Lou

Hi havia alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones notaven primer l’olor: no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua, Pocs percebien també un calfred en l’aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver. Com si la mateixa màgia encara estagués present d’alguna forma, observant i esperant.

Viva.

Però, fins a quin punt la màgia existeix?

És veritat que de petits creem en aquella màgia que ens relaten els contes i que tantes vegades hem somniat en posseir. De petits estem envoltats de màgia, però a mesura que creixem anem deixant-la de costat, com si cada vegada fora menys important.

Passa el contrari amb la mort? De petits ho veiem com una cosa llunyana, que no ens toca a nosaltres i que no ens pot afectar, o millor dit, que no ens ha d’afectar. La mort és cosa d’altres, es d’aquells que estan morint i en aquest moment de la infància, nosaltres no ho estem. He d’aclarir que, naturalment, tot això, sols ocorre des del punt de vista d’aquells que per sort no hem patit durant la infantesa la mort propera d’un ésser pròxim. Partim doncs, de la base, que vaig tindre una infància molt allunyada del concepte de la mort.

En la meua infància vaig ser molt afortunada de tindre uns pares i uns avis amb una estupenda salut. Jo vaig heretar aquella salut de ferro. Així que per aquell motiu, mai vaig pensar en la mort.

Però, la vida passa, i de cop, t’adones del fet: ets mortal. No eres especial. No estàs exempt, no tens un super poder que et salve de la mort.

Crec que a vegades la màgia va lligada a la innocència que un dia perdem. Sovint, interrompuda per fets que no desitgem i altres, provocades per l’ànsia de créixer ràpidament. I tant la màgia com la innocència, una volta es perden, no es poden recuperar. Voldria tornar a ser innocent. Reviure cada segon de tots aquells moments perduts en el temps.



El vent bufava gelat aquell matí d’abril, al cel no hi havia ni rastre de cap raig de sol, però no feia gaire fred, i l’únic soroll que trencava aquell agradable silenci era el cantar dels ocells. O pot ser no. El pertorbador soroll del telèfon va fer que apartara la mirada del magnífic paisatge que s’estenia davant dels meus ulls. Vaig prendre una alenada d’aire i amb desgana vaig contestar a la cridada.

No vaig tardar més de deu minuts en eixir de casa disparada fins a la comissaria de policia. El comissari Josep m’esperava a la porta. Em va conduir fins a una sala d'interrogatoris. Vaig estar una estona sola, sense ningú, fins que Josep va entrar per la porta i va seure davant de mi. Mentre em preguntava si volia prendre un got d’aigua, anava passant les pàgines del dossier que hi havia damunt la taula. Pareixia perdut, no sols pels seus moviments poc acurats, sinó també per la seua mirada. Una mirada apagada, sense vida, i banyada per les emocions. Eixos ulls, els ulls de Josep que en altres moments van significar tant per a mi. Uns ulls plens de vida. I ara versos muts de misteri i ombra.

L’Enric havia mort. El meu amic Enric havia sigut assassinat. Sentir a Josep parlar d’allò em va deixar desorientada i confosa. Em vaig tapar els oïts, no podia creure aquelles paraules tan poc desitjades. Era difícils de processar i entendre. No volia escoltar-ho. Tot allò era un mal son, sols volia despertar. Vaig tancar ells ulls superada per l’angoixa, i quasi a punt de perdre el sentit, de sobte, vaig pensar en Josep. No podia ser tan egoista i pensar sols en mi, en els meus sentiments. Havia de traure forces d’on fora i recuperar el sentit. Enric, no era sols el meu amic. Enric era amic també de Josep. Ell i Josep tenien una relació molt especial, encara que feia setmanes que no es dirigien la paraula per un xicotet malentés, els dos sempre van voler fer les paus, però encara es creien immortals com de petits i anaven endarrerint-ho. Algun moment va semblar possible, però ara, és una veritat immutable, ja mai faran les paus.

Vaig voler preguntar-li com estava, però em vaig decidir a quedar-me callada. Ja prou mal es sentiria Josep havent de treballar en aquest cas. Era millor no parlar, tot el que se m’ocorria era estúpid, sense sentit i evident.

Vam estar una estona callats. Finalment, un so ofegat i agut va eixir de la boca de Josep. No vaig poder entendre bé el que va dir. Ell es va adonar i va gargamellejar per a aclarir el nuc de la gola, i va fer un altre intent, aquesta vegada el so de la seua veu va eixir en mes força. Josep em va demanar que li contara tot el que havia succeït el dia anterior, i sense adonar-me'n, em vaig submergir als meus pensaments. En un moment en va passar tota la nostra vida junta al davant

Després de l'institut, tots vam elegir una facultat diferent, encara que a la mateixa ciutat. El primer any no vam notar res, seguíem quedant sovint, i gaudíem constant-se les novetats de les nostres vides. Estàvem plens d’emoció, plens de vida i cegats pels nous esdeveniments, les noves amistats que anaven compartint, però en el transcórrer dels anys, el distanciament va ser inevitable. Vam començar a fer vides separades i cada vegada érem més diferents els uns dels altres. Ens vam anar convertint en adults. Uns adults que diferien molt d’aquells xiquets que feia molts anys van ser o dels adolescents que havíem deixat arrere.

Les quedades amb els amics cada vegada eren més avorrides i més d’una vegada hauríem inventat excuses per anul·lar les, però mai ho vam arribar a fer. Pot ser perquè pensàvem que era l’única cosa que seguia mantenint-nos fidels a nosaltres mateixa, la nostra vida sempre havia estat lligada, i viure sense aquesta lligasa era com renunciar a un passat, renunciar a les nostres arrels. Si ja no hi érem, que faríem amb tots aquells records que havíem viscut? En tots aquells moments que havíem compartit?. Acabarien esborrant-se de la nostra memòria. I doncs, una part de la nostra vida deixaria d’existir. I de segur que ningú de nosaltres volia aquella cosa. Així que, es van aferrar al passat per continuar vius.

Cada divendres ens assèiem al bar del cantó, preníem unes begudes, però per algun motiu, ahir vam pensar fer alguna cosa diferent.

Josep, mirant que estava callada, col·lapsada pels meus pensaments. Un soroll va interrompre la meua catarsi. Vaig deixar caure el cap contra les palmes de les mans. Un sentiment de culpabilitat em va recórrer el cos.

Que es la culpa?. Sentir-se culpable no comporta sempre haver fet res malament, simplement creure que ho hagueres pogut fer millor. La màgia s’assembla molt a la culpa. Hi ha persones que la veuen i persones que no. l igual que la màgia, tots em sentit ,que la culpabilitat està present en el nostre dia a dia. L’única diferència és que tothom creu que la culpa existeix. Però de vegades el pensament de voler saber qui és el culpable d’alguna cosa pot acabar perjudicant-nos.

No haguera hagut de ser ell el que duguera aquell cas. Escoltar parlar del seu amic devia ser molt dur, però Josep era un gran professional i després de tot, era el seu treball. Així que vaig començar el meu relat.

Primer vam anar al cine i en acabar vam decidir anar a sopar, però no vam arribar. Tot va passar molt de pressa. Els tres anàvem passejant pel carrer. De sobte, aquell home es va apropar a nosaltres i tot seguit, l’home ja estava estès sobre la vorera i Enric estava assegut al seu costat elevant el seu puny amenaçador contra ell. Tot va ser molt estrany. Jo mai havia pensat que Enric podia fer una cosa així, tots sabíem que era un poc agressiu verbalment, però mai ens vam imaginar que poguera fer tal cosa.

Vaig deixar de parlar quan vaig notar que les meues galtes es banyaven, estava tan immersa en la situació que va costar adonar-me que eren llàgrimes que queien dels meus ulls. Ràpidament, me les vaig eixugar amb les mànegues de la camiseta que duia, evitant que Josep s’adonara que estava plorant. No sabia bé per què plorava. Vessava aquelles llàgrimes per ell, però també per nosaltres. Ell, una volta mort ja no coneixeria res mes del seu futur, però plorava sobretot pels que es quedàvem vius. Els amics, i la família, érem els que anàvem a tindre que aprendre a viure sense ell. I em faltava el coneixement per a fer-lo.

Vaig notar que Josep també va començar a plorar, i va sortir precipitadament d’aquella sala. Vaig tornar a estar sola poc temps, ja que al cap de pocs minuts la porta s’obri i Josep em comunicà, que ja podia sortir. Abans d'anar-me'n en va dir que em trucarien si necessitaven alguna cosa més. Li vaig posar una mà al damunt del muscle i amb veu baixa, vaig dir que si necessita parlar amb una amiga extraoficialment, sempre estaria prop del telèfon. Sabia que del cas no podríem parlar, però podríem sentir-se millor si aquella desgràcia la compartíem com amics. I després de pronunciar aquelles paraules, em va vindre a la memòria, aquella tarda de primavera al jardí de la casa de Josep quan teníem setze anys. Vaig recordar el suau contacte del vestit blau que duia. El meu amic, per gaudir del contacte amb la terra càlida, em va fer gitar al sòl. I jo no ho haguera fet mai, ja que sabia que el vestit acabaria embrutant-se de terra i herbes. Res d’això em va importar, perquè estava ell allí. Els seus ulls sempre misteriosos i captivadors fèiem que perdera el sentit. Amb ell, les coses més desgavellades eren divertides i lògiques. I el seu somriure feia que les meues galtes es posaren roges com tomaques. I precipitadament un fum de records com aquell va inundar el meu cap. Per a mi, Josep sempre havia significat molt, inclús des de ben petits, eren sentiments que desconeixia que significaven realment, érem xiquets innocents i envoltats de màgia. Però a l’adolescència vaig entendre que era allò que em passava. Volia que Josep estiguera per sempre amb mi, el volia, i no sols com un amic, el volia d’una altra manera, no el volia com a Enric o a Andreu o altres amics, el volia més. El volia lliure, lluny o prop, però volia que fora el meu refugi, el meu llar, la meua vitamina. Passàvem molt de temps junt i vaig malentendre els seus sentiments, vaig pensar que ell sentia el mateix que jo. Aquella tarda en un moment de mirades intenses, em vaig apropar i va ser quan, Josep, coneixent les meues intencions, em va agafar el meu cap entre les seues mans i va pronunciar unes paraules que no deixarien de doldre’m mai, ‘’Ets una amiga genial, però sols això...no trenquem la màgia de poder estar junts‘’.

Què significa la amistat? L’amistat està plena de màgia, des de l’inici fins a la fi. Pocs s’adonen del que representa realment aquest concepte abstracte. L’amistat respecta la separació física i els silencis. L’amistat no conta els segons que passem junts als nostres amics. L’amistat es entendre a algú a pesar de ser diferents. L’amistat es estar quan ens necessiten, sabent que mai jutjaràs o desapareixeràs per sempre.

Era afortunada per tindre aquella amistat en Josep, en Enric i en Andreu.