a mi, havia sigut un amic mes, i com els altres havia patitla mort d’un ser volgut. Mirades de pena i de compassió. Més tard, no va ser així, les mirades van canviar, i van començar a senyar-me. Eren mirades de desconfiança, d’odi i menyspreu. Vaig descobrir que Andreu em va reconéixera l’eixida i vaig passar a ser l'assassí d’Enric. Sofia i ell vam parlar en mi abans d’acusar-me. Sé que no podien creure’l. En canvi,res vaig fer per a desmuntar aquella mentida que em feia responsable de haver matat. Van fer un juí i em van considerar culpable d'homicidi. Va quedar com a un crim passional, la meua vida va quedar desfeta. Van treure tots els draps bruts, sortque no el va salpicar a ell, a Enric, al meu amor Enric.

Jo em vaig convertir en un assassí.

Per a tots, el vaig matar per no ser meu, per no voler estar en mi. I ell, el més masculí de tots es va convertir en la víctima. Tots el van recordar com la persona que va ser en vida. La vida que ell va amagar darrere d’una màscara me la vaig quedarper a mi.

Millor, ser un assassí.

Sempre recordaré a Enric amb les seues cites. Cites de llibres, de pel·lícules en les quals es refugiava. Sempre amb les seues cites. Paraules d'uns altres que apropiava per no citar les seues. Com viure la vida d’un altre. Una de les cites que més repetia era la següent: ‘’La màgia encara està present d’alguna forma, observant i esperant’’. Enric deia que l’havia tret d’un llibre, la bruixa blanca.

I es que la màgia està present, encara que no vullga’m creure en ella. La màgia reservada per a quan som menuts i que en fer-se adult desapareix. I al final, hi han fets en la nostra vida que ens fan reconsiderar aquest pensament. En aquest cas, tots nosaltres vam tornar a creure de nou en la màgia, alguns en la de la justícia i jo en la de l’amor.